Miquel Vigo

Paciència

blocs — Thu, 16 May 2013 05:09:31 +0000

Em sembla que és a Ninotchka que Melvyn Douglas li diu a Greta Garbo: “A Suïssa fa cinc-cents anys que tenen pau, i què han aconseguit en tot aquests temps? El rellotge de cucut!” A Andorra fa set-cents anys que tenim pau, i ni tan sols hi ha una patent andorrana de cap mena de rellotge. El pòsit d’aquest llarg període deu ser haver adoptat una manera de fer calmada, sense presses. La pau, certament, sempre és desitjable, i la paciència és una gran virtut; però de vegades també cal certa dosi de trasbals. No es tracta de fer una crida a la revolta, no prenguéssim mal, sinó de sacsejar les consciències dels que, instal·lats en una situació benestant, obliden que hi ha qui les passa magres, com ara el miler de persones que no troba feina al país. Potser hi ha qui pensarà que un miler tampoc no és una xifra preocupant, però qui faci aquest raonament haurà de pensar a continuació com sobreviuria si fos un dels afectats per l’atur, i tot seguit multiplicar per mil la sensació d’angoixa de no saber si l’endemà tindràs un plat a taula o et faran fora del pis per no poder pagar el lloguer. Després de fer aquest exercici d’imaginació, el mínim que es pot demanar als responsables de l’economia i als poders financers és que no apel·lin a la paciència dels ciutadans per començar a veure alguna solució a la crisi. I si ho fan, hauran d’explicar molt bé per què no hi ha altra opció més immediata, per què hi ha diners al calaix per patrocinar tombarelles i en canvi no n’hi ha per promoure iniciatives públiques de feina. Tret, és clar, que pensin que tots els aturats són immigrants arribats en mal moment i que ja marxaran quan es cansin de passar gana.

La parella

blocs — Thu, 09 May 2013 05:11:03 +0000

La fotografia podria ser la d’un padrí i la seva néta. Se’ls veu molt junts, galta amb galta, gairebé. Ell es veu feliç, somriu amb els llavis i amb els ulls, tot i que a la mirada té un fons de melancolia, potser per l’edat. Ella també somriu amb els llavis però a la mirada hi ha quelcom de desafiant. Ell té 86 anys; ella és cinquanta anys més jove, i ja han anunciat que volen casar-se. “Com abans millor”, diu ell. I els fills, què diuen? “Els fills s’hi oposen, però no m’importa”, contesta categòric. Els cinc fills no només s’hi oposen sinó que ja han demanat al jutge que dictamini la incapacitat mental del pare. Consideren que un vell que es vol casar amb una dona tan jove no hi toca. De la dona, en canvi, no han demanat cap dictamen sobre la seva salut mental, un detall que indica que pensen que ella, en el fons, vol el mateix que ells: els diners de l’herència. Potser sí, però amb uns fills que més que del pare es preocupen que no els treguin la morterada que els ha de solucionar la vida, s’entén que el pare, vidu fa vuit anys, es deu sentir molt sol, tot i ser una celebritat (o precisament per això). No és el primer cop que passa, ni serà l’últim, però precisament per ser una celebritat tothom hi fica cullerada i qüestiona els sentiments i els motius de la parella per fer aquest pas, com si quan es casa una parella jove hi hagués cap garantia certificada del que senten o del que busquen a través del matrimoni. L’únic que em sap greu és que no em convidaran al casament, perquè ha de ser un espectacle digne de veure. Per cert, ell és Alfredo di Stefano i ella es diu Gina González i fins ara era la seva secretària personal.

Sindicats

blocs — Thu, 02 May 2013 05:17:05 +0000

Per a una societat democràtica, és molt més saludable que hi hagi sindicats que no n’hi hagi. Sempre, és clar, que compleixin les funcions que els corresponen. En el moment d’escriure aquest bitllet encara no se sap el balanç de la diada de l’1 de maig, però els anuncis previs fan pensar que la funció sindical a Andorra frega nivells mínims. Que el dirigent d’un sindicat digui que no convoca cap acte públic per evitar que hi hagi represaliats és una clara mostra que encara hi ha molt a fer en el terreny dels drets laborals, però també en la pròpia definició del que ha de ser i el que ha de fer un sindicat avui dia. Gràcies als sindicats, i al sacrifici de molts treballadors, es va aconseguir superar les condicions laborals infrahumanes habituals al continent fins ben entrat el segle XX. Però amb la generalització (tot i que en precari, com es veu ara) de l’Estat del benestar, la temptació dels sindicats ha estat apropar-se als centres de poder i abandonar la defensa plena dels drets dels treballadors, fins a reduir sovint la seva funció a una tasca merament gestora de l’augment dels salaris en la negociació dels convenis col·lectius, i poca cosa més. Que els aturats no tinguin pràcticament cap suport sindical (més enllà del purament nominal) i que entre els que encara tenen feina hi hagi més por a perdre-la que ànims per reivindicar la dignitat del seu lloc de treball haurien de fer reflexionar els dirigents sindicals, ni que sigui tan sols l’1 de maig, que cal una renovació profunda de les entitats que representen per adequar-se al present i alhora evitar que el dret a un treball digne esdevingui una utopia inassolible.

Les ocasions perdudes

blocs — Thu, 25 Apr 2013 05:08:56 +0000

Cada cop que algú que ha tingut altes responsabilitats en el passat surt a la palestra per donar lliçons de com s’haurien de fer les coses, la primera pregunta que sorgeix és: i per què no ho feia quan podia fer-ho? Un dels darrers casos ha estat el d’Ian Johnson, ara secretari general del Club de Roma i en el passat alt càrrec del Banc Mundial, que fa uns dies criticava en una entrevista a La Vanguardia les polítiques d’austeritat imposades als països amb problemes financers de la zona euro. Té raó Johnson quan diu, com ja diu gairebé tothom, que una política d’austeritat a qualsevol preu és nefasta i contraproduent, però que se sàpiga no deia el mateix quan era a la seva anterior feina, mentrestant el Banc Mundial com el Fons Monetari Internacional defensaven (com defensen encara avui) l’aplicació de polítiques semblants. N’hi ha prou a fer un repàs dels països sud-americans i africans rescatats per totes dues entitats en el darrer quart del segle passat per comprovar com la major part d’aquest països van acabar arruïnats, i molts abocats a conflictes interns dels quals encara avui pateixen les conseqüències. I els que se’n van sortir va ser sobretot gràcies que van engegar a temps els presumptes protectors. Massa sovint ens perdem en discussions bizantines, enlluernats per pretesos experts en la matèria, quan un repàs a la història sol aportar més llum sobre les millors solucions a adoptar. El problema és que cal coratge per aplicar-les perquè sovint són solucions difícils d’acceptar. I més en un país com Andorra, on durant tant de temps tothom ha volgut creure que les vaques grasses durarien per sempre més.

Vides exemplars

blocs — Thu, 18 Apr 2013 05:39:53 +0000

Antigament se solien publicar llibrets de vides exemplars: biografies de gent devota o de prohoms de la pàtria que es divulgaven com a model a seguir per a les noves generacions, sempre tan descregudes. Eren relats poc versemblants, perquè tot eren lloances malgrat és sabut que tot mortal transita inevitablement un camí de grandeses i misèries; però feien el fet. Ara fa temps que no se’n veuen (potser en queda cap en alguna llibreria de vell mig tronada), segurament perquè avui dia són les revistes de paper cuixé i els mitjans audiovisuals els qui han assumit la funció de proveir els ciutadans d’ídols fulgurants en els quals emmirallar-se. Amb la diferència, però, que ara tant se val si el personatge en qüestió és una mala bèstia o una bellíssima persona. De fet, la primera opció es ven millor, fins i tot. Només així s’entén que algunes televisions hagin tractat el desenllaç del cas Malaia com si fos un fulletó del segle XIX, carregant les tintes en els trets melodramàtics de cada personatge, fomentant els factors lacrimògens i donant veu als corifeus de la premsa groga per anar recordant al públic, com en les millors tragèdies gregues, les dissorts del destí que han hagut de patir cadascun dels acusats. Llàstima, però, que no es tracti d’un argument de ficció, sinó de la crònica de la condemna imposada a una colla de delinqüents (suposo que encara presumptes, perquè diu que recorreran als tribunals superiors) que durant anys s’han dedicat a estafar els conciutadans sense cap escrúpol. És clar que darrerament passen tants criminals pels platós de televisió que tres o quatre més només ratifiquen la tasca exemplificant de cada cadena.

Cara i creu

blocs — Thu, 11 Apr 2013 05:12:21 +0000

La casualitat ha volgut que hagin mort amb hores de diferència dues persones que van dedicar bona part de la seva vida a canviar el món. D’un d’ells només el temps dirà si ha reeixit plenament en el seu intent. José Luis Sampedro va triar el camí més difícil: va ensenyar a tothom que el volgués escoltar que el primer pas per ser veritablement lliures és aprendre a pensar lliurement, i assumir que no combregar amb els discursos prefabricats pels que controlen els fils del poder comporta cert grau de marginalitat, però reporta l’íntima satisfacció de viure amb dignitat totes i cadascuna de les hores de l’existència. A l’extrem oposat, Margaret Thatcher va seguir un camí molt més pobre des d’un punt de vista intel·lectual i moral, però no hi ha més remei que acceptar que, de moment, el seu llegat ha estat molt més fructífer. Junt amb Ronald Reagan (i amb l’ajut previ de Jimmy Carter, que hi va abonar el terreny) va plantar la llavor de la desregulació que ha donat patent de cors als grans poders econòmics i financers durant les darreres dècades i ens ha portat a la situació que ara patim. El seu epitafi l’han escrit de manera conjunta les portades dels diaris britànics, i es podria resumir en la frase que apareixia a The Northern Echo: “Loved, hated, never forgotten”. A França, Liberation, més subtil, titulava: “La grande faucheuse”; i altres capçaleres aprofitaven per deixar anar la bilis acumulada durant anys, com Socialist Worker, que titulava amb un eloqüent “Rejoice!” i il·lustrava la portada amb una làpida amb la inscripció: “Here lies / Margaret Hilda Thatcher / (1925-2013) / lover by the rich / hated by the poor”.

Música galant

blocs — Thu, 04 Apr 2013 05:13:00 +0000

La visita del secretari general de l’ONU ha estat una fita històrica per al país. S’ha dit de totes les maneres possibles, i s’han reproduït a bastament els elogis que Ban Ki-moon ha dedicat al procés polític andorrà dels darrers anys, malgrat que tot plegat ha estat una posada en escena dins la més estricta ortodòxia: dos mandataris encantats de conèixer-se, afalacs recíprocs, i discursos plens de llocs comuns. Un concert de música galant per al plaer d’oïdes sensibles, amb el baix continu de fons de l’escalada de tensió a la península de Corea. Ban Ki-moon ha seguit viatge cap a Mònaco, on previsiblement haurà de representar un altre bolo de la mateixa comèdia, i enrere queda el compromís del cap de Govern que regularà el dret de vaga i la grata sensació de creure que durant unes hores Andorra ha estat el melic del món (si més no per a la part de món més propera). I també el desassossec en comprovar novament per les paraules de Ban Ki-moon les limitacions de l’ONU per aconseguir que el planeta sencer esdevingui un lloc més segur, tot i reconèixer que aquesta és una de les tasques prioritàries del seu mandat. Les resolucions de l’assemblea de nacions fa temps que són paper mullat; els conflictes armats se succeeixen sense aturador a les portades dels diaris; els papers de malvats i salvadors de l’univers es reparteixen en funció dels interessos dels països dominants; la veu de les nacions més petites rarament es té en compte si no és per fer de comparses… Malgrat tot, però, no es pot concloure que l’ONU sigui un organisme completament inútil: serveix, si més no, perquè no oblidem que encara queda molta feina a fer.

‘Au plein soleil’

blocs — Thu, 28 Mar 2013 06:19:11 +0000

“Si l’endemà del 3 d’agost el balanç no compleix les expectatives generades, serà el moment de demanar les explicacions que s’escaigui”, concloïa l’editorial de dimarts del Diari. Bé, no cal esperar tant. L’endemà del 3 d’agost les expectatives s’hauran acomplert amb escreix i l’únic dilema serà decidir si es torna a repetir la jugada el 2014. Senzillament perquè l’invent s’ha muntat des d’un principi per justificar l’èxit, tret que l’afluència de públic sigui minsa, cosa poc probable amb una companyia com Le Cirque du Soleil, que sol omplir allà on va. La campanya és un èxit ja des d’ara perquè les preguntes que caldria fer no tenen resposta. Es gastaran 2,5 milions d’euros per a un espectacle que veuran 50.000 persones. És a dir, només que cada espectador es gasti cent eurets (un cartró de tabac, dues ampolles de licor i un sopar baratet) durant la seva estada, el benefici per al país serà el doble de l’invertit. Aquesta és l’aritmètica que sustenta l’èxit de la campanya turística. Lamentablement, és una aritmètica errònia, perquè mai no es podrà saber quants espectadors són forans, tret que es demani el passaport a l’entrada, ni tampoc quants haurien vingut igualment sense aquest reclam. Hi ha, tanmateix, algunes preguntes que sí que tenen resposta i que ningú fa, potser perquè des d’un principi s’ha venut tot plegat com un afer de política turística i no de política cultural. Preguntes com ara, quants festivals de pallasses, o de qualsevol altre esdeveniment cultural liquidat els darrers anys amb l’excusa de la crisi, es poden pagar amb 2,5 milions d’euros? Al ministre del ram només li cal fer una senzilla divisió per respondre. Si vol.

Clavegueres

blocs — Thu, 21 Mar 2013 06:28:58 +0000

Els estats grans tenen clavegueres grans i els estats petits tenen clavegueres petites. I sovint són igual de fètides, perquè la fortor depèn només del que s’hi aboca. Fa unes setmanes que de tant en tant apareix alguna referència al Diari sobre la corrupció a Andorra. Primer, per treure pit perquè no hi ha hagut mai cap corrupte condemnat al país; després va ser l’Albert Pintat qui parlava de “microcorrupció”, i diumenge passat era l’Eusebi Nomen qui acusava de corrupte l’executiu actual. Si fos un serial, diria que anem cap al clímax. No entenc, però, la complaença per l’absència de casos de corrupció descoberts i condemnats quan qui més qui menys ha sentit a parlar de fortunes que no tenen un origen gaire confessable o li han arribat indicis que determinada actuació d’un polític o d’un empresari no ha estat precisament exemplar. Però sense proves irrefutables no es pot anar més enllà. Tot queda en un comentari de cafè on tothom pot repartir culpes i virtuts sense cap més transcendència. Sense proves no es poden utilitzar els mitjans per estendre impunement l’ombra de la sospita, i per això no és de rebut que un excap de l’executiu digui que hi ha casos de microcorrupció com si la cosa no anés amb ell, perquè és tant com admetre la connivència amb pràctiques il·lícites. Ni és de rebut tampoc que un exconseller acusi de corrupció tot un Govern, perquè si en té proves hauria d’anar a la Batllia (i no fer-ho també és una forma de corrupció), i si no en té, llavors no és acceptable que opti per la tàctica de remoure el femer i escampar la pudor pertot, perquè així l’únic que s’aconsegueix és fer la convivència irrespirable.

Aturats

blocs — Thu, 07 Mar 2013 06:24:00 +0000

Als discursos oficials de la patronal i de molts responsables polítics, sovint se sol abundar en la idea que l’atur és un problema fortament relacionat amb la falta de formació dels treballadors. S’insisteix en la necessitat de tenir una mà d’obra qualificada i que la gent a l’atur s’ha d’esforçar per reciclar-se (com si fossin material de rebuig) i augmentar les seves competències laborals. La crua realitat, però, demostra que aquests discursos no es corresponen amb la pràctica generalitzada a gran part de les empreses, que opten per la precarietat com a mitjà de coerció sobre els treballadors i com a estratègia per imposar salaris gairebé insultants. La conseqüència més immediata d’aquesta manera de fer s’explicava molt bé a l’article que signava Jordi Salazar dilluns al Diari: els aturats amb una qualificació mitjana o alta ho tenen magre per trobar feina, ni tan sols en el cas que acceptin una remuneració per sota del seu nivell professional. Diu que no els agafen per por que marxin quan trobin una feina més adient a les seves capacitats, un raonament que no deixa de ser una excusa ben pobra en un país on la rotació de les plantilles a sectors com el comerç o l’hostaleria assoleix cotes de veritable vertigen. Més aviat, que el treballadors qualificats tinguin més dificultats per trobar feina el que mostra és que els empresaris que els haurien de contractar prefereixen apostar per un model de negoci amb un retorn de la inversió com més ràpid millor, ni que sigui a costa de cremar empleats i clientela. Amb aquesta mentalitat, però, ja es poden fer les lleis que es vulgui, que l’economia del país no l’aixeca ni Superventura.