Va el president al parlament nacional i diu que la cosa està molt malament i que cal retallar despeses d’on sigui, començant pel capítol d’ajudes als països del Tercer Món. Va el mateix president a Toronto, i a la roda de premsa final diu que estan molt i molt decidits a ajudar els països del Tercer Món, entre d’altres coses perquè això ajudarà també al creixement econòmic global. Al parlament, diu que per estalviar recursos es retiraran amb efecte immediat els incentius a les empreses relacionades amb les energies renovables. A Toronto, diu que hi ha la convicció compartida que cal combatre el canvi climàtic i, per tant, cal fomentar arreu l’ús d’energies renovables… La incògnita és saber si els altres 19 que eren a Toronto són igual de desmemoriats. Per les informacions que arriben de França, per exemple, sembla molt que Sarkozy també practica el bonic costum de canviar alegrement de discurs segons li convé. Així, no és d’estranyar que a la cimera del G-20 l’únic acord fos a l’hora de fer una pausa perquè els megalíders planetaris poguessin veure els partits del Mundial de futbol. Com que es veu que Sarkozy és qui reparteix les cadires per a aquesta mena de festetes (com es va demostrar amb ZP), quan vingui a Andorra a final de juliol, a més de demanar-li què se n’ha fet de la seva croada contra els paradisos fiscals, li podríem demanar seients de primera fila per a la propera cimera. Al G-20, Andorra no hi té res a fer; però si es tracta de reunir-se com una colla de G-1, cadascun dels quals va a la seva bola, Andorra és tan digna de ser-hi com qualsevol altre. Tret que al cap del Govern no li agradi el futbol, és clar.
La democràcia va sorgir a les ciutats de la Grècia antiga com una manera de superar les confrontacions constants pel poder entre les faccions de les aristocràcies locals. Confrontacions que, a més de derivar sovint en tiranies, entorpien de manera endèmica el comerç i la prosperitat de les ciutats. Diu molt del gènere humà que vint-i-cinc segles després haguem aconseguit la pirueta semàntica de designar amb el mateix nom una versió sofisticada d’allò que en un principi es volia evitar. Les faccions aristocràtiques de l’antiguitat han estat substituïdes per un sistema de partits tots els quals demanen el vot invocant la voluntat de servei públic per, immediatament després d’assolir el suport dels ciutadans, començar a actuar d’esquena als votants en benefici dels propis interessos partidistes. Quan les coses van bé en general, i pots anar desenvolupant sense gaires entrebancs el teu projecte de vida, fins i tot li pots trobar un punt còmic al ball de vanitats que despleguen molts dels que diuen aspirar a representar la sobirania popular; però quan pinten bastos i l’actitud dels que presumptament haurien de conduir el país cap a un horitzó millor es resumeix en una pugna mesquina per guanyar o mantenir una cadira o un despatxet, llavors t’adones de la urgència de reinventar la democràcia des de la seva etimologia més pura. En un altre cas, estarem fent bona la frase de George Bernard Shaw que esmentava el professor Francisco Longo, membre del Comitè Assessor en Administració Pública de les Nacions Unides, al Singulars de dilluns passat: “La democràcia és el procés que garanteix que no siguem governats millor del que ens mereixem.”
El titular parlava d’una comissió israeliana que ha d’investigar l’assalt als vaixells que duien ajuda humanitària a Gaza, però el que causava més inquietud no era el que deia la notícia sinó la fotografia que la il·lustrava: una manifestació de jueus ultraortodoxos (així els definia el periodista) s’enfrontava a un grup de policies pel trasllat d’unes tombes. Separats per una tanca, a un costat tots vestien la mateixa levita negra, el mateix barret, lluïen les mateixes barbes, les mateixes patilles trenades i diria que fins i tot duien el mateix model d’ulleres. A l’altre costat, tots vestien camisa blava, la mateixa gorra i duien ulleres fosques. Alguns (pocs) uniformes et tranquil·litzen quan els veus, perquè identifiquen persones que fan un bé a la societat; però en la majoria dels casos, la presència de gent uniformada al carrer és el preàmbul d’algun desastre. És impossible que hi hagi cap principi d’entesa entre persones que han renunciat a la capacitat de pensar i decidir de manera raonada en favor de la força irreflexiva del collectiu que identifica l’uniforme. Hi ha massa uniformes al món. N’hi ha que responen a una necessitat professional. La major part, en canvi, denoten la tendència a un pensament unívoc que s’ha anat imposant les darreres dècades. Conseqüència, probablement, de viure un miratge benestant. Ara que el miratge s’ha fet miques, fóra el moment d’arraconar els uniformes i propugnar la dissidència intel·lectual en tots els àmbits. No sé si això ens traurà del mal pas, però almenys ajudaria que els debats socials i polítics fossin una mica més imaginatius. I de ben segur també més profitosos.
Sort que els magnats de les finances multinacionals han declarat la guerra oberta a les democràcies de la zona euro, i que els israelians s’han muntat la seva versió reality de Pirates del Carib, i així ens hem entretingut mentre agafava volada l’esdeveniment que determinarà el nostre horitzó de felicitat durant els pròxims anys: les eleccions a la presidència del Barça. L’experiència i el sentit comú diuen que, sigui qui sigui l’escollit, el que faci o deixi de fer tindrà una transcendència més aviat limitada en el futur del comú dels mortals, tret d’afegir alguna alegria o algun disgust a les tardes del cap de setmana. Però hi ha una colla de mitjans que no ho veuen així, i s’han afanyat a muntar un seguiment informatiu comparable al d’unes eleccions legislatives. Fins i tot hi ha qui sospita que la reunió anual del Club Bilderberg s’ha fet a Sitges precisament per encarrilar el procés electoral d’acord amb l’ordre còsmic establert. Tot podria ser, ben mirat, perquè el cert és que el futbol, si més no a aquest nivell, ja fa temps que ha traspassat tots els límits del seny, i qualsevol disbarat esdevé d’un dia a l’altre el més natural del món. L’última mostra ha estat la notícia que els futbolistes espanyols cobraran una prima de 600.000 euros si guanyen el Mundial. Costa d’entendre que en un país on cal fer una retallada dràstica al pressupost de totes les administracions públiques es pugui regalar tants diners a una gent que diu que vestir la samarreta nacional és un orgull i un honor. Deu ser que ningú no s’ho creu, que guanyaran. O això, o bé senzillament que, com diu el tòpic, el futbol és així (de delirant, afegeixo).