Miquel Vigo

Alegria

blocs — Thu, 02 Feb 2012 06:41:10 +0000

Ara ja no se’n recorda ningú, però fa tan sols uns tres o quatre anys, quan tot just començava la broma, va sorgir de manera espontània (?) una web que es deia “de ésta salimos entre todos” (o alguna cosa semblant), la qual venia a ser una mena de manifest col·lectiu per l’optimisme, molt en la línia ZP, com a via per sortir de la crisi. Dels que signaven aquell manifest (molts dels quals eren gent força coneguda) no se n’ha sabut res més; i la crisi continua. Tanmateix, darrerament fa l’efecte que torna la tendència (també aparentment espontània, encara que a la vista dels qui s’hi apunten la cosa fa mala espina) a invocar un tarannà positiu per fer front a una situació que cada dia es veu més difícil. El darrer exponent d’aquesta tendència, pel que llegeixo al Diari, ha estat la conferència d’Emili Duró, en la qual recomanava “viure la vida amb alegria” per canviar la percepció de la realitat, i d’aquesta manera transformar la realitat mateixa. Després, durant la setmana, he vist Francisco Camps celebrar l’absolució que ha canviat la seva realitat amb una rialla d’orella a orella, mentre que Garzón fa front, preocupat, a les acusacions dels que no volen que es jutgin els crims del franquisme; he vist Emilio Botín celebrar amb un ampli somriure els beneficis del seu banc i acusar alhora els polítics de gestionar malament la crisi; he vist els treballadors d’Spanair angoixats per perdre la feina mentre que els responsables de Vueling celebren les noves oportunitats de negoci. S’agraeix el consell d’en Duró, però hom diria que el món segueix donant molts més motius per a la indignació que per als esclats d’alegria, per molta voluntat que hi posem.

Andorra temàtica

blocs — Thu, 26 Jan 2012 06:28:46 +0000

Reconec d’un bon principi que ni sé ni sabré mai tant de la indústria turística com pot saber el gerent d’Andorra Turisme, Betim Budzaku. Possiblement és per aquesta diferència abismal de coneixements que quan fa servir conceptes tècnics me l’he de llegir dos cops per entendre’l; i quan no els fa servir, no l’entenc en absolut. Com quan diu, a l’entrevista de dilluns passat, que cal “oferir més” als turistes perquè augmentin les pernoctacions, i aleshores comencen a sortir per entremig del text expressions inquietants com “parc temàtic”, “oferir un producte nou” i el vell mantra del casino. Suposo que al Sr. Budzaku el que li toca fer és precisament això: projectar al món la imatge d’una Andorra tota plena de coloraines i de nens riallers de galtes rosades; i potser sí que com a plantejament merament tècnic té sentit pensar en Andorra com una mena de gran parc temàtic estacional, on arribarà gent a cabassos per xalar del que toca en cada moment: més neu, o més natura o més shopping, en funció de les ofertes dels operadors internacionals. L’inconvenient d’aquest plantejament és que no es correspon amb la realitat. Andorra és senzillament un país amb un entorn natural (encara) no gaire malmès; amb un patrimoni cultural de cert interès; amb unes peculiaritats històriques encara massa determinants, i amb uns quants milers de persones que miren de fer el que poden per no perdre-ho tot en nom d’aquesta maleïda crisi, o de qualsevol altra. Però, és clar, explicat així és més difícil de vendre-ho com a destí turístic. Tot i que vendre el que no és tampoc no sembla la millor manera de fidelitzar la clientela, com ja s’ha vist en el passat.

Propietaris de fum

blocs — Thu, 19 Jan 2012 06:39:14 +0000

Jo no hi era, però imagino que la confusió que devien viure els qui els va tocar d’intentar entendre els primers anys de la revolució industrial no devia ser gaire diferent de la que sovint ens aclapara als qui ens toca viure en aquests temps de transició cap a no se sap què. Som al principi d’una revolució que encara no sabem definir ben bé del tot ni sabem tampoc cap a on ens durà. Fins i tot, atesos els canvis tecnològics i socials de la darrera dècada, costa d’imaginar un horitzó estable ni tan sols a un parell d’anys vista. Cada cop hi ha menys referents fidedignes i menys certeses inamovibles, però el que sí que sembla força segur és que cap dels models d’actuació que han estat vàlids en la societat mecànica no ens faran gaire servei en la societat cibernètica. Per això sobta l’encaparrament de les autoritats polítiques dels països més avançats de voler regular l’ús d’Internet en nom, diuen, de salvaguardar la propietat intel·lectual. L’últim episodi té com a escenari els Estats Units i com a pretext un projecte de llei que s’ha de votar d’aquí a un mes per “protegir els consumidors, negocis i llocs de treball del perjudici dels lladres estrangers”. No dic que tot s’hi val, a la xarxa, però tampoc no cal fer bandera d’un dret que s’ha vulnerat sistemàticament des del mateix moment que es va inventar. La diferència és que, en la societat mecànica, la vulneració d’aquest dret tenia per a les entitats reguladores un impacte econòmic molt menor. Defensar l’autor d’una obra intel·lectual mitjançant el procediment de posar peatges per accedir-hi no pot ser un bon camí, perquè una idea que no es pot contrastar lliurement mai no pot fer cap servei.

En calces

blocs — Thu, 12 Jan 2012 06:54:24 +0000

El cap de setmana passat, una bona gentada va viatjar al metro de Nova York sense pantalons ni faldilles. Era l’onzena edició del No pants subway ride, que, segons els promotors de l’invent, té com a objectiu “provocar escenes de caos i diversió mitjançant situacions inusuals o vergonyants”. A Andorra, com que no hi ha metro (llàstima del projecte aquell de l’època Forné), no s’hi va sumar ningú a la festa, la qual cosa, tanmateix, tampoc no és obstacle perquè al país hi hagi de tant en tant qui d’un dia a l’altre, sovint per decisió administrativa, es pugui quedar en calces, i sense cap altre recurs que el propi enginy per sortir del mal pas. Darrerament els ha tocat als treballadors de la televisió pública, que, malgrat tothom defensa la seva professionalitat de paraula, però no amb fets, ja fa massa setmanes que estan en una situació ben inusual i vergonyant. “TV is the thing this year”, com cantava Dianne Reeves a Good night, and good luck. Una pel·lícula, per cert, que també parla d’acomiadaments en una cadena de televisió, però sobretot d’una qüestió ben important: quin model de televisió volem com a ciutadans. A Andorra, com que sempre s’ha entès la televisió pública com una televisió governamental (n’hi ha prou de recordar l’Albert Pintat queixant-se que no el tractaven bé als informatius, tot i ser “l’amo”), el debat sobre la televisió pública mai s’ha plantejat obertament; s’han anat posant pegats cada cop que calia sortir d’algun entrebanc compromès, fins arribar ara a un cul-de-sac que no sembla tenir cap solució satisfactòria ni per als treballadors ni per a l’empresa. El que dèiem: “Good night, and good luck.”

Contra l’esperança

blocs — Thu, 05 Jan 2012 06:38:05 +0000

Potser per la bonhomia sobrevinguda que se suposa que tothom ha de sentir en aquestes dates; o potser per cansament, després de tants i tants mesos de sentir la mateixa cantarella sense veure cap indici de millora, el cas és que en aquests dies és freqüent escoltar o llegir tota mena d’experts, opinadors i tertulians, i també alts responsables polítics, evocant un cant a l’esperança per a l’any que comença: que sí, que ara va de debò, que ja ho veureu com abans que us adoneu tot anirà a millor, vénen a dir uns i altres. Una reacció ben humana, tanmateix. En l’àmbit personal, cadascú es busca les crosses que pot per anar tirant i, malgrat els indicis actuals no auguren un panorama gaire engrescador a curt termini, apel·lar a l’esperança sempre té l’avantatge de l’atemporalitat: si resisteixes prou temps, segur que tard o d’hora els esdeveniments et donen la raó. La clau, és clar, rau a trobar la manera de resistir. En el terreny de la gestió pública, en canvi, escoltar el responsable de torn apel·lar a l’esperança sol ser un mal senyal. Sovint vol dir que no hi ha una idea clara de per on tirar. I massa sovint també és la pastanaga que et posen al capdavant just abans de sentir la garrotada a les costelles (Catalunya és darrerament un bon exemple d’aquesta manera de fer, per molt justificada que pugui ser, o no, en el moment present). Pot semblar una paradoxa, però em sentiria força més esperançat si els agents polítics i econòmics, en lloc de parlar-me d’esperances, argumentessin sobre fonaments més sòlids i contrastables; i molt més encara si actuessin amb més sentit de la responsabilitat vers la societat.

Conte de Cap d’Any

blocs — Thu, 29 Dec 2011 06:39:47 +0000

Obres els ulls i els tornes a tancar amb un gest de dolor perquè sents com la ressaca et barrina el cervell. Igual que l’any passat. Tens l’impuls de deixar anar un renec, però només et surt un so inintel·ligible perquè algú t’ha canviat la llengua per un fregall de cuina, just com l’any passat. Tornes a tancar els ulls confiant, com vas fer l’any passat, que tot plegat serà un malson. Tanmateix, ni amb els ulls tancats pots esbandir la sensació de mareig, de manera que fas un esforç titànic i surts del llit i mires de posar-te dempeus com si haguessis d’aprendre a caminar de nou. Fas una ullada per reconèixer el terreny, i el primer que trobes a faltar és els calçotets vermells que havies estrenat la nit abans, per allò que porta sort. Tu no hi creus, però, per si de cas, cada any hi tornes, perquè ja se sap que la sort és de qui se la treballa. Intentes recordar què se n’ha fet, dels calçotets vermells, però, com l’any passat, l’únic que et ve a la memòria són fragments d’escenes poc edificants que aguditzen el teu maldecap. Poses la ràdio i sintonitzes, com cada any, el concert de la Filharmònica de Viena, que toca el mateix de l’any passat. Bé, el programa potser era diferent, però com que t’has llevat tard només arribes a temps de sentir la Marxa Radetzky, com cada any. Tot i així, la música d’Strauss t’ha donat l’ànim suficient per arribar fins a la dutxa. I és llavors, reconfortat mínimament per l’aigua calenta, que tens el primer instant de lucidesa de l’any (com l’any passat, d’altra banda) i et demanes: per què ens agafa cada any la mateixa fal·lera quan canviem de calendari, si tot segueix igual com sempre?

Conte de Nadal

blocs — Thu, 22 Dec 2011 06:27:42 +0000

Mai no havia sentit gaire entusiasme pels dinars de Nadal de l’empresa, però ara recordava l’últim amb un somriure trist. Un dinar com tants d’altres, amb l’inevitable discurs buit del president, i amb el seu cap eufòric, donant-li copets a l’esquena: “Ets collonut, nano”, li deia entre bafarades etíliques. El mateix cap que pocs mesos després, mentre feia anar entre els dits un havà de cent euros, li parlava de crisi, de reducció de la despesa, de sacrificis compartits. Se n’alegrava d’haver-lo perdut de vista, malgrat tot. Malgrat que ja no li quedava ni un cèntim a la butxaca. Caminava sense anar enlloc, mentre els altaveus del carrer escopien unes veus aflautades que cantaven odioses nadales en anglès. Les veus infantils li van fer pensar també en la llar de la qual l’havien desnonat i en la família que l’havia abandonat. Ara era un no-ningú. Ningú el saludava pel carrer. Ningú el mirava a la cara. Ni tan sols quan havia anat a demanar feina. Qualsevol feina, per tal de recuperar la dignitat de poder valer-se per ell mateix; per tal de no anar a pidolar un plat calent a la porta de l’alberg per a indigents. Va caminar fins que la nit i el fred van buidar els carrers. Cansat, es va arrupir en un portal, mirant de tapar-se bé amb l’abric esparracat per recuperar l’escalfor del cos. Mirava amb tendresa els ressagats que passaven caminant de pressa per no fer tard al sopar de la nit de Nadal. De sobte, un estel fugaç li va cridar l’atenció. El va seguir amb la mirada mentre travessava el cel i va demanar un desig. Li fou concedit. L’endemà el van trobar mort, congelat, amb una expressió de profunda serenor al rostre.

Durban

blocs — Thu, 15 Dec 2011 06:50:59 +0000

La temporada d’esquí no ha començat gaire bé. No hi ha prou neu. Llàstima no haver-ho sabut amb temps, perquè es podria haver convidat els representants que han participat en la cimera del clima de l’ONU perquè es reunissin al Principat, en lloc de fer-ho a Durban. A Sud-àfrica ara és estiu, i imagino que deu fer un temps que afavoreix l’optimisme. Si no és així, no s’entén com és que alguns d’aquests representants han qualificat la cimera de fita històrica o fins i tot com a “èxit polític de primer ordre” (ho deia la representant espanyola), quan el que s’ha acordat és ajornar qualsevol compromís vinculant fins al 2020. És l’enèsim ajornament, i tal com ha anat la història fins ara res no assegura que serà l’últim, malgrat que els experts de tot el món fa temps que alerten que som cada cop més a prop d’una veritable catàstrofe planetària. Segons les estimacions dels científics, la temperatura mitjana del planeta podria pujar uns 3,5 graus d’aquí al 2100. En contrast amb aquesta dada, Javier Martín Vide, catedràtic en geografia física de la Universitat de Barcelona i expert en climatologia, advertia en una entrevista publicada fa una setmana que l’augment d’un grau ja seria suficient per provocar “una pèrdua generalitzada de biodiversitat”, a més d’un canvi substancial del règim de precipitacions. Mentrestant, el que sí que s’ha acordat a Durban és mantenir el mercat de drets d’emissió de CO2, com si les emissions d’un país en concret només afectessin la seva parcel·leta d’atmosfera. És francament admirable el grau d’estupidesa que pot assolir l’ésser humà quan ensuma la possibilitat de fer negoci, ni que sigui a costa de carregar-se el planeta.

El refundador

blocs — Thu, 08 Dec 2011 06:32:23 +0000

Hi ha gent que neix amb una missió que l’acompanya tota la vida. El copríncep Nicolas n’és un. És un home amb la missió de la refundació. Ser un fundador té el seu mèrit, perquè suposa aplegar esforços per aconseguir quelcom de nou; sovint, quelcom d’útil per als altres, també. Però ser un refundador et situa a un nivell superior, perquè suposa un afany de perfecció sense límit, i això és el millor motor de progrés imaginable. Com tot home avançat al seu temps, va començar experimentant amb la seva pròpia persona. Es va refundar ell mateix un cop i un altre. En l’àmbit polític i en el personal, fins al punt de refundar també el seu matrimoni. I quan amb tant d’esforç va arribar finalment a la presidència de la república, va veure que se li obria al davant un horitzó refundador gairebé inabastable. Aquí, tot s’ha de dir, li va agafar cert vertigen i es va capbussar una mica innocentment en la titànica empresa de refundar el capitalisme sencer. No se’n va sortir, és cert; però de retruc va mig refundar el Principat, que no és poca cosa. Que ho fes amb un estil aparentment poc democràtic és un detall menor que els seus detractors han volgut magnificar injustament. És la mateixa acusació que li fan ara, quan, amb la cancellera alemanya, s’ha posat a refundar Europa sense estalviar ni un bocí de talent al servei d’aquesta noble causa. Si fins i tot ha deixat de banda totes les institucions democràtiques de la Unió Europea per encarregar-se personalment d’una tasca tan ingrata! On s’és vist un cas de generositat semblant? Em fa l’efecte que ja estem trigant massa a dedicar una plaça ben cèntrica a Nicolas I el Refundador, amb estàtua eqüestre inclosa.

Temps moderns

blocs — Thu, 01 Dec 2011 06:37:26 +0000

“Facebook es ven els seus 800 milions d’amics”, es llegia ahir ben destacat a la portada del diari La Tribune. Ja ho diuen que qui té un amic té un tresor, i en el cas de l’empresa fundada per Mark Zuckerberg la dita és una veritat xifrada en cent mil milions de dòlars, que és, segons el Wall Street Journal, l’estimació del valor de la companyia en previsió de la seva sortida a borsa cap al juny de l’any vinent. Facebook vol posar en circulació accions per valor d’una desena part d’aquesta estimació, un volum de negoci fins ara només assolit per tretze empreses en tot el món en la seva sortida a borsa. I perquè el mareig de xifres sigui complet, n’hi ha prou a afegir que Facebook va obtenir durant el primer semestre de l’any passat uns ingressos de l’odre dels mil cinc-cents milions de dòlars, amb una taxa de rendibilitat del 50%. Fins i tot per als qui, com jo, no acaben d’entendre ben bé com funciona el negoci a Internet, aquest ball de dades és prou significatiu per intuir que si es vol ajudar a créixer l’economia del país (de qualsevol país) cal fomentar les noves modalitats d’empreses virtuals que van sorgint cada dia, perquè sembla clar que és en aquesta manera de fer empresa on es troba el futur més immediat. A Andorra, en canvi, pel que vaig llegint aquests dies de campanya per les comunals, encara hi ha qui, com a gran iniciativa per aixecar l’economia nacional, proposa resar perquè nevi. No es tracta d’abandonar d’un dia a l’altre els sectors productius tradicionals, però sense voler acceptar que cal adaptar-se als nous temps sembla complicat poder agafar el tren del progrés, per moltes lleis que es facin.