Somnis
Admiro els (bons) periodistes esportius, perquè ha de ser ben difícil bastir una informació digna a partir del grapat de tòpics que es repeteixen fins a l’avorriment cada temporada. Fa uns dies es presentava a la premsa el nou fitxatge del Barça, Alexis Valdés, que és un grandíssim jugador perquè, tal com manen els manuals d’objectivitat, si ha de vestir de blaugrana no pot ser d’una altra manera. El titular del diari amb més tirada a Catalunya era certament un model de periodisme incisiu: Valdés diu que jugar al Barça és el seu gran somni des de petit. I tant, faltaria més. Els jugadors que fitxen pel Barça sempre han somiat jugar al Barça, de la mateixa manera que els que fitxen pel Reial Madrid sempre han somiat jugar al Reial Madrid. Si més no, fins que canvien de samarreta i llavors recorden que també havien somiat jugar al seu nou club. De tot això se’n desprenen dues conclusions transcendentals: els futbolistes són uns dormilegues, i per això tenen temps de somiar tant, i, en segon lloc, els seus somnis tenen una extraordinària capacitat premonitòria. O potser el que passa és que només diuen mitges veritats, i el que han somiat en realitat és que algun dia tindrien una fitxa milionària només per saltar al camp, i si a sobre les coses vénen rodades, un grapat de primes ben sucoses. Que ve a ser com si a qualsevol treballador li paguessin només per anar a la feina, i després negociés amb l’empresari un extra per cada hora de treball efectiu. Però dir això en una roda de premsa no queda bé, és clar. I tampoc no té gens de glamur, perquè trobar-se en una situació com aquesta ho ha somiat tothom almenys un cop a la vida.
