Hi ha almenys dues maneres de plantejar una campanya electoral. Una consisteix a presentar un conjunt de propostes constructives per mirar d’engrescar els votants en un projecte comú, i l’altra es basa a desqualificar l’adversari per traslladar a l’elector el dilema de triar entre el dolent conegut i el pitjor per conèixer. A Andorra, pel que vaig llegint, la major part de les candidatures sembla que han optat per una barreja de totes dues modalitats: presenten una sèrie de propostes més o menys imaginatives, i de passada aprofiten que el rival passava per allí per rentar en públic uns quants draps bruts més o menys imaginaris. Suposo que els estrategs de campanya saben el que es fan, però a mi m’inspiren tan poca confiança els que diuen que faran meravelles però no expliquen de quina manera les duran a terme ni quins beneficis reals aportaran al conjunt de la parròquia, i més tal com estan les coses, com aquells que es dediquen a criticar a tort i a dret per dissimular amb tant de soroll que no tenen una proposta de futur prou convincent. Fa uns dies escoltava un hel·lenista explicar una obvietat d’aquelles tan elementals que per això mateix s’obliden tot sovint: perquè hi hagi democràcia cal que hi hagi demos, és a dir, un poble conscient de la seva dignitat col·lectiva i disposat a exercir aquesta dignitat en la gestió de la cosa pública. Una altra obvietat és que els polítics són part d’aquest demos, per la qual cosa haurien de ser els primers a prendre consciència de la dignitat que volen representar a les institucions, i no menystenir-la, com solen fer, en nom d’una lluita barroera per assolir el poder a qualsevol preu.
Ens van dir que calia refundar el capitalisme i dos anys després és l’anomenat capitalisme salvatge el que està canviant de fet les regles de la democràcia. Ens van dir que calia destinar un munt de milions a salvar el sistema i dos anys després és el mateix sistema qui enfonsa una rere l’altra les economies nacionals més dèbils i fa trontollar les més fortes. Ens van dir que ens havíem d’estrènyer més i més el cinturó per sortir de la crisi i dos anys després som encara més pobres i hi ha més gent que ha vist com el seu projecte de vida se n’anava en orris. Ens van mentir, per mala fe o per incompetència, tant se val; i dos anys després ens continuen mentint, perquè tothom dóna bastonades de cec i ningú no vol reconèixer que no sap quin és el camí per sortir d’aquest mal pas. Alguna cosa hem après, tanmateix, en aquests dos llargs anys. Hem après que no podem seguir amb les mateixes regles del joc perquè els àrbitres estan comprats. Hem après (els islandesos ens ho han demostrat) que, a més de dipositar cada cert temps el vot en una urna, es poden demanar comptes als dirigents d’un país per les seves accions i per les seves omissions. Hem après que en un món global cal inventar-se maneres d’exercir la democràcia a escala global. Ara només ens queda per aprendre el més important: la manera de capgirar la truita abans que els engominats de Goldman Sachs i companyia ens acabin d’enfonsar en la misèria mentre els qui tenen els mitjans per aportar solucions, porucs de perdre els seus privilegis mesquins, es limiten a intentar conjurar tots els mals repetint un i altre cop les mateixes velles consignes, tan anacròniques com ineficaces.
No fa pas tant de temps, la millor manera de saber si eres algú en aquest món d’aparences i vanitats era comprovar si sorties a Internet. Ara que a la xarxa ja t’hi pots trobar fins i tot el canari del veí fent piulades i amb blog propi, la millor manera d’avaluar si ets realment algú és que hi hagi un caganer amb la teva cara. Té l’inconvenient que has d’esperar fins a final d’any, però en compensació tens la satisfacció de saber que el teu cul presidirà els pessebres d’un munt de llars catalanes. Ja s’han presentat al mercat alguns dels nous caganers per enguany. Els darrers fitxatges del Barça, la parella Piqué-Shakira, o el candidat Rubalcaba són alguns dels afortunats. Tanmateix, si cap no et fa el pes sempre es pot enviar una foto perquè et facin un caganer personalitzat (el cul, però, és el de sèrie per a tothom). Els tradicionalistes es queixen que la moda dels caganers amb cares populars adultera el seu sentit. El problema, però, és que antigament el caganer es representava amb una pipa a la boca, cosa que ara seria un gran anatema social; i, a més, tampoc no acaba d’haver-hi acord sobre quin és aquest sentit tradicional del caganer. Per exemple, segons el periodista Josep Pernau, “la figura del caganer fumant en pipa es una imatge de gran serenitat, estat d’ànim ben necessari per fer front als infortunis de la vida”. L’escriptor Xavier Fàbregas deia que “el caganer simbolitza una indiferència còsmica que contrasta amb la motivació espiritual vers el misteri més gran de la humanitat” (?). Mn. Ballarín, en canvi, defensa una explicació més curta i entenedora: “El caganer som tots.” I en els temps que corren, encara més.
Morir-se té l’inconvenient que una part important de tu es perd. Però sempre queda l’opció de deixar un petit llegat per fer la guitza als teus hereus, i que així et recordin més del que voldrien un cop enterrat. Algun cop he sentit hereus desagraïts (o no) queixar-se de com de difícil és buidar un pis dels records acumulats al llarg de tota una vida, que per molt entranyables que siguin no deixen de ser un destorb a l’hora de vendre l’immoble. Altres m’han explicat el temps i els diners que han perdut fins que no han aconseguit anul·lar totes les subscripcions que el legatari va mantenir fins al darrer alè, sense tenir el bon gust d’avisar-los que es moria. I a tot això ara cal afegir el rastre que el difunt hagi pogut deixar a Internet. Els correus electrònics, les piulades que vas fent o la dèria per ser a les xarxes socials van omplint l’espai virtual de dades personals que, un cop mort, segueixen vigents pels segles dels segles. Fins i tot, la doble o la triple vida que hagis pogut dur a la xarxa et pot sobreviure eternament mentre tu cries malves tan feliç. Però com que on hi ha vida, ni que sigui virtual, hi ha negoci, ara ja hi ha una empresa de serveis funeraris que ofereix als seus clients la possibilitat de localitzar tots els arxius virtuals que el difunt hagi deixat a la xarxa i esborrar-los definitivament. És una manera d’assegurar-se que el mort és ben mort i que a més no deixa cap fantasma que se t’aparegui al Google quan menys t’ho esperes. No sé què se’n farà de les meves dades quan hagi mort; el que m’inquieta, però, és que si les dades són tan fàcils de localitzar i manipular, què no podran fer mentre encara ets viu?
