Afectes rellogats
El primer cop que vaig veure un partit al Camp Nou devia tenir vuit o nou anys, jugaven el Barça i l’Elx, i a l’estadi encara hi havia la grada de general, que li deien, on no hi havia seients. No sé si va ser per les dues hores llargues dret o perquè el partit no va ser res de l’altre món, però vaig sortir d’allà més avorrit que altra cosa. Anys més tard vaig tornar un parell de cops a veure algun partit del Gamper, i tampoc. No hi ha manera. Aquell primer partit em va immunitzar de patir la febre futbolera que comparteix la majoria dels mortals. De tant en tant, però, apareix una mutació del virus i em desperta cert interès pel futbol que, sense arribar a l’apassionament, em permet gaudir d’alguna estona entretinguda davant el televisor. Em va passar amb Romario, de qui sempre vaig admirar aquell posat que feia, com si la cosa no anés amb ell, i ara ha tornat a passar, de manera col·lectiva, amb el Barça de Guardiola. Demà es tanca el primer (o segon, si es compta el pròleg com a jugador) capítol de l’era Guardiola, i tots els afectes dipositats en aquesta entelèquia emocional que es diu barcelonisme corren el risc d’acabar desnonats, com tantes altres vegades en la història del club. L’opció, de moment, consisteix a anar de rellogat a la barraqueta construïda sobre la promesa de continuïtat que sembla garantir el nou entrenador, tot i saber que és una promesa enverinada perquè les comparacions sempre són cruels i, en aquest cas, inevitables. I no tan sols pel que fa al joc de l’equip. Per exemple, serà capaç Vilanova de mantenir la calma oriental del seu predecessor que tant exaspera l’entorn moudridista? Tant de bo.
