Miquel Vigo

Si esteu amoïnats perquè no arribeu a final de mes, o en veure que els indicadors econòmics no remunten ni de casualitat, o en llegir que el nombre d’aturats va creixent inexorablement, em sap greu dir-vos-ho però no teniu ni idea d’economia. És més, si encara teniu un raconet a sota la rajola per sortir del mal pas, el millor que podeu fer aquesta nit és llençar els bitllets a la foguera. No ho dic jo, ho diu el president de la patronal bancària espanyola, Miguel Martín, que suposo que alguna cosa en deu saber, d’economia. Bé, en concret, el que diu aquest bon home és que per sortir de la crisi (ell parlava d’Espanya, però amb la convicció que ho deia suposo que deu ser una recepta universal) el millor camí és empobrir-se. Jo pensava que un país on hi ha cinc milions de persones a l’atur, i on la cinquena part de l’activitat econòmica pertany al que se’n diu economia submergida, ja és un país ben pobre. Però es veu que no. El detall de la recepta inclou la cantarella de sempre: abaixar els sous per guanyar competitivitat. En un primer moment, em va passar pel cap que aquest senyor havia deixat passar una bona ocasió per estar-se calladet; però després vaig comprendre quanta raó té. És ben evident que només et pots empobrir si ets ric o cobres un sou astronòmic; en canvi, si ets mil­eurista (i encara bo), després de pagar el lloguer i les despeses cor­rents de la llar, amb prou feines et queda res per a algun caprici, com ara menjar cada dia. És clar, però, que per concloure això tampoc no cal ser una llumenera dels negocis: tothom sap prou bé que la millor manera d’anar amb el cap ben alt és estar emmerdat fins a la barbeta.