Pobresa
Reconeguem-ho, a la major part de la gent se li’n refot bastant el que li passi a la resta de la humanitat, tret, potser, d’un reduït cercle de parents i amics. Per sort, n’hi ha qui se sent directament concernit per les condicions de veritable misèria en què viuen milions i milions d’éssers humans arreu del món, i hi dediquen hores i esforços, i en alguns casos fins i tot arrisquen la pròpia vida, per mirar de pal·liar ni que sigui mínimament alguna de les múltiples situacions d’injustícia i marginació que genera la nostra idea de societat. Són, però, poca colla. Els altres anem fent i mirem primer pel propi benestar, i només de tant en tant, quan a la televisió ens diuen que toca fer-ho, ens posem tendres i destinem uns calerons no tant per ajudar els altres com per subornar la veueta que s’ha despertat a la consciència. Cada any hi ha alguna catàstrofe o alguna matança que ens permet fer bugada dels sentiments impertinents que tots tenim en un moment d’inopinada feblesa. A força d’ignorar els infortunis aliens, però, ara ens hem adonat de sobte que també els tenim a casa. Ha calgut arribar a l’extrem que un de cada quatre infants a Catalunya es trobi en situació de pobresa (no conec l’estadística a Andorra, però els informes de Càritas fa anys que alerten que la cosa no va bé) per dedicar la programació del diumenge de la cadena pública a parlar de la qüestió. Al final del dia s’havien aplegat uns quatre milions d’euros (molt menys del que es juga cada setmana a la loteria, per exemple) i algú va aprofitar per elogiar la solidaritat dels ciutadans, sense parar-se a pensar que si de debò fóssim tan solidaris no ens trobaríem com ens trobem.
