Diu que, a partir d’ara, al territori espanyol s’haurà de pagar per la majoria de les prestacions del sistema de salut pública. Cadascú en funció de la seva renda, perquè la cosa sigui equitativa, que és el que sempre queda bé de dir, encara que a la pràctica la realitat sigui ben diferent. No sé si algú s’ha trobat mai cap milionari als centres d’atenció primària. Jo no n’he vist mai cap de conegut, i, segons diuen les males llengües, els que tenen més recursos no fan servir gaire la sanitat pública; no perquè el servei sigui deficient, sinó perquè es poden permetre una assistència privada amb una sèrie de comoditats no essencials que el sistema públic ni pot ni ha d’assumir. De manera que acabarem pagant els de sempre. El que no he pogut llegir enlloc és com determinarà el metge el nivell de renda del pacient. A partir d’ara, cada cop que agafem un refredat potser el primer que haurem de fer és anar a hisenda a demanar un certificat de pobresa; o haurem d’anar al metge vestits amb quatre parracs i acompanyats del cobrador del frac, perquè doni fe del grau d’endeutament de cadascú. Ara que sembla que a Andorra també es vol debatre els propers mesos com s’organitza el sistema de salut, espero que no es limitin a copiar el sistema espanyol i es prenguin la molèstia de pensar una mica en les persones a les quals afectaran realment les mesures que adoptin. I, sobretot, que no ens prenguin el pèl dient-nos que a Alemanya també es cobra l’assistència sanitària. Si ens hem de semblar als alemanys, comencem per copiar les taules salarials i després ja en parlarem de qui paga què.
No fa pas tant de temps, si algú hagués gosat taxar la vida d’una persona l’hauríem qualificat com a mínim de tenir una categoria moral a l’alçada dels traficants d’esclaus. Però com que el món canvia molt ràpid i cada cop som més hàbils per dir les coses amb eufemismes que fins i tot semblen sentències de savi, el cap de setmana passat el Fons Monetari Internacional (FMI) es va prendre la molèstia de comunicar-nos que “si el 2050 la durada mitjana de la vida augmentés tres anys, el cost de l’envelliment de la població, ja per si mateix elevat, augmentaria en 50 punts del PIB als països avançats…” Ho diu al capítol que dedica a “l’impacte financer del risc de la longevitat” al darrer informe sobre l’estabilitat financera global. Com que quedaria lleig promoure una campanya per al no envelliment de la població fomentant tota mena de pràctiques suïcides, els economistes de l’FMI, sempre tan subtils, proposen anar ajornant l’edat de jubilació al mateix ritme que creix l’esperança de vida de la població, i, el que és encara més important, que els estats “comparteixin el risc amb els organitzadors dels plans de pensions del sector privat i promoguin el creixement de mercats per a la transferència d’aquests riscos”. És a dir, un cop ha petat la bombolla immobiliària, podem construir-ne una altra basada en l’edat de jubilació i seguir jugant al Monopoly amb les pensions que tanta gent s’ha guanyat amb l’esforç de tota una vida de treball. Posats a eliminar riscos i estalviar alhora uns quants milions, jo més aviat començaria per prescindir d’una institució amb un historial d’ineficàcia contrastada com és l’FMI, francament.
Tot el que té un principi té un final. Basant-se en aquesta certesa ancestral, n’hi ha qui ja veu un final a la crisi d’aquí un parell d’anys a tot estirar (sempre que el calendari maia estigui errat pel que fa a la data de la fi del món), i pronostiquen, a més, que aquesta llarga agonia haurà servit per posar els fonaments d’una nova economia basada en paràmetres com la cooperació i el bé comú, en lloc de la competència i la rendibilitat, com passa ara. No expliquen, però, quin cost social tindrà aquesta transició cap a un nou ordre econòmic. Tanmateix, les pressions creixents contra les fites assolides en l’estat del benestar fan pensar que, si més no en aquest àmbit concret, el cost serà força elevat. Pirineu avall, cada cop són més els que es prenen amb impotent resignació els discursos que asseguren que el nivell de benestar assolit és insostenible. No és cert, però a força de repetir-ho i d’amagar alternatives possibles, la idea va calant en la societat i abans no ens n’adonem ja serà una realitat. Ja ho comença a ser, a hores d’ara. Ens vénen a dir que l’austeritat imposada (per Brussel·les o per les circumstàncies, tant se val) no deixa altre camí que adoptar l’estratègia del cranc: anar cap a enrere tot desmuntant el que s’ha fet amb tant d’esforç, i quan els comptes tornin a quadrar ja veurem si convé reconstruir el que s’ha perdut, o passem pàgina i ens endinsem alegrement en un model de precarietat permanent que faci bona aquella sentència de Marx (Groucho): “sortint del no res hem assolit els cims més alts de la misèria”. I l’escalada continua, caldria afegir, per a major satisfacció dels quatre privilegiats que remenen les cireres.
“Hem de treballar perquè tornin les bones notícies, perquè fa massa temps que no n’hi ha cap”, deia el Guillem Pons a la Contra de dimarts com a explicació de la seva decisió de promoure una nova formació al panorama polític andorrà. Millor això que no quedar-nos al sofà de casa protestant i no fer res, deia. Deixant de banda que una de les possibles raons de l’absència de bones notícies és que alguns que es van sentir cridats de cop i volta a arreglar el país (o el món sencer, ja posats) mai no s’haurien d’haver aixecat del sofà (i no ho dic per en Pons, a qui no conec de res), potser caldria reflexionar també una mica sobre què entenem per bones notícies. Hi ha notícies que són ben fàcils de catalogar, com ara les que informen de grans catàstrofes; però n’hi ha d’altres que hom se les pren amb tota la il·lusió del món, fins que te n’adones que et vas equivocar com un beneit. Molts, per exemple, van pensar que era una bona notícia que els concedissin la hipoteca que havien demanat, i ara dormen sota un pont. Molts, per exemple, es van alegrar que aquell que havien votat guanyés les eleccions (cadascú que triï les que vulgui), convençuts que votaven algú que tenia una idea clara del camí a seguir, i ara caminem tots plegats, electors i elegits, ben desorientats. Convé recordar allò que diuen els anglosaxons: “good news no news” (les bones notícies no són notícia), perquè, ben mirat, és una manera tan sintètica com encertada d’explicar com funciona el nostre món, fins i tot pel que fa a temes tan transcendentals com l’enigmàtic silenci sobre la renovació de Guardiola, que és un dels pocs proveïdors de bones notícies que ens queden.
