Plàstic
Diu que consumim massa bosses de plàstic i que també aquí cal retallar. I la retallada, naturalment, ha començat pel sector més humil: les bosses de supermercat. A la Seu ja ha arribat l’onada de consciència antiplàstic i alguns comerços, grans i petits, han decidit no donar-te una bossa quan vas a comprar; si la vols, l’has de pagar. El preu va de dos a cinc cèntims, segons l’establiment. Està bé això de tenir consciència ecològica; però si és a costa de la butxaca dels altres, la cosa escama una mica. A més, en alguns d’aquests comerços, gairebé tots els productes vénen embolicats amb plàstic, amb la qual cosa ja no saps ben bé per què uns plàstics són tan dolents per al medi ambient (tot i que fins ara et deien que es poden reciclar, i estalviar així uns quants barrils de petroli) i altres, en canvi, te’ls presenten com la protecció perfecta antibacteris. A d’altres botigues han optat per substituir el plàstic per bosses de paper, de manera que et posen davant un dilema certament complicat de resoldre: o plastifiquem el món, o el desforestem. Dies enrere, en el marc incomparable de la trobada empresarial a la Seu, un dels assistents em deia que d’aquí a poc sentirem a parlar força de l’ètica del negoci. Vaig entendre que això vol dir convertir en el que ara diuen valor afegit (que significa realment cost afegit) pràctiques empresarials que hom hauria d’adoptar per principi, com ara la protecció del medi ambient. Imagino que cobrar les bosses de plàstic quan vas a comprar deu anar en aquesta línia, però començo a sospitar que, en lloc d’una ètica del negoci, aquest camí ens durà a veure com alguns fan de l’ètica un bon negoci.
