Miquel Vigo

Fa uns anys, encara en època de vaques grasses, a un pintor andor­rà se li va acudir que les teles de protecció de les bastides podien ser un magnífic suport per a una obra d’art efímer. Ho va proposar a algunes constructores, però ningú no va entendre que, per pocs diners, tenia l’opció de transformar una molèstia per als vianants en un reclam promocional que alhora aportava un valor afegit al conjunt de la societat. Temps després, va ser una agència de publicitat qui va imaginar el potencial de les bastides com a suport gràfic, i, ara sí, moltes van esdevenir-ne anuncis gegantins, a més de servir alhora per augmentar el compte de beneficis del mateix constructor que havia rebutjat la idea quan era ell qui havia de pagar-la. He recordat el cas en llegir que els comuns de la capital i d’Escaldes volen tapar amb vinil els aparadors dels locals comercials buits. Es tracta de salvar les aparences perquè els clients potencials dels comerços que sobreviuen no es deprimeixin i se’n tornin a casa sense gastar ni un euro. Posats a dissimular la crisi, però, també es podria cercar un acord amb galeristes i artistes locals perquè exposin les seves obres als aparadors de les botigues buides. Vindria a ser com obrir una mena de bulevard de les arts als carrers més concorreguts del país. Això no solucionarà la crisi del comerç, i encara menys serà una alternativa a la necessitat de reconvertir un sector que, com altres a Andorra, es troba lluny dels seus anys daurats, que difícilment tornaran. Però almenys seria una manera de compensar mínimament un col·lectiu que, tret de comptades excepcions, cap administració no s’ha acabat mai de prendre seriosament.