Contra l’esperança
Potser per la bonhomia sobrevinguda que se suposa que tothom ha de sentir en aquestes dates; o potser per cansament, després de tants i tants mesos de sentir la mateixa cantarella sense veure cap indici de millora, el cas és que en aquests dies és freqüent escoltar o llegir tota mena d’experts, opinadors i tertulians, i també alts responsables polítics, evocant un cant a l’esperança per a l’any que comença: que sí, que ara va de debò, que ja ho veureu com abans que us adoneu tot anirà a millor, vénen a dir uns i altres. Una reacció ben humana, tanmateix. En l’àmbit personal, cadascú es busca les crosses que pot per anar tirant i, malgrat els indicis actuals no auguren un panorama gaire engrescador a curt termini, apel·lar a l’esperança sempre té l’avantatge de l’atemporalitat: si resisteixes prou temps, segur que tard o d’hora els esdeveniments et donen la raó. La clau, és clar, rau a trobar la manera de resistir. En el terreny de la gestió pública, en canvi, escoltar el responsable de torn apel·lar a l’esperança sol ser un mal senyal. Sovint vol dir que no hi ha una idea clara de per on tirar. I massa sovint també és la pastanaga que et posen al capdavant just abans de sentir la garrotada a les costelles (Catalunya és darrerament un bon exemple d’aquesta manera de fer, per molt justificada que pugui ser, o no, en el moment present). Pot semblar una paradoxa, però em sentiria força més esperançat si els agents polítics i econòmics, en lloc de parlar-me d’esperances, argumentessin sobre fonaments més sòlids i contrastables; i molt més encara si actuessin amb més sentit de la responsabilitat vers la societat.
