Benestar
“L’estat del benestar ha mort.” La sentència és de Mario Draghi, president del Banc Central Europeu (BCE), en una entrevista a The Wall Street Journal, segons explicava Ignacio Ramonet dimarts a TV3. Amb declaracions així, no és d’estranyar que Barcelona sigui avui una ciutat presa per la policia per garantir que els participants en la cimera del BCE tornaran a casa sans i estalvis. És, com a poc, irresponsable que algú amb un càrrec tan important vagi pel món atiant l’enderroc del que ha estat la construcció social més important a Europa en molts segles. L’estat del benestar no consisteix només a garantir l’accés universal a la sanitat i a l’educació; ni a mantenir un sistema de pensions més o menys dignes i assegurar als aturats un mínim de prestacions per sobreviure mentre troben feina. A més de tot això, l’estat del benestar és i ha estat, junt amb el procés de construcció de la Unió Europea, el sistema que ha assegurat de manera tàcita un període de pau al continent com no s’ha conegut en cap altre segle anterior. Desmantellar l’estat del benestar, tal com està fent, conscientment o inconscientment, una bona part dels països de la UE, suposa obrir la porta a un futur de confrontacions socials cada cop més violentes. La degradació social a Grècia n’és un bon indici. Draghi (sempre segons Ramonet) adverteix que els països que s’obstinin a preservar l’estat del benestar seran penalitzats pels mercats. Contra això, però, el director de Le Monde Diplomatique oferia un seguit de solucions, totes ben raonables i factibles. L’únic inconvenient és que els qui les haurien de posar en pràctica no semblen estar a l’alçada que el present demana.
