Miquel Vigo

Morir-se té l’inconvenient que una part important de tu es perd. Però sempre queda l’opció de deixar un petit llegat per fer la guitza als teus hereus, i que així et recordin més del que voldrien un cop enterrat. Algun cop he sentit hereus desagraïts (o no) queixar-se de com de difícil és buidar un pis dels records acumulats al llarg de tota una vida, que per molt entranyables que siguin no deixen de ser un destorb a l’hora de vendre l’immoble. Altres m’han explicat el temps i els diners que han perdut fins que no han aconseguit anul·lar totes les subscripcions que el legatari va mantenir fins al darrer alè, sense tenir el bon gust d’avisar-los que es moria. I a tot això ara cal afegir el rastre que el difunt hagi pogut deixar a Internet. Els correus electrònics, les piulades que vas fent o la dèria per ser a les xarxes socials van omplint l’espai virtual de dades personals que, un cop mort, segueixen vigents pels segles dels segles. Fins i tot, la doble o la triple vida que hagis pogut dur a la xarxa et pot sobreviure eternament mentre tu cries malves tan feliç. Però com que on hi ha vida, ni que sigui virtual, hi ha negoci, ara ja hi ha una empresa de serveis funeraris que ofereix als seus clients la possibilitat de localitzar tots els arxius virtuals que el difunt hagi deixat a la xarxa i esborrar-los definitivament. És una manera d’assegurar-se que el mort és ben mort i que a més no deixa cap fantasma que se t’aparegui al Google quan menys t’ho esperes. No sé què se’n farà de les meves dades quan hagi mort; el que m’inquieta, però, és que si les dades són tan fàcils de localitzar i manipular, què no podran fer mentre encara ets viu?