Admiro els (bons) periodistes esportius, perquè ha de ser ben difícil bastir una informació digna a partir del grapat de tòpics que es repeteixen fins a l’avorriment cada temporada. Fa uns dies es presentava a la premsa el nou fitxatge del Barça, Alexis Valdés, que és un grandíssim jugador perquè, tal com manen els manuals d’objectivitat, si ha de vestir de blaugrana no pot ser d’una altra manera. El titular del diari amb més tirada a Catalunya era certament un model de periodisme incisiu: Valdés diu que jugar al Barça és el seu gran somni des de petit. I tant, faltaria més. Els jugadors que fitxen pel Barça sempre han somiat jugar al Barça, de la mateixa manera que els que fitxen pel Reial Madrid sempre han somiat jugar al Reial Madrid. Si més no, fins que canvien de samarreta i llavors recorden que també havien somiat jugar al seu nou club. De tot això se’n desprenen dues conclusions transcendentals: els futbolistes són uns dormilegues, i per això tenen temps de somiar tant, i, en segon lloc, els seus somnis tenen una extraordinària capacitat premonitòria. O potser el que passa és que només diuen mitges veritats, i el que han somiat en realitat és que algun dia tindrien una fitxa milionària només per saltar al camp, i si a sobre les coses vénen rodades, un grapat de primes ben sucoses. Que ve a ser com si a qualsevol treballador li paguessin només per anar a la feina, i després negociés amb l’empresari un extra per cada hora de treball efectiu. Però dir això en una roda de premsa no queda bé, és clar. I tampoc no té gens de glamur, perquè trobar-se en una situació com aquesta ho ha somiat tothom almenys un cop a la vida.
Dimarts passat vaig sentir el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, dir que la cultura “no és un element ornamental més de la nostra societat, sinó que n’és un factor constitutiu”. És a dir, és un factor que determina les diverses maneres en què aquesta societat es desenvolupa i es relaciona amb les altres societats de l’entorn. I hi afegia un exemple ben entenedor: “Creativitat i cultura són termes que s’associen habitualment, però és clar que la creativitat no té a veure només amb el que passa entre les parets d’un teatre, posem per cas, sinó que també té molt a veure amb decisions relacionades amb un munt de processos industrials, o amb la manera de cercar la solució a un problema.” Tot això ho explicava a la premsa en la presentació del Pla Estratègic de la Cultura 2011-2021 que la Generalitat vol posar en marxa les pròximes setmanes. No sé si el pla serà fantàstic o es quedarà a mig camí, però que un govern es plantegi una estratègia d’actuació a llarg termini centrada en la idea que la cultura és un element de dinamització social i econòmic de primer ordre és molt més del que hem tingut mai per aquí dalt. I si a sobre ho apadrina algú considerat (si més no a Catalunya) com una patum en la matèria, potser val la pena parar esment als detalls i aprendre alguna cosa, ara que ja tenim ministre del ram. És clar que, pel que he llegit, amb els deures que diu que li han plantejat com a més urgents m’ensumo que el ministre Esteve es passarà bona part de la legislatura marejat amb qüestions merament administratives i no li quedarà gaire temps per barrinar estratègies de cap mena. Tant de bo m’equivoqui.
Setmanes enrere s’anunciava la defunció del Festival de Pallasses per falta de finançament. Dilluns es feia públic que el Govern ha destinat 225.000 euros a patrocinar la Vuelta. Són dues decisions independents, desvinculades, però que, considerades conjuntament, mostren quines són les prioritats a l’hora de promocionar Andorra a l’estranger, i que, en conseqüència, defineixen quin és el model de país pel qual es vol apostar. Estic convençut que els experts en màrqueting coneixen molt bé el seu ofici, tot i que mai no n’he sentit cap explicar clarament (més enllà dels desitjos i les estimacions) quina rendibilitat real tenen aquestes promocions. L’argument principal, en aquest cas, és que la campanya tindrà una audiència potencial de 80 milions d’espectadors. Certament, cap funció teatral ni cap concert assolirà mai una xifra semblant d’espectadors. Fins i tot en el supòsit que s’enregistrés seria molt difícil arribar a una audiència tan nombrosa. Tot i així, mai he trobat ningú que recordi amb fruïció el patrocinador d’una cursa ciclista i rarament de cap altre esdeveniment esportiu, però sí conec molta gent que recorda intensament l’actuació d’aquella orquestra o d’aquell intèrpret que el va emocionar tant vint anys enrere, o aquella representació tan sublim que fins i tot li va canviar la vida. No sé si d’aquests 80 milions d’espectadors que descobriran que existeix un país anomenat Andorra en veurem gaires pels carrers i les valls del Principat, però em sembla molt que deixar-se enlluernar per les grans xifres no és un fonament gaire sòlid per bastir res. Només cal recordar d’on vénen els mals de l’economia que patim actualment.
Temps enrere, a la redacció del Diari hi havia un suro amb portades glorioses de diferents mitjans. N’he recordat dues en particular, totes dues del diari Sport, llegint les informacions sobre la sortida del ministeri de Cultura del patronat del MNAC. A una, es veia Figo vestit de blaugrana amb un titular a tota plana que deia: “Se queda”; dos dies després signava fitxa amb el Reial Madrid. A l’altra, es veien els germans De Boer amb un titular igualment gros: “No vendrán”; aquesta va sortir si fa no fa el mateix dia que el Barça va fer oficial que els havia fitxat. Com a pitonisso no sóc gaire més bo que els directius de l’Sport, però em sembla molt que tots dos titulars es podrien aplicar a les peces d’art romànic andorrà que hi ha al MNAC. Hi ha qui justifica la sortida del patronat dient que, d’aquesta manera, es pot fer més pressió perquè el museu torni les obres, i complir així amb la lletra de la Llei de Patrimoni del Principat. Bé, perquè això passi, tal com va dir l’anterior director del museu, caldria escriure de nou la història. El romànic andorrà del MNAC no es pot reclamar perquè no és fruit d’un espoli ni va ser robat durant l’època colonial, com succeeix amb tantes peces valuoses de gran part dels museus més importants d’Europa. El romànic andorrà es va vendre (o malvendre) en el seu moment, i ara, per recuperar-lo, s’hauria de tornar a comprar, com es va fer amb els frescos de Santa Coloma, però amb la diferència que la Llei de Patrimoni de Catalunya tampoc no permet, d’entrada, aquesta opció. Ni crec tampoc que a ningú al Govern se li passi pel cap ara mateix. Només cal recordar l’antecedent de les pintures de Sant Esteve.
