Poder adquisitiu
Perquè una idea faci fortuna, sigui una genialitat o una bajanada, només cal dir-la contínuament fins que quedi incrustada en el reduït lèxic quotidià. Convé, també, formular-la sense explicar-la gaire: així, la idea en qüestió servirà com a pretext perfecte per justificar com a única i necessària qualsevol decisió impopular. És el que va passar fa ja algun temps amb la idea de competitivitat. Avui dia tothom assumeix que cal ser competitiu (ningú parla, en canvi, de ser competents), encara que no sàpiga explicar en què consisteix això, de manera que cada cop que cal reduir la plantilla d’una empresa o demanar sacrificis als treballadors s’invoca la competitivitat i s’acaba la discussió. No es diu, però, que per ser competitius cal sobretot invertir en formació i a millorar els sistemes productius. Al catàleg d’idees-consigna s’ha sumat darrerament la que diu que la revisió dels salaris no s’ha de lligar necessàriament a l’IPC anual. Ho defensava fa uns mesos la patronal espanyola i ho deia el ministre Cinca a l’entrevista publicada al Diari fa uns dies. Proposa fixar la revisió salarial en funció d’altres paràmetres, però no diu quins (la competitivitat?). I, en tot cas, quina altra fórmula és millor per mantenir el nivell adquisitiu dels assalariats? La proposta del ministre pot ser oportuna si del que es tracta és d’escurçar la diferència entre els sous més alts i els més baixos d’una empresa (o de l’administració); però sense una regulació adequada l’efecte previsible és que el gruix dels treballadors del país perdrà poder adquisitiu. I si passa això, em sembla que ja podem anar entonant un sentit rèquiem per l’economia andorrana.
