Reconeguem-ho, a la major part de la gent se li’n refot bastant el que li passi a la resta de la humanitat, tret, potser, d’un reduït cercle de parents i amics. Per sort, n’hi ha qui se sent directament concernit per les condicions de veritable misèria en què viuen milions i milions d’éssers humans arreu del món, i hi dediquen hores i esforços, i en alguns casos fins i tot arrisquen la pròpia vida, per mirar de pal·liar ni que sigui mínimament alguna de les múltiples situacions d’injustícia i marginació que genera la nostra idea de societat. Són, però, poca colla. Els altres anem fent i mirem primer pel propi benestar, i només de tant en tant, quan a la televisió ens diuen que toca fer-ho, ens posem tendres i destinem uns calerons no tant per ajudar els altres com per subornar la veueta que s’ha despertat a la consciència. Cada any hi ha alguna catàstrofe o alguna matança que ens permet fer bugada dels sentiments impertinents que tots tenim en un moment d’inopinada feblesa. A força d’ignorar els infortunis aliens, però, ara ens hem adonat de sobte que també els tenim a casa. Ha calgut arribar a l’extrem que un de cada quatre infants a Catalunya es trobi en situació de pobresa (no conec l’estadística a Andorra, però els informes de Càritas fa anys que alerten que la cosa no va bé) per dedicar la programació del diumenge de la cadena pública a parlar de la qüestió. Al final del dia s’havien aplegat uns quatre milions d’euros (molt menys del que es juga cada setmana a la loteria, per exemple) i algú va aprofitar per elogiar la solidaritat dels ciutadans, sense parar-se a pensar que si de debò fóssim tan solidaris no ens trobaríem com ens trobem.
El primer cop que vaig veure un partit al Camp Nou devia tenir vuit o nou anys, jugaven el Barça i l’Elx, i a l’estadi encara hi havia la grada de general, que li deien, on no hi havia seients. No sé si va ser per les dues hores llargues dret o perquè el partit no va ser res de l’altre món, però vaig sortir d’allà més avorrit que altra cosa. Anys més tard vaig tornar un parell de cops a veure algun partit del Gamper, i tampoc. No hi ha manera. Aquell primer partit em va immunitzar de patir la febre futbolera que comparteix la majoria dels mortals. De tant en tant, però, apareix una mutació del virus i em desperta cert interès pel futbol que, sense arribar a l’apassionament, em permet gaudir d’alguna estona entretinguda davant el televisor. Em va passar amb Romario, de qui sempre vaig admirar aquell posat que feia, com si la cosa no anés amb ell, i ara ha tornat a passar, de manera col·lectiva, amb el Barça de Guardiola. Demà es tanca el primer (o segon, si es compta el pròleg com a jugador) capítol de l’era Guardiola, i tots els afectes dipositats en aquesta entelèquia emocional que es diu barcelonisme corren el risc d’acabar desnonats, com tantes altres vegades en la història del club. L’opció, de moment, consisteix a anar de rellogat a la barraqueta construïda sobre la promesa de continuïtat que sembla garantir el nou entrenador, tot i saber que és una promesa enverinada perquè les comparacions sempre són cruels i, en aquest cas, inevitables. I no tan sols pel que fa al joc de l’equip. Per exemple, serà capaç Vilanova de mantenir la calma oriental del seu predecessor que tant exaspera l’entorn moudridista? Tant de bo.
Encara que costi de creure, hi va haver un temps que no existien els telèfons mòbils, Internet ni tan sols era un somni, i a les llars només hi havia un aparell de televisió (i encara sort) que emetia en blanc i negre la programació d’una única cadena. Per als joves d’aquells anys, el cinema era gairebé l’única finestra que permetia contemplar un altre món. Un món ple de paisatges exòtics i ciutats meravelloses, on la gent no es passava el matí esperant el camió del gel perquè tenia refrigeradors elèctrics, i aspiradores, i conduïa cotxes enlluernadors. Era un món fals, és clar, però alternatiu al capdavall. En aquell món regnaven deesses inefables que tenien el cor robat a uns adolescents massa innocents, o massa somiadors, o massa farts d’unes convencions socials coercitives fins a la perversitat. Totes aquelles deesses, però, van passar a segon terme el dia que a la pantalla va aparèixer una pèl-roja captivadora i va deixar tothom bocabadat mentre convertia el simple gest de treure’s un guant en tota una lliçó d’erotisme. I va seguir seduint-nos molt de temps, amb aquell somriure sempre lluminós, de vegades irònic, i amb aquella mirada dolça que semblava amagar un rerefons de profunda melancolia. Fa vint-i-cinc anys, el 14 de maig del 1987, va deixar aquest món. En aquest quart de segle, tot ha anat massa ràpid. Aquelles pel·lícules (i aquells adolescents) semblen avui rescatades del paleolític. Però fins i tot ara, amb tants canvis com hi ha hagut des d’aleshores, segueix sent cert el que deia Glenn Ford: mai no hi ha hagut cap dona com Gilda. Ni hi haurà, afegeixo jo, cap dona com Rita.
Encara no s’havia acabat de morir del tot que alguns mitjans ja el donaven per enterrat i començaven a referir-se al nou ésser bicèfal que ha de guiar Europa amb el nom de Merkollande. L’operació de cirurgia política per acoblar els òrgans pensants de la nova criatura no serà fàcil, però; perquè l’un diu que cal canviar de manera de fer i fomentar mesures d’estímul a l’economia i l’altra està encaparrada a seguir com ara, malgrat n’hi ha qui afirma que s’ho està repensant, en vista de l’èxit. El que caldrà veure és si, amb entesa o sense, són capaços de sobreposar-se a les circumstàncies. L’endemà de les eleccions, un dels analistes de Liberation escrivia que Sarkozy ha perdut per creure que podia superar els problemes econòmics només amb voluntarisme. Si l’anàlisi és encertada, un dels corol·laris que se’n desprèn és que tenen raó els que diuen que el món és un casino governat pels grans poders financers, independentment de l’opció política que guanyi a les urnes. Això, és clar, sempre que l’opció escollida no derivi cap a extrems totalitaristes. En aquest sentit, Grècia segueix donant tocs d’alerta sobre el que pot passar a tot el continent si no es redreça el rumb aviat. L’últim i preocupant avís han estat els 21 escons que ha obtingut el partit neonazi al parlament grec, una dada per posar-se a tremolar. Mentrestant, Sarkozy I el Reformador ha culminat el mandat amb una pirueta genial: segons El Mundo d’ahir, al ja excopríncep li queda una pensioneta d’un milió i mig d’euros. D’això se’n diu reformar-se la vellesa com Déu mana, certament. Almenys ens resta el consol que, amb aquests ingressos, Carla Bruni no haurà de tornar a cantar.
