Miquel Vigo

No fa pas tant de temps, l’elaboració dels plans urbanístics preveien un augment exponencial de la població i la discussió recurrent aleshores era quin sostre d’habitants podia suportar un país com An-dorra, pràcticament sense recursos propis. Bé, sembla que el problema s’ha resolt per si sol, perquè la població ja no creix. Ara la gent se’n va. Segons el Diari de dilluns, el cens s’ha reduït en un vuit per cent el darrer any. És una notícia bona i dolenta alhora. La part negativa és que la gent se’n va, imagino, perquè no troba feina; però, com que no és nou que el país no passa precisament per un moment de prosperitat, tampoc no cal alarmar-se. La part bona és que la reducció de la població permet tornar a plantejar quin model de país volem (i això es pot fer perquè no costa diners), serenament, sense la pressió que anys enrere suposava un sector de la construcció convertit en el principal motor econòmic. Ara ja sabem que sobren edificis, que no cal seguir escalant el vessant de la muntanya per construir cada cop més amunt, que el medi natural és segurament l’única riquesa que conserva un país que durant massa anys s’ha deixat arrossegar per somnis de nou ric sense pensar (i encara menys planificar) en el futur. Ara ja sabem també que el país que hem conegut durant el darrer terç del segle passat no tornarà a existir, i que les noves generacions d’andorrans ja no tindran la sortida natural, val a dir, de trobar un lloc a l’administració, sinó que s’hauran d’inventar un país nou o marxar a treballar a l’estranger. Ara ja sabem tot això, i es bo saber-ho. El problema és que ens hem quedat sense sostre i no sabem encara cap a on volem anar.