No fa pas tant de temps, si algú hagués gosat taxar la vida d’una persona l’hauríem qualificat com a mínim de tenir una categoria moral a l’alçada dels traficants d’esclaus. Però com que el món canvia molt ràpid i cada cop som més hàbils per dir les coses amb eufemismes que fins i tot semblen sentències de savi, el cap de setmana passat el Fons Monetari Internacional (FMI) es va prendre la molèstia de comunicar-nos que “si el 2050 la durada mitjana de la vida augmentés tres anys, el cost de l’envelliment de la població, ja per si mateix elevat, augmentaria en 50 punts del PIB als països avançats…” Ho diu al capítol que dedica a “l’impacte financer del risc de la longevitat” al darrer informe sobre l’estabilitat financera global. Com que quedaria lleig promoure una campanya per al no envelliment de la població fomentant tota mena de pràctiques suïcides, els economistes de l’FMI, sempre tan subtils, proposen anar ajornant l’edat de jubilació al mateix ritme que creix l’esperança de vida de la població, i, el que és encara més important, que els estats “comparteixin el risc amb els organitzadors dels plans de pensions del sector privat i promoguin el creixement de mercats per a la transferència d’aquests riscos”. És a dir, un cop ha petat la bombolla immobiliària, podem construir-ne una altra basada en l’edat de jubilació i seguir jugant al Monopoly amb les pensions que tanta gent s’ha guanyat amb l’esforç de tota una vida de treball. Posats a eliminar riscos i estalviar alhora uns quants milions, jo més aviat començaria per prescindir d’una institució amb un historial d’ineficàcia contrastada com és l’FMI, francament.
Tot el que té un principi té un final. Basant-se en aquesta certesa ancestral, n’hi ha qui ja veu un final a la crisi d’aquí un parell d’anys a tot estirar (sempre que el calendari maia estigui errat pel que fa a la data de la fi del món), i pronostiquen, a més, que aquesta llarga agonia haurà servit per posar els fonaments d’una nova economia basada en paràmetres com la cooperació i el bé comú, en lloc de la competència i la rendibilitat, com passa ara. No expliquen, però, quin cost social tindrà aquesta transició cap a un nou ordre econòmic. Tanmateix, les pressions creixents contra les fites assolides en l’estat del benestar fan pensar que, si més no en aquest àmbit concret, el cost serà força elevat. Pirineu avall, cada cop són més els que es prenen amb impotent resignació els discursos que asseguren que el nivell de benestar assolit és insostenible. No és cert, però a força de repetir-ho i d’amagar alternatives possibles, la idea va calant en la societat i abans no ens n’adonem ja serà una realitat. Ja ho comença a ser, a hores d’ara. Ens vénen a dir que l’austeritat imposada (per Brussel·les o per les circumstàncies, tant se val) no deixa altre camí que adoptar l’estratègia del cranc: anar cap a enrere tot desmuntant el que s’ha fet amb tant d’esforç, i quan els comptes tornin a quadrar ja veurem si convé reconstruir el que s’ha perdut, o passem pàgina i ens endinsem alegrement en un model de precarietat permanent que faci bona aquella sentència de Marx (Groucho): “sortint del no res hem assolit els cims més alts de la misèria”. I l’escalada continua, caldria afegir, per a major satisfacció dels quatre privilegiats que remenen les cireres.
“Hem de treballar perquè tornin les bones notícies, perquè fa massa temps que no n’hi ha cap”, deia el Guillem Pons a la Contra de dimarts com a explicació de la seva decisió de promoure una nova formació al panorama polític andorrà. Millor això que no quedar-nos al sofà de casa protestant i no fer res, deia. Deixant de banda que una de les possibles raons de l’absència de bones notícies és que alguns que es van sentir cridats de cop i volta a arreglar el país (o el món sencer, ja posats) mai no s’haurien d’haver aixecat del sofà (i no ho dic per en Pons, a qui no conec de res), potser caldria reflexionar també una mica sobre què entenem per bones notícies. Hi ha notícies que són ben fàcils de catalogar, com ara les que informen de grans catàstrofes; però n’hi ha d’altres que hom se les pren amb tota la il·lusió del món, fins que te n’adones que et vas equivocar com un beneit. Molts, per exemple, van pensar que era una bona notícia que els concedissin la hipoteca que havien demanat, i ara dormen sota un pont. Molts, per exemple, es van alegrar que aquell que havien votat guanyés les eleccions (cadascú que triï les que vulgui), convençuts que votaven algú que tenia una idea clara del camí a seguir, i ara caminem tots plegats, electors i elegits, ben desorientats. Convé recordar allò que diuen els anglosaxons: “good news no news” (les bones notícies no són notícia), perquè, ben mirat, és una manera tan sintètica com encertada d’explicar com funciona el nostre món, fins i tot pel que fa a temes tan transcendentals com l’enigmàtic silenci sobre la renovació de Guardiola, que és un dels pocs proveïdors de bones notícies que ens queden.
Del riu Runer cap avall, avui toca vaga més o menys general. No se sabrà fins a la nit, però és més que previsible que passi el de sempre: segons els convocants, haurà estat un èxit i haurà mobilitzat una gentada impressionant, i segons el govern i afins, només hauran fet vaga quatre gats despistats que passaven per allà. Com que la propaganda fa temps que va substituir la informació veraç a un i altre costat, tampoc no se sap ben bé si la convocatòria té gaire justificació, més enllà de ser una ocasió per deixar sentir el malestar general per com van les coses. La vaga és contra una reforma laboral que, malgrat que encara s’ha de discutir en seu parlamentària (i, per tant, encara es pot esmenar), ja és vigent. El govern, naturalment, diu que la reforma arreglarà tots els mals del mercat laboral espanyol, i els sindicats, naturalment, diuen que tot empitjorarà. Mentre uns i altres es llancen les consignes pel cap sense argumentar gaire (o gens) el que diuen, fa un parell de dies es va fer pública una enquesta (de la qual no s’informava qui l’ha encarregada) que conclou que el 40% dels assalariats passen ara moltes més hores a la feina que mai abans. Un 24% diu que ho fa perquè no hi ha prou gent a l’empresa i cal fer hores extra, i la resta reconeixen que fan veure que treballen tantíssim per por que els facin fora. Paradoxalment, amb aquesta actitud disminueix l’índex de productivitat, amb la qual cosa acaben abonant la idea de l’empresariat més retrògrad que la solució de tot plegat és acomiadar més gent i abaixar el salari dels que quedin. Tot plegat, hom diria que ni el retorn de Superventura ens salvarà ja del sinistre total.
