Miquel Vigo

Diuen que un optimista és aquell que pensa que vivim en el millor dels mons possibles, mentre que un pessimista és aquell que pensa que l’optimista té raó. Mai no he negat la meva tendència al pessimisme, fruit d’una misantropia que es referma dia rere dia en repassar els noticiaris; però per una vegada, i sense que serveixi de precedent, diria que potser ja és hora de començar a mirar el futur tots plegats amb una intenció una mica més constructiva, perquè de seguir per la deriva actual prendrem tots mal de veritat. La por a la desfeta econòmica total va pel camí d’esdevenir això que se’n diu una profecia autocomplida. Primer es va imposar el fals dogma que per superar la crisi calia retallar per tot arreu, i a força d’anar retallant acabarem deixant el país com una bossa de confeti i el personal sense ni un euro de més a la butxaca, amb la qual cosa ja ens podem oblidar del consum intern com a motor econòmic. I ara que ja creix la convicció que ni les retallades ni els plans d’austeritat són per si sols la solució per a res, es comença a posar de moda tirar-se els plats pel cap entre els alts assalariats públics, amb retrets creuats que tampoc no arreglaran l’economia, però que si més no serveixen per deixar les vergonyes a l’aire i donar una mica d’espectacle al poble. Ja que el pa s’encareix, almenys tindrem circ gratis. Per quan acabi la funció, tanmateix, gosaria demanar als que poden fer-ho que treballin per desmuntar l’hegemonia absoluta que la raó econòmica ha assolit en la nostra societat i per restituir la raó humanista a un lloc preponderant. Ja que ningú ens lliurarà de tornar a ser pobres, almenys siguem-ho amb dignitat.