Miquel Vigo

Diu que, a partir d’ara, al territori espanyol s’haurà de pagar per la majoria de les prestacions del sistema de salut pública. Cadascú en funció de la seva renda, perquè la cosa sigui equitativa, que és el que sempre queda bé de dir, encara que a la pràctica la realitat sigui ben diferent. No sé si algú s’ha trobat mai cap milionari als centres d’atenció primària. Jo no n’he vist mai cap de conegut, i, segons diuen les males llengües, els que tenen més recursos no fan servir gaire la sanitat pública; no perquè el servei sigui deficient, sinó perquè es poden permetre una assistència privada amb una sèrie de comoditats no essencials que el sistema públic ni pot ni ha d’assumir. De manera que acabarem pagant els de sempre. El que no he pogut llegir enlloc és com determinarà el metge el nivell de renda del pacient. A partir d’ara, cada cop que agafem un refredat potser el primer que haurem de fer és anar a hisenda a demanar un certificat de pobresa; o haurem d’anar al metge vestits amb quatre parracs i acompanyats del cobrador del frac, perquè doni fe del grau d’endeutament de cadascú. Ara que sembla que a Andorra també es vol debatre els propers mesos com s’organitza el sistema de salut, espero que no es limitin a copiar el sistema espanyol i es prenguin la molèstia de pensar una mica en les persones a les quals afectaran realment les mesures que adoptin. I, sobretot, que no ens prenguin el pèl dient-nos que a Alemanya també es cobra l’assistència sanitària. Si ens hem de semblar als alemanys, comencem per copiar les taules salarials i després ja en parlarem de qui paga què.