És una molt mala notícia que el nombre de residents espanyols hagi baixat d’un 23% en set anys, alhora que també ha minvat de manera molt significativa el cens d’altres col·lectius d’immigrants. Hi ha qui atribueix part del descens al fet que molts residents haurien adquirit la nacionalitat andorrana, però no sembla una explicació gaire versemblant quan fa pocs dies es coneixia que hi ha fins a 14.000 persones (gairebé un 18% del total d’habitants del Principat) que no han volgut demanar el canvi de nacionalitat malgrat tenir dret a fer-ho. No sense una bona dosi de cinisme, es podria defensar que la part positiva que hagin marxat (o hagin fet fora) tants immigrants en quedar-se sense feina (que és sens dubte la causa principal de l’èxode) ens ha estalviat un bon nombre de conflictes socials a Andorra. Però la realitat és ben bé la contrària: que tanta gent hagi fet les maletes mostra que la cohesió social al país està agafada amb agulles, a més d’evidenciar un cop més les mancances d’un sistema econòmic que, tanmateix, ningú no acaba d’encertar a capgirar, a l’espera que arribi un tsunami de capital estranger que ho arreglarà tot. El pitjor de tot, però, és que entre tota la gent que se n’ha anat hi ha força persones molt valuoses i molt competents en el seus respectius oficis. No és que entre els andorrans de tota la vida no hi hagi gent sobradament capacitada, que n’hi ha, però sense tot aquest talent que se’n va anant costa d’imaginar que el país tindrà prou capital humà per aixecar el cap i garantir les condicions de prosperitat de les generacions futures si mai s’aconsegueix aturar la davallada econòmica actual.
Diu el president Mas que Catalunya ha de recuperar l’autoestima, si més no pel que fa als productes de la terra, i per això ha decidit muntar una comissió encarregada de demanar el 2013 a la Unesco que declari la cuina catalana com a patrimoni de la humanitat. La idea se li va acudir, segons explica ell mateix, fa tan sols uns dies: va anar a dinar a un restaurant a prop del palau de la Generalitat, i en veure que a la carta de vins no n’hi havia cap de català se li va encendre la bombeta. He de reconèixer que només llegir la notícia ja he començat a notar com creix l’autoestima del meu (recòndit) vessant nacionalista. El gran dubte, però, és saber en què consisteix la cuina catalana. N’hi ha prou a reivindicar la botifarra d’ou i el trinxat o cal afegir també al lot els invents d’en Ferran Adrià, que per alguna cosa ens han repetit fins al cansament que és el millor cuiner del món? S’han d’incloure els plats de mar i muntanya, relativament recents dins la gastronomia del país? S’ha de donar preferència al suquet de peix a l’estil de la Costa Brava per damunt dels suquets de la costa tarragonina? I, sobretot, què diran a la Unesco quan els plantegin tot aquest seguit de bajanades? No sé si la idea del president va de debò, que ja podria ser, però tal com està el panorama fa l’efecte que en realitat és el primer que se li ha acudit per tenir entretinguts els tanoques com jo mentre el PP li beneeix el pressupost per enguany i ens acaba d’encaixar unes quantes retallades més als comptes públics. Sort tindrem si no acabem tots menjant farinetes, que és un plat molt nostrat però que com a estímul de l’autoestima pàtria resulta ben pobre.
Podria ser una juguesca macabra entre amics: t’asseus amb la colla en una terrassa i de cada padrí que passa per davant apostes quan de temps li queda de vida. Tanmateix, no es tracta de cap juguesca, sinó del darrer producte financer que ha posat en marxa el Deutsche Bank, que consisteix que els inversors aposten indirectament sobre l’esperança de vida de persones entre 70 i 90 anys. Si el padrí es mor abans del que ha predit l’inversor, és aquest qui guanya; si es mor després, guanya el banc. En les dues emissions d’aquest fons que ha tret fins ara, el banc ja ha aconseguit uns 200 milions d’euros d’inversió. Sembla ser que tot és perfectament legal, de manera que els que se sentin escandalitzats no els queda cap altra via que apel·lar a l’ètica. Però en aquest terreny el banc alemany ha trobat un defensor en el president de l’Associació d’Asegurances de Vida d’aquell país. Opina aquest bon home que el model de negoci del fons en qüestió “és moralment acceptable perquè, en cas contrari, hauríem d’inferir que qualsevol companyia d’assegurances de vida es beneficia de la mort prematura dels assegurats”. L’argument, però, més que disculpar-lo el que fa és palesar que el banc no ha estat el primer a fer negoci amb les pors i febleses de la gent. Sovint es diu que la crisi actual no és només econòmica, sinó també una crisi de valors. Exemples com el del Deutsche Bank i els seus defensors morals mostren més aviat que sempre que hi ha molts diners a guanyar les qüestions ètiques es deixen en un racó perquè no facin nosa. L’única diferència és que ara ja ningú no es pren la molèstia de dissimular-ho.
Ara ja no se’n recorda ningú, però fa tan sols uns tres o quatre anys, quan tot just començava la broma, va sorgir de manera espontània (?) una web que es deia “de ésta salimos entre todos” (o alguna cosa semblant), la qual venia a ser una mena de manifest col·lectiu per l’optimisme, molt en la línia ZP, com a via per sortir de la crisi. Dels que signaven aquell manifest (molts dels quals eren gent força coneguda) no se n’ha sabut res més; i la crisi continua. Tanmateix, darrerament fa l’efecte que torna la tendència (també aparentment espontània, encara que a la vista dels qui s’hi apunten la cosa fa mala espina) a invocar un tarannà positiu per fer front a una situació que cada dia es veu més difícil. El darrer exponent d’aquesta tendència, pel que llegeixo al Diari, ha estat la conferència d’Emili Duró, en la qual recomanava “viure la vida amb alegria” per canviar la percepció de la realitat, i d’aquesta manera transformar la realitat mateixa. Després, durant la setmana, he vist Francisco Camps celebrar l’absolució que ha canviat la seva realitat amb una rialla d’orella a orella, mentre que Garzón fa front, preocupat, a les acusacions dels que no volen que es jutgin els crims del franquisme; he vist Emilio Botín celebrar amb un ampli somriure els beneficis del seu banc i acusar alhora els polítics de gestionar malament la crisi; he vist els treballadors d’Spanair angoixats per perdre la feina mentre que els responsables de Vueling celebren les noves oportunitats de negoci. S’agraeix el consell d’en Duró, però hom diria que el món segueix donant molts més motius per a la indignació que per als esclats d’alegria, per molta voluntat que hi posem.
