Tret de la cursa que vaig guanyar quan encara era a la meva fase com a espermatozou, no recordo haver tingut mai una dèria especial per ser el primer en res. D’aquí deu venir la meva inclinació pel periodisme: és més divertit ser a la segona fila per explicar què fan els que s’hi escarrassen per ser els primers, tot gaudint del secret plaer de saber que, per molt que s’hi esforcin, res del que facin no tindrà sentit si no hi ha un altre que ho esbombi als quatre vents. En alguns casos, la determinació dels que volen ser pioners en el seu camp mereix tot el meu respecte i admiració; però el que no entendré mai és com hi ha qui s’encaparra a batre rècords només per l’afany de notorietat, i menys encara quan la fita a assolir és ben estúpida, o pot suposar fins i tot posar en risc la pròpia vida. És el cas de Susanne Eman, una dona d’Arizona que s’ha proposat arribar als 360 quilos a final d’any, un cop superats els 315 quilos de Donna Simpson, que és qui fins ara ostentava aquesta ximpleria de rècord. Hom diria que Eman s’ha begut l’enteniment, però, vés per on, ella explica que la seva gesta és una mena d’experiment per saber si és humanament possible arribar a pesar una tona! A més, segons recull la premsa, ella ho troba d’allò més saludable, fins al punt d’afirmar que com més grassa està millor s’asseu (certament, la seva anatomia està ja tan deformada que costa esbrinar on acaba el coll i on comença el cul). I hi afegeix: “Em vaig adonar que, en realitat, vaig començar a atreure més homes.” Si veieu la seva foto a Internet (susanneeman.com) crec que coincidireu amb mi que el greix ja ha començat a interferir els seus circuits neuronals.
Ara que molts de vosaltres ja heu comprovat en les pròpies carns (mai més ben dit) el fracàs de tants esforços i tants sacrificis primaverals, recordeu allò que deia el Perich, que només cal considerar de posar-se a dieta si es dóna el cas que, tot prenent el sol a la platja, arriba un grup d’ecologistes i s’encaparra a tornar-te al mar. Cal pensar també, per quan l’oblit o l’optimisme desaforat ens torni a empènyer a seguir qualsevol dieta miraculosa, que si n’existeixen tantes, de dietes, deu ser perquè no n’hi ha cap de realment satisfactòria. És per això que (prescripció mèdica a banda) sempre et queda almenys el consol de triar la que et fa més gràcia o la que costa menys de seguir o la més esnob, que de tot n’hi ha. Jo, que no en sóc gaire de seguir cap règim, ni alimentari ni de cap altra mena, finalment he trobat una recepta prou engrescadora per posar en risc els meus mitxelins. És la que proposa Pierre Durand, un metge nutricionista francès força prestigiós (diuen), qui assegura que “no hi ha exercici més complet i saludable que l’acte sexual”, per la qual cosa, per aprimar-se, n’hi ha prou de fer-ho “dos cops per setmana, com a mínim”, i “acompanyar l’activitat sexual d’una vida sana”. A més, “durant l’acte s’alliberen endorfines del benestar: el millor antidepressiu i el més eficaç”. Diu Durand que cada sessió amatòria equival a pedalar en una bicicleta durant mitja hora (unes 560 calories, segons la postura i la durada). No sé vosaltres, però jo aquest cop no ho penso ajornar fins a la primavera vinent; des d’aquest cap de setmana mateix vaig a veure si em començo a preparar per pujar pedalant l’Alpe d’Huez.
“Per molt malvat que sigui un robot, dubto molt que mai ho arribi a ser tant com algunes persones ho són avui dia.” Ho deia Ramón López de Mántaras, director de l’Institut d’Investigació en intel·ligència Artificial de Barcelona, en una entrevista publicada a propòsit del congrés internacional que ha aplegat a Barcelona un bon grapat d’experts en el tema. Repassant les notícies del dia, de qualsevol dia, fa l’efecte que López de Mántaras té raó. Les massacres quotidianes a Síria, l’esclat de violència als barris perifèrics de Londres, la mig oblidada guerra civil a Líbia o la condemna a la pobresa extrema de milions i milions de persones causada per la cobdícia d’uns pocs (o no tan pocs), no són certament el millor punt de partida per defensar la bonhomia essencial de l’ésser humà. Entre els autors del renaixement era comuna la convicció que l’home és capaç alhora del millor i del pitjor, però la il·lustració va popularitzar la idea de progrés com a mesura de l’evolució de la humanitat, i es va crear la il·lusió que aquesta evolució només és possible gràcies que en tot home hi ha un fons de bondat inalienable que el du a treballar en favor de la resta. La història ha demostrat que no és així, i l’actualitat ho palesa dia rere dia de manera incontestable. Malgrat tot, hem estat capaços de crear sistemes de convivència més o menys suportables, i la necessitat de mantenir aquests sistemes ha aconseguit marginar la major part de manifestacions de la maldat. Tot i que a escala privada, reconeguem-ho, cadascú segueixi alimentat les seves pròpies maldats particulars. Només així s’entén, per exemple, com els programes de safareig tenen tant d’èxit.
Perquè una idea faci fortuna, sigui una genialitat o una bajanada, només cal dir-la contínuament fins que quedi incrustada en el reduït lèxic quotidià. Convé, també, formular-la sense explicar-la gaire: així, la idea en qüestió servirà com a pretext perfecte per justificar com a única i necessària qualsevol decisió impopular. És el que va passar fa ja algun temps amb la idea de competitivitat. Avui dia tothom assumeix que cal ser competitiu (ningú parla, en canvi, de ser competents), encara que no sàpiga explicar en què consisteix això, de manera que cada cop que cal reduir la plantilla d’una empresa o demanar sacrificis als treballadors s’invoca la competitivitat i s’acaba la discussió. No es diu, però, que per ser competitius cal sobretot invertir en formació i a millorar els sistemes productius. Al catàleg d’idees-consigna s’ha sumat darrerament la que diu que la revisió dels salaris no s’ha de lligar necessàriament a l’IPC anual. Ho defensava fa uns mesos la patronal espanyola i ho deia el ministre Cinca a l’entrevista publicada al Diari fa uns dies. Proposa fixar la revisió salarial en funció d’altres paràmetres, però no diu quins (la competitivitat?). I, en tot cas, quina altra fórmula és millor per mantenir el nivell adquisitiu dels assalariats? La proposta del ministre pot ser oportuna si del que es tracta és d’escurçar la diferència entre els sous més alts i els més baixos d’una empresa (o de l’administració); però sense una regulació adequada l’efecte previsible és que el gruix dels treballadors del país perdrà poder adquisitiu. I si passa això, em sembla que ja podem anar entonant un sentit rèquiem per l’economia andorrana.
