Estratègies
Dimarts passat vaig sentir el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, dir que la cultura “no és un element ornamental més de la nostra societat, sinó que n’és un factor constitutiu”. És a dir, és un factor que determina les diverses maneres en què aquesta societat es desenvolupa i es relaciona amb les altres societats de l’entorn. I hi afegia un exemple ben entenedor: “Creativitat i cultura són termes que s’associen habitualment, però és clar que la creativitat no té a veure només amb el que passa entre les parets d’un teatre, posem per cas, sinó que també té molt a veure amb decisions relacionades amb un munt de processos industrials, o amb la manera de cercar la solució a un problema.” Tot això ho explicava a la premsa en la presentació del Pla Estratègic de la Cultura 2011-2021 que la Generalitat vol posar en marxa les pròximes setmanes. No sé si el pla serà fantàstic o es quedarà a mig camí, però que un govern es plantegi una estratègia d’actuació a llarg termini centrada en la idea que la cultura és un element de dinamització social i econòmic de primer ordre és molt més del que hem tingut mai per aquí dalt. I si a sobre ho apadrina algú considerat (si més no a Catalunya) com una patum en la matèria, potser val la pena parar esment als detalls i aprendre alguna cosa, ara que ja tenim ministre del ram. És clar que, pel que he llegit, amb els deures que diu que li han plantejat com a més urgents m’ensumo que el ministre Esteve es passarà bona part de la legislatura marejat amb qüestions merament administratives i no li quedarà gaire temps per barrinar estratègies de cap mena. Tant de bo m’equivoqui.
Quina estrategia vols que barrini si DA no té programa per a la Cultura?
Quan dieu “ministre de cultura de la Generalitat” hauríeu de concretar de quin país estranger, de quina “Generalitat”, esteu parlant. Comprenc que es deu a la proximitat, però aquesta dilució de tot el que passa a Andorra amb l’actualitat hispànica (per molt catalana que sigui) fa molt més mal del que sembla. El ministre andorrà farà molt bé de no caure en el parany de voler fer tot el que fan els nostres amics del sud (tant de bo es fixi també en el que fan els suïssos, els alemanys o els neozelandesos, per exemple). Com diem en la nostra gran llengua comuna amb Catalunya “el nom no fa la cosa”, però els intel·lectuals hauríeu d’anar més en compte amb això del nom perquè cada dia barregem més els conceptes (mireu, si no, cada dia el diari) i els andorrans ja no sabem a quina “província espanyola” pertanyem… Del que ens està passant, en dic colonització, silenciosa però implacable.
Benvolguda Montse: Uns petits aclariments . Primer – L’escrit del Miquel Vigo crec que es prou clar quan parla de “Conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Masacarell.”, i no ministre. Ës evident que no parla d’Andalucía ni d’Extremadura. Com a molt ens podriem confondre amb el País Valenciá, però de Ferran Mascarell només n’hi ha un i és a Catalunya Segon – La llàstima és que Andorra només miri el que fan els veins del sud en la majoria d’aspectes, per part dels governs que hi ha hagut, tant en coses bones com en dolentes. Tant de bó, i ara parlo també culturalment, les nostres referències fossin més al nord (cap els països que heu esmentat). Però l’actitut i l’aptitut de tots els andorrans hauria de ser ben diferent. Tercer – Andorra no és cap “provincia española”. Però als andorrans sempre ens ha agradat més l’estil de vida del sud que el del nord. D’això jo no en dic colonització. Jo en dic assumir les conseqüències. Quart – Els intel.lectals no tenen la culpa de res. Son gent que es limiten a donar unes opinions. Poden agradar més o menys. Però la culpa és de qui la sent. Tingueu un bon dia vos i tothom. @Montse