Reconec d’un bon principi que ni sé ni sabré mai tant de la indústria turística com pot saber el gerent d’Andorra Turisme, Betim Budzaku. Possiblement és per aquesta diferència abismal de coneixements que quan fa servir conceptes tècnics me l’he de llegir dos cops per entendre’l; i quan no els fa servir, no l’entenc en absolut. Com quan diu, a l’entrevista de dilluns passat, que cal “oferir més” als turistes perquè augmentin les pernoctacions, i aleshores comencen a sortir per entremig del text expressions inquietants com “parc temàtic”, “oferir un producte nou” i el vell mantra del casino. Suposo que al Sr. Budzaku el que li toca fer és precisament això: projectar al món la imatge d’una Andorra tota plena de coloraines i de nens riallers de galtes rosades; i potser sí que com a plantejament merament tècnic té sentit pensar en Andorra com una mena de gran parc temàtic estacional, on arribarà gent a cabassos per xalar del que toca en cada moment: més neu, o més natura o més shopping, en funció de les ofertes dels operadors internacionals. L’inconvenient d’aquest plantejament és que no es correspon amb la realitat. Andorra és senzillament un país amb un entorn natural (encara) no gaire malmès; amb un patrimoni cultural de cert interès; amb unes peculiaritats històriques encara massa determinants, i amb uns quants milers de persones que miren de fer el que poden per no perdre-ho tot en nom d’aquesta maleïda crisi, o de qualsevol altra. Però, és clar, explicat així és més difícil de vendre-ho com a destí turístic. Tot i que vendre el que no és tampoc no sembla la millor manera de fidelitzar la clientela, com ja s’ha vist en el passat.
Jo no hi era, però imagino que la confusió que devien viure els qui els va tocar d’intentar entendre els primers anys de la revolució industrial no devia ser gaire diferent de la que sovint ens aclapara als qui ens toca viure en aquests temps de transició cap a no se sap què. Som al principi d’una revolució que encara no sabem definir ben bé del tot ni sabem tampoc cap a on ens durà. Fins i tot, atesos els canvis tecnològics i socials de la darrera dècada, costa d’imaginar un horitzó estable ni tan sols a un parell d’anys vista. Cada cop hi ha menys referents fidedignes i menys certeses inamovibles, però el que sí que sembla força segur és que cap dels models d’actuació que han estat vàlids en la societat mecànica no ens faran gaire servei en la societat cibernètica. Per això sobta l’encaparrament de les autoritats polítiques dels països més avançats de voler regular l’ús d’Internet en nom, diuen, de salvaguardar la propietat intel·lectual. L’últim episodi té com a escenari els Estats Units i com a pretext un projecte de llei que s’ha de votar d’aquí a un mes per “protegir els consumidors, negocis i llocs de treball del perjudici dels lladres estrangers”. No dic que tot s’hi val, a la xarxa, però tampoc no cal fer bandera d’un dret que s’ha vulnerat sistemàticament des del mateix moment que es va inventar. La diferència és que, en la societat mecànica, la vulneració d’aquest dret tenia per a les entitats reguladores un impacte econòmic molt menor. Defensar l’autor d’una obra intel·lectual mitjançant el procediment de posar peatges per accedir-hi no pot ser un bon camí, perquè una idea que no es pot contrastar lliurement mai no pot fer cap servei.
El cap de setmana passat, una bona gentada va viatjar al metro de Nova York sense pantalons ni faldilles. Era l’onzena edició del No pants subway ride, que, segons els promotors de l’invent, té com a objectiu “provocar escenes de caos i diversió mitjançant situacions inusuals o vergonyants”. A Andorra, com que no hi ha metro (llàstima del projecte aquell de l’època Forné), no s’hi va sumar ningú a la festa, la qual cosa, tanmateix, tampoc no és obstacle perquè al país hi hagi de tant en tant qui d’un dia a l’altre, sovint per decisió administrativa, es pugui quedar en calces, i sense cap altre recurs que el propi enginy per sortir del mal pas. Darrerament els ha tocat als treballadors de la televisió pública, que, malgrat tothom defensa la seva professionalitat de paraula, però no amb fets, ja fa massa setmanes que estan en una situació ben inusual i vergonyant. “TV is the thing this year”, com cantava Dianne Reeves a Good night, and good luck. Una pel·lícula, per cert, que també parla d’acomiadaments en una cadena de televisió, però sobretot d’una qüestió ben important: quin model de televisió volem com a ciutadans. A Andorra, com que sempre s’ha entès la televisió pública com una televisió governamental (n’hi ha prou de recordar l’Albert Pintat queixant-se que no el tractaven bé als informatius, tot i ser “l’amo”), el debat sobre la televisió pública mai s’ha plantejat obertament; s’han anat posant pegats cada cop que calia sortir d’algun entrebanc compromès, fins arribar ara a un cul-de-sac que no sembla tenir cap solució satisfactòria ni per als treballadors ni per a l’empresa. El que dèiem: “Good night, and good luck.”
Potser per la bonhomia sobrevinguda que se suposa que tothom ha de sentir en aquestes dates; o potser per cansament, després de tants i tants mesos de sentir la mateixa cantarella sense veure cap indici de millora, el cas és que en aquests dies és freqüent escoltar o llegir tota mena d’experts, opinadors i tertulians, i també alts responsables polítics, evocant un cant a l’esperança per a l’any que comença: que sí, que ara va de debò, que ja ho veureu com abans que us adoneu tot anirà a millor, vénen a dir uns i altres. Una reacció ben humana, tanmateix. En l’àmbit personal, cadascú es busca les crosses que pot per anar tirant i, malgrat els indicis actuals no auguren un panorama gaire engrescador a curt termini, apel·lar a l’esperança sempre té l’avantatge de l’atemporalitat: si resisteixes prou temps, segur que tard o d’hora els esdeveniments et donen la raó. La clau, és clar, rau a trobar la manera de resistir. En el terreny de la gestió pública, en canvi, escoltar el responsable de torn apel·lar a l’esperança sol ser un mal senyal. Sovint vol dir que no hi ha una idea clara de per on tirar. I massa sovint també és la pastanaga que et posen al capdavant just abans de sentir la garrotada a les costelles (Catalunya és darrerament un bon exemple d’aquesta manera de fer, per molt justificada que pugui ser, o no, en el moment present). Pot semblar una paradoxa, però em sentiria força més esperançat si els agents polítics i econòmics, en lloc de parlar-me d’esperances, argumentessin sobre fonaments més sòlids i contrastables; i molt més encara si actuessin amb més sentit de la responsabilitat vers la societat.
