Podria ser una juguesca macabra entre amics: t’asseus amb la colla en una terrassa i de cada padrí que passa per davant apostes quan de temps li queda de vida. Tanmateix, no es tracta de cap juguesca, sinó del darrer producte financer que ha posat en marxa el Deutsche Bank, que consisteix que els inversors aposten indirectament sobre l’esperança de vida de persones entre 70 i 90 anys. Si el padrí es mor abans del que ha predit l’inversor, és aquest qui guanya; si es mor després, guanya el banc. En les dues emissions d’aquest fons que ha tret fins ara, el banc ja ha aconseguit uns 200 milions d’euros d’inversió. Sembla ser que tot és perfectament legal, de manera que els que se sentin escandalitzats no els queda cap altra via que apel·lar a l’ètica. Però en aquest terreny el banc alemany ha trobat un defensor en el president de l’Associació d’Asegurances de Vida d’aquell país. Opina aquest bon home que el model de negoci del fons en qüestió “és moralment acceptable perquè, en cas contrari, hauríem d’inferir que qualsevol companyia d’assegurances de vida es beneficia de la mort prematura dels assegurats”. L’argument, però, més que disculpar-lo el que fa és palesar que el banc no ha estat el primer a fer negoci amb les pors i febleses de la gent. Sovint es diu que la crisi actual no és només econòmica, sinó també una crisi de valors. Exemples com el del Deutsche Bank i els seus defensors morals mostren més aviat que sempre que hi ha molts diners a guanyar les qüestions ètiques es deixen en un racó perquè no facin nosa. L’única diferència és que ara ja ningú no es pren la molèstia de dissimular-ho.
Ara ja no se’n recorda ningú, però fa tan sols uns tres o quatre anys, quan tot just començava la broma, va sorgir de manera espontània (?) una web que es deia “de ésta salimos entre todos” (o alguna cosa semblant), la qual venia a ser una mena de manifest col·lectiu per l’optimisme, molt en la línia ZP, com a via per sortir de la crisi. Dels que signaven aquell manifest (molts dels quals eren gent força coneguda) no se n’ha sabut res més; i la crisi continua. Tanmateix, darrerament fa l’efecte que torna la tendència (també aparentment espontània, encara que a la vista dels qui s’hi apunten la cosa fa mala espina) a invocar un tarannà positiu per fer front a una situació que cada dia es veu més difícil. El darrer exponent d’aquesta tendència, pel que llegeixo al Diari, ha estat la conferència d’Emili Duró, en la qual recomanava “viure la vida amb alegria” per canviar la percepció de la realitat, i d’aquesta manera transformar la realitat mateixa. Després, durant la setmana, he vist Francisco Camps celebrar l’absolució que ha canviat la seva realitat amb una rialla d’orella a orella, mentre que Garzón fa front, preocupat, a les acusacions dels que no volen que es jutgin els crims del franquisme; he vist Emilio Botín celebrar amb un ampli somriure els beneficis del seu banc i acusar alhora els polítics de gestionar malament la crisi; he vist els treballadors d’Spanair angoixats per perdre la feina mentre que els responsables de Vueling celebren les noves oportunitats de negoci. S’agraeix el consell d’en Duró, però hom diria que el món segueix donant molts més motius per a la indignació que per als esclats d’alegria, per molta voluntat que hi posem.
Reconec d’un bon principi que ni sé ni sabré mai tant de la indústria turística com pot saber el gerent d’Andorra Turisme, Betim Budzaku. Possiblement és per aquesta diferència abismal de coneixements que quan fa servir conceptes tècnics me l’he de llegir dos cops per entendre’l; i quan no els fa servir, no l’entenc en absolut. Com quan diu, a l’entrevista de dilluns passat, que cal “oferir més” als turistes perquè augmentin les pernoctacions, i aleshores comencen a sortir per entremig del text expressions inquietants com “parc temàtic”, “oferir un producte nou” i el vell mantra del casino. Suposo que al Sr. Budzaku el que li toca fer és precisament això: projectar al món la imatge d’una Andorra tota plena de coloraines i de nens riallers de galtes rosades; i potser sí que com a plantejament merament tècnic té sentit pensar en Andorra com una mena de gran parc temàtic estacional, on arribarà gent a cabassos per xalar del que toca en cada moment: més neu, o més natura o més shopping, en funció de les ofertes dels operadors internacionals. L’inconvenient d’aquest plantejament és que no es correspon amb la realitat. Andorra és senzillament un país amb un entorn natural (encara) no gaire malmès; amb un patrimoni cultural de cert interès; amb unes peculiaritats històriques encara massa determinants, i amb uns quants milers de persones que miren de fer el que poden per no perdre-ho tot en nom d’aquesta maleïda crisi, o de qualsevol altra. Però, és clar, explicat així és més difícil de vendre-ho com a destí turístic. Tot i que vendre el que no és tampoc no sembla la millor manera de fidelitzar la clientela, com ja s’ha vist en el passat.
Jo no hi era, però imagino que la confusió que devien viure els qui els va tocar d’intentar entendre els primers anys de la revolució industrial no devia ser gaire diferent de la que sovint ens aclapara als qui ens toca viure en aquests temps de transició cap a no se sap què. Som al principi d’una revolució que encara no sabem definir ben bé del tot ni sabem tampoc cap a on ens durà. Fins i tot, atesos els canvis tecnològics i socials de la darrera dècada, costa d’imaginar un horitzó estable ni tan sols a un parell d’anys vista. Cada cop hi ha menys referents fidedignes i menys certeses inamovibles, però el que sí que sembla força segur és que cap dels models d’actuació que han estat vàlids en la societat mecànica no ens faran gaire servei en la societat cibernètica. Per això sobta l’encaparrament de les autoritats polítiques dels països més avançats de voler regular l’ús d’Internet en nom, diuen, de salvaguardar la propietat intel·lectual. L’últim episodi té com a escenari els Estats Units i com a pretext un projecte de llei que s’ha de votar d’aquí a un mes per “protegir els consumidors, negocis i llocs de treball del perjudici dels lladres estrangers”. No dic que tot s’hi val, a la xarxa, però tampoc no cal fer bandera d’un dret que s’ha vulnerat sistemàticament des del mateix moment que es va inventar. La diferència és que, en la societat mecànica, la vulneració d’aquest dret tenia per a les entitats reguladores un impacte econòmic molt menor. Defensar l’autor d’una obra intel·lectual mitjançant el procediment de posar peatges per accedir-hi no pot ser un bon camí, perquè una idea que no es pot contrastar lliurement mai no pot fer cap servei.
