Quant costa un padrí?
No fa pas tant de temps, si algú hagués gosat taxar la vida d’una persona l’hauríem qualificat com a mínim de tenir una categoria moral a l’alçada dels traficants d’esclaus. Però com que el món canvia molt ràpid i cada cop som més hàbils per dir les coses amb eufemismes que fins i tot semblen sentències de savi, el cap de setmana passat el Fons Monetari Internacional (FMI) es va prendre la molèstia de comunicar-nos que “si el 2050 la durada mitjana de la vida augmentés tres anys, el cost de l’envelliment de la població, ja per si mateix elevat, augmentaria en 50 punts del PIB als països avançats…” Ho diu al capítol que dedica a “l’impacte financer del risc de la longevitat” al darrer informe sobre l’estabilitat financera global. Com que quedaria lleig promoure una campanya per al no envelliment de la població fomentant tota mena de pràctiques suïcides, els economistes de l’FMI, sempre tan subtils, proposen anar ajornant l’edat de jubilació al mateix ritme que creix l’esperança de vida de la població, i, el que és encara més important, que els estats “comparteixin el risc amb els organitzadors dels plans de pensions del sector privat i promoguin el creixement de mercats per a la transferència d’aquests riscos”. És a dir, un cop ha petat la bombolla immobiliària, podem construir-ne una altra basada en l’edat de jubilació i seguir jugant al Monopoly amb les pensions que tanta gent s’ha guanyat amb l’esforç de tota una vida de treball. Posats a eliminar riscos i estalviar alhora uns quants milions, jo més aviat començaria per prescindir d’una institució amb un historial d’ineficàcia contrastada com és l’FMI, francament.
