Si alguna cosa no se li pot negar a la Societat Andorrana de Ciències (SAC), a banda d’una capacitat d’iniciativa a prova de bombes, és l’habilitat per triar temes de debat particularment oportuns; de la mateixa manera que si alguna cosa no se li pot negar a la societat andorrana a seques és la capacitat proverbial per fer oïdes sordes dels temes que planteja la SAC, si més no pel que fa als efectes pràctics. A les jornades que la SAC ha organitzat per a aquest dissabte, proposa debatre sobre La marca Pirineus, amb la intenció de “cercar punts en comú de tots els territoris per poder vendre-ho conjuntament”, segons informava el Diari. O dit d’una manera més planera, a veure si entre tots els veïns aconseguim fer pinya i trobem una manera de sortir del forat econòmic on som, amb vista al fet que individualment no en som capaços. Tant de bo sorgeixin en el debat aportacions positives (i tant de bo algú les escolti), malgrat que els antecedents no són gaire encoratjadors. Desconec com van les coses a la banda francesa, però al sud de la serralada ja es va veure fa ben poc, arran del projecte de la Generalitat per implantar les vegueries, que no cal furgar gaire perquè apareguin de seguida vells greuges no resolts, encara que no vinguin a tomb. O, més recentment, n’hi ha prou a recordar els fantasmes que ha destapat a Andorra l’anunci que l’any vinent hi haurà una obertura total al capital estranger. Ja es veurà què surt de les jornades, però fa l’efecte que mentre continuem mirant-nos el veí amb desconfiança, no sigui cas que es mengi alguna engruna de pastís que no li pertoca, no serà possible implantar la marca Pirineus fins que torni Carlemany.
El 15-O m’agafa a Barcelona, cap al vespre. La manifestació d’indignats ja ha acabat, però encara puc parlar amb alguns dels que hi han estat. N’hi ha de tot. La majoria és gent jove, però també n’hi ha d’altres que fa temps que van deixar la vintena enrere. Una dona, funcionària, passa dels 50, em diu que, encara que no es vegi al carrer, el moviment segueix ben viu, i que al seu barri se’n fan assemblees regularment. Un professor universitari, també amb el cabell blanc, m’explica que una de les singularitats positives del moviment és que no defensa cap reivindicació ideològica, sinó propostes concretes que la gent entén i comparteix. D’altra banda, diu, que no hi hagi ningú que s’hagi erigit en portaveu demostra que no es tracta d’una gentada manipulada per un grup amb ocultes aspiracions polítiques, i això és el que desconcerta els mitjans de comunicació. Dilluns, llegeixo que a Andorra també s’hi ha sumat una seixantena de persones, al 15-O. Sembla un nombre escàs, però proporcionalment potser a Barcelona tampoc no són gaires més i van aconseguint petits avenços. El manifest dels indignats andorrans comença dient que són gent normal i corrent. Gent que creu que és possible canviar per millorar. L’escriptor Eduardo Galeano explicava que una vegada, en una trobada amb universitaris, un li va demanar per què serveixen les utopies. La utopia, els va dir, és com l’horitzó: el veus allà lluny i et demanes què hi ha; fas un pas i l’horitzó s’allunya un pas, saps que mai no hi arribaràs, però si no hi fos mai no hauries començat a caminar. Sortosament, n’hi ha qui veu un horitzó diferent i ja ha fet el primer pas. També a Andorra. I és gent com tu.
No fa pas tant de temps, l’elaboració dels plans urbanístics preveien un augment exponencial de la població i la discussió recurrent aleshores era quin sostre d’habitants podia suportar un país com An-dorra, pràcticament sense recursos propis. Bé, sembla que el problema s’ha resolt per si sol, perquè la població ja no creix. Ara la gent se’n va. Segons el Diari de dilluns, el cens s’ha reduït en un vuit per cent el darrer any. És una notícia bona i dolenta alhora. La part negativa és que la gent se’n va, imagino, perquè no troba feina; però, com que no és nou que el país no passa precisament per un moment de prosperitat, tampoc no cal alarmar-se. La part bona és que la reducció de la població permet tornar a plantejar quin model de país volem (i això es pot fer perquè no costa diners), serenament, sense la pressió que anys enrere suposava un sector de la construcció convertit en el principal motor econòmic. Ara ja sabem que sobren edificis, que no cal seguir escalant el vessant de la muntanya per construir cada cop més amunt, que el medi natural és segurament l’única riquesa que conserva un país que durant massa anys s’ha deixat arrossegar per somnis de nou ric sense pensar (i encara menys planificar) en el futur. Ara ja sabem també que el país que hem conegut durant el darrer terç del segle passat no tornarà a existir, i que les noves generacions d’andorrans ja no tindran la sortida natural, val a dir, de trobar un lloc a l’administració, sinó que s’hauran d’inventar un país nou o marxar a treballar a l’estranger. Ara ja sabem tot això, i es bo saber-ho. El problema és que ens hem quedat sense sostre i no sabem encara cap a on volem anar.
Definitivament, això s’enfonsa. Fins i tot un país modèlic en tants aspectes com Dinamarca ha caigut en el parany de voler controlar la salut dels seus ciutadans a cop de taxes, i s’ha inventat el que a la premsa espanyola han batejat com “l’impost del greix”. L’impost en qüestió grava amb uns quatre euros i mig per quilo els aliments amb un percentatge superior al 2,3% de greixos saturats. Aliments com ara la mantega, les hamburgueses o les patates fregides. La mesura s’ha pres, sembla ser, no perquè l’índex d’obesitat entre els danesos sigui especialment alt, sinó com una mesura per mirar d’incrementar l’esperança de vida de la població en la propera dècada. Com sempre, els propòsits es disfressen com un benefici per a la població, que es farà realitat o no, i mentrestant el que es va engreixant són les arques públiques, que no estan els temps per deixar perdre ni un cèntim. Com sempre, la salut és el pretext perfecte, per allò que tothom vol anar al cel però ningú no vol morir-se, i es fan servir arguments demagògics per amagar que la millor manera que la població dugui una vida saludable és fomentar la informació i l’educació, però mai la imposició; perquè fins i tot imposar una vida saludable és exercir una forma de tirania, i tota forma de tirania, per molt subtil que sigui, va en contra de la llibertat de la persona. No sé si d’aquí a deu anys els danesos (i els ciutadans dels països que segueixin l’exemple de Dinamarca) hauran augmentat la seva esperança de vida. Em fa l’efecte que més aviat el que passarà és que encara que visquin el mateix, la vida se’ls farà molt més llarga, si és que han d’acabar menjant bledes cada dia.
