Miquel Vigo

Llegeixo que la jornada inaugural de la Universitat d’Estiu ha estat una nova ocasió per invocar la cantarella que tota crisi és també una època d’oportunitats per a la gent amb visió de futur. Ja em faig el càrrec que quan vénen mal dades cal engrescar el personal de tant en tant perquè el desànim col·lectiu no acabi d’engegar-ho tot en orris, però algú amb autoritat hauria de començar a dir també que abans no sortim de la crisi, sigui quan sigui, molts s’hauran quedat pel camí. Que les crisi són èpoques d’oportunitats no deixa de ser una obvietat. La història sencera de la humanitat es pot llegir com la història d’una crisi permanent en el transcurs de la qual s’ha pogut assolir cert grau de prosperitat gràcies a iniciatives que han sabut veure en el moment precís que calia substituir el model vigent, ja periclitat, per un altre de nou que obrís horitzons de progrés. Però aquesta mateixa història mostra també que tota gran crisi ha suposat la desaparició d’antigues formes d’organització social i de sistemes productius. Aplicat a Andorra, això significa que cal dir clarament als ciutadans que el model que ha funcionat els darrers cinquanta anys difícilment continuarà sostenint el país en un futur no gaire llunyà, i que cal, per tant, que els responsables polítics i econòmics tinguin el coratge de plantejar-se sense gaire més demora una reconversió profunda del sistema actual i establir les condicions que afavoreixin una economia basada en sectors amb clara projecció de futur. Amb la dificultat afegida que l’actual crisi no és només econòmica, sinó que augura també un canvi de paradigma que fa que el futur sigui avui més incert que mai.