Tota obra filosòfica està sempre escrita en contra d’algú. Aquesta afirmació, que sembla una boutade (i ho és), resumeix una constant de la filosofia occidental, no perquè els filòsofs siguin gent rancuniosa, sinó perquè una de les seves tasques principals consisteix a intentar superar els punts febles de les teories filosòfiques precedents. Per això cal ser prudent a l’hora de citar un filòsof, i més encara si la cita es fa servir com a aval intel·lectual d’iniciatives més aviat prosaiques. Prudència que no ha observat el govern català en anunciar per boca del conseller Cleries una campanya per “tornar la moral” al poble català i “frenar el pensament líquid”, segons informava La Vanguardia de dimarts. “El filòsof Zygmunt Bauman parla de la modernitat líquida, d’una societat que es mou amb premisses poc consistents, i nosaltres el que volem és recuperar valors més sòlids”, deia el conseller. Valors com “l’esforç, el respecte, la convivència, la tolerància i l’humanisme”. La idea seria fins i tot lloable si no fos perquè tot seguit la notícia afegeix que amb la iniciativa es vol promoure “el que defineix la nostra singularitat i identitat i afavoreix l’autoestima col·lectiva”. No es diu explícitament, però tot plegat sona a voler identificar el poble català com a dipositari legítim dels valors (perduts) a recuperar i fomentar; i no cal anar gaire enrere en la història per veure com de perilloses són aquesta mena d’identificacions. Per sort, el conseller preveu que el projecte no prendrà forma efectiva fins almenys d’aquí a dos anys. Es veu que per frenar el pensament líquid no hi ha res més sòlid que una bona cortina de fum.
Sobre el fons, com que la majoria de propostes són a futur ja s’anirà veient què passa; i a més, pels comentaris dels lectors a la plana digital del Diari es fàcil fer-ne el resum: cadascú parla i parlarà d’allò que l’afecta més de prop, com és natural i legítim. Sobre la forma, en canvi, ara com ara semblaria que a tothom li ha estat més o menys bé (tret del meu veí dels dimecres en aquest racó de pàgina que compartim), potser pel mateix caràcter excepcional de la compareixença. Tant el missatge que el cap del Govern va adreçar als ciutadans com el contingut i el moment triat per fer-ho són molt importants, i, per això mateix, calia tenir més cura dels detalls, començant pel lloc de l’emissió: si vols transmetre a l’espectador un mínim de sensació de seguretat, l’últim que cal fer és arraconar literalment l’orador darrere d’un escriptori tan enorme com buit. No costava res posar-hi al damunt un exemplar de la Constitució o un Manual Digest deixat com per oblit; a més d’un feix de fulls que li haurien donat més joc escènic. I tampoc hauria anat malament deixar aparèixer, en segon pla però ben visible, un bon pany de biblioteca, que encara avui transmet la idea que allò que dius es recolza en segles de saviesa. Però per a això també cal ser més curós en la redacció: no pots començar creant un clímax emocional als cinc minuts de discurs, i menys encara si en dura mitja hora, perquè així no hi ha qui pari atenció a la part, certament menys emotiva, relacionada amb les mesures i projectes a tirar endavant; i no crec que fos aquesta la intenció, oi? Entre d’altres coses, perquè mai no se sap qui pot estar escoltant.
Diuen que un optimista és aquell que pensa que vivim en el millor dels mons possibles, mentre que un pessimista és aquell que pensa que l’optimista té raó. Mai no he negat la meva tendència al pessimisme, fruit d’una misantropia que es referma dia rere dia en repassar els noticiaris; però per una vegada, i sense que serveixi de precedent, diria que potser ja és hora de començar a mirar el futur tots plegats amb una intenció una mica més constructiva, perquè de seguir per la deriva actual prendrem tots mal de veritat. La por a la desfeta econòmica total va pel camí d’esdevenir això que se’n diu una profecia autocomplida. Primer es va imposar el fals dogma que per superar la crisi calia retallar per tot arreu, i a força d’anar retallant acabarem deixant el país com una bossa de confeti i el personal sense ni un euro de més a la butxaca, amb la qual cosa ja ens podem oblidar del consum intern com a motor econòmic. I ara que ja creix la convicció que ni les retallades ni els plans d’austeritat són per si sols la solució per a res, es comença a posar de moda tirar-se els plats pel cap entre els alts assalariats públics, amb retrets creuats que tampoc no arreglaran l’economia, però que si més no serveixen per deixar les vergonyes a l’aire i donar una mica d’espectacle al poble. Ja que el pa s’encareix, almenys tindrem circ gratis. Per quan acabi la funció, tanmateix, gosaria demanar als que poden fer-ho que treballin per desmuntar l’hegemonia absoluta que la raó econòmica ha assolit en la nostra societat i per restituir la raó humanista a un lloc preponderant. Ja que ningú ens lliurarà de tornar a ser pobres, almenys siguem-ho amb dignitat.
Llegeixo que la jornada inaugural de la Universitat d’Estiu ha estat una nova ocasió per invocar la cantarella que tota crisi és també una època d’oportunitats per a la gent amb visió de futur. Ja em faig el càrrec que quan vénen mal dades cal engrescar el personal de tant en tant perquè el desànim col·lectiu no acabi d’engegar-ho tot en orris, però algú amb autoritat hauria de començar a dir també que abans no sortim de la crisi, sigui quan sigui, molts s’hauran quedat pel camí. Que les crisi són èpoques d’oportunitats no deixa de ser una obvietat. La història sencera de la humanitat es pot llegir com la història d’una crisi permanent en el transcurs de la qual s’ha pogut assolir cert grau de prosperitat gràcies a iniciatives que han sabut veure en el moment precís que calia substituir el model vigent, ja periclitat, per un altre de nou que obrís horitzons de progrés. Però aquesta mateixa història mostra també que tota gran crisi ha suposat la desaparició d’antigues formes d’organització social i de sistemes productius. Aplicat a Andorra, això significa que cal dir clarament als ciutadans que el model que ha funcionat els darrers cinquanta anys difícilment continuarà sostenint el país en un futur no gaire llunyà, i que cal, per tant, que els responsables polítics i econòmics tinguin el coratge de plantejar-se sense gaire més demora una reconversió profunda del sistema actual i establir les condicions que afavoreixin una economia basada en sectors amb clara projecció de futur. Amb la dificultat afegida que l’actual crisi no és només econòmica, sinó que augura també un canvi de paradigma que fa que el futur sigui avui més incert que mai.
