Antigament se solien publicar llibrets de vides exemplars: biografies de gent devota o de prohoms de la pàtria que es divulgaven com a model a seguir per a les noves generacions, sempre tan descregudes. Eren relats poc versemblants, perquè tot eren lloances malgrat és sabut que tot mortal transita inevitablement un camí de grandeses i misèries; però feien el fet. Ara fa temps que no se’n veuen (potser en queda cap en alguna llibreria de vell mig tronada), segurament perquè avui dia són les revistes de paper cuixé i els mitjans audiovisuals els qui han assumit la funció de proveir els ciutadans d’ídols fulgurants en els quals emmirallar-se. Amb la diferència, però, que ara tant se val si el personatge en qüestió és una mala bèstia o una bellíssima persona. De fet, la primera opció es ven millor, fins i tot. Només així s’entén que algunes televisions hagin tractat el desenllaç del cas Malaia com si fos un fulletó del segle XIX, carregant les tintes en els trets melodramàtics de cada personatge, fomentant els factors lacrimògens i donant veu als corifeus de la premsa groga per anar recordant al públic, com en les millors tragèdies gregues, les dissorts del destí que han hagut de patir cadascun dels acusats. Llàstima, però, que no es tracti d’un argument de ficció, sinó de la crònica de la condemna imposada a una colla de delinqüents (suposo que encara presumptes, perquè diu que recorreran als tribunals superiors) que durant anys s’han dedicat a estafar els conciutadans sense cap escrúpol. És clar que darrerament passen tants criminals pels platós de televisió que tres o quatre més només ratifiquen la tasca exemplificant de cada cadena.
La casualitat ha volgut que hagin mort amb hores de diferència dues persones que van dedicar bona part de la seva vida a canviar el món. D’un d’ells només el temps dirà si ha reeixit plenament en el seu intent. José Luis Sampedro va triar el camí més difícil: va ensenyar a tothom que el volgués escoltar que el primer pas per ser veritablement lliures és aprendre a pensar lliurement, i assumir que no combregar amb els discursos prefabricats pels que controlen els fils del poder comporta cert grau de marginalitat, però reporta l’íntima satisfacció de viure amb dignitat totes i cadascuna de les hores de l’existència. A l’extrem oposat, Margaret Thatcher va seguir un camí molt més pobre des d’un punt de vista intel·lectual i moral, però no hi ha més remei que acceptar que, de moment, el seu llegat ha estat molt més fructífer. Junt amb Ronald Reagan (i amb l’ajut previ de Jimmy Carter, que hi va abonar el terreny) va plantar la llavor de la desregulació que ha donat patent de cors als grans poders econòmics i financers durant les darreres dècades i ens ha portat a la situació que ara patim. El seu epitafi l’han escrit de manera conjunta les portades dels diaris britànics, i es podria resumir en la frase que apareixia a The Northern Echo: “Loved, hated, never forgotten”. A França, Liberation, més subtil, titulava: “La grande faucheuse”; i altres capçaleres aprofitaven per deixar anar la bilis acumulada durant anys, com Socialist Worker, que titulava amb un eloqüent “Rejoice!” i il·lustrava la portada amb una làpida amb la inscripció: “Here lies / Margaret Hilda Thatcher / (1925-2013) / lover by the rich / hated by the poor”.
La visita del secretari general de l’ONU ha estat una fita històrica per al país. S’ha dit de totes les maneres possibles, i s’han reproduït a bastament els elogis que Ban Ki-moon ha dedicat al procés polític andorrà dels darrers anys, malgrat que tot plegat ha estat una posada en escena dins la més estricta ortodòxia: dos mandataris encantats de conèixer-se, afalacs recíprocs, i discursos plens de llocs comuns. Un concert de música galant per al plaer d’oïdes sensibles, amb el baix continu de fons de l’escalada de tensió a la península de Corea. Ban Ki-moon ha seguit viatge cap a Mònaco, on previsiblement haurà de representar un altre bolo de la mateixa comèdia, i enrere queda el compromís del cap de Govern que regularà el dret de vaga i la grata sensació de creure que durant unes hores Andorra ha estat el melic del món (si més no per a la part de món més propera). I també el desassossec en comprovar novament per les paraules de Ban Ki-moon les limitacions de l’ONU per aconseguir que el planeta sencer esdevingui un lloc més segur, tot i reconèixer que aquesta és una de les tasques prioritàries del seu mandat. Les resolucions de l’assemblea de nacions fa temps que són paper mullat; els conflictes armats se succeeixen sense aturador a les portades dels diaris; els papers de malvats i salvadors de l’univers es reparteixen en funció dels interessos dels països dominants; la veu de les nacions més petites rarament es té en compte si no és per fer de comparses… Malgrat tot, però, no es pot concloure que l’ONU sigui un organisme completament inútil: serveix, si més no, perquè no oblidem que encara queda molta feina a fer.
“Si l’endemà del 3 d’agost el balanç no compleix les expectatives generades, serà el moment de demanar les explicacions que s’escaigui”, concloïa l’editorial de dimarts del Diari. Bé, no cal esperar tant. L’endemà del 3 d’agost les expectatives s’hauran acomplert amb escreix i l’únic dilema serà decidir si es torna a repetir la jugada el 2014. Senzillament perquè l’invent s’ha muntat des d’un principi per justificar l’èxit, tret que l’afluència de públic sigui minsa, cosa poc probable amb una companyia com Le Cirque du Soleil, que sol omplir allà on va. La campanya és un èxit ja des d’ara perquè les preguntes que caldria fer no tenen resposta. Es gastaran 2,5 milions d’euros per a un espectacle que veuran 50.000 persones. És a dir, només que cada espectador es gasti cent eurets (un cartró de tabac, dues ampolles de licor i un sopar baratet) durant la seva estada, el benefici per al país serà el doble de l’invertit. Aquesta és l’aritmètica que sustenta l’èxit de la campanya turística. Lamentablement, és una aritmètica errònia, perquè mai no es podrà saber quants espectadors són forans, tret que es demani el passaport a l’entrada, ni tampoc quants haurien vingut igualment sense aquest reclam. Hi ha, tanmateix, algunes preguntes que sí que tenen resposta i que ningú fa, potser perquè des d’un principi s’ha venut tot plegat com un afer de política turística i no de política cultural. Preguntes com ara, quants festivals de pallasses, o de qualsevol altre esdeveniment cultural liquidat els darrers anys amb l’excusa de la crisi, es poden pagar amb 2,5 milions d’euros? Al ministre del ram només li cal fer una senzilla divisió per respondre. Si vol.
