Potser per la bonhomia sobrevinguda que se suposa que tothom ha de sentir en aquestes dates; o potser per cansament, després de tants i tants mesos de sentir la mateixa cantarella sense veure cap indici de millora, el cas és que en aquests dies és freqüent escoltar o llegir tota mena d’experts, opinadors i tertulians, i també alts responsables polítics, evocant un cant a l’esperança per a l’any que comença: que sí, que ara va de debò, que ja ho veureu com abans que us adoneu tot anirà a millor, vénen a dir uns i altres. Una reacció ben humana, tanmateix. En l’àmbit personal, cadascú es busca les crosses que pot per anar tirant i, malgrat els indicis actuals no auguren un panorama gaire engrescador a curt termini, apel·lar a l’esperança sempre té l’avantatge de l’atemporalitat: si resisteixes prou temps, segur que tard o d’hora els esdeveniments et donen la raó. La clau, és clar, rau a trobar la manera de resistir. En el terreny de la gestió pública, en canvi, escoltar el responsable de torn apel·lar a l’esperança sol ser un mal senyal. Sovint vol dir que no hi ha una idea clara de per on tirar. I massa sovint també és la pastanaga que et posen al capdavant just abans de sentir la garrotada a les costelles (Catalunya és darrerament un bon exemple d’aquesta manera de fer, per molt justificada que pugui ser, o no, en el moment present). Pot semblar una paradoxa, però em sentiria força més esperançat si els agents polítics i econòmics, en lloc de parlar-me d’esperances, argumentessin sobre fonaments més sòlids i contrastables; i molt més encara si actuessin amb més sentit de la responsabilitat vers la societat.
Obres els ulls i els tornes a tancar amb un gest de dolor perquè sents com la ressaca et barrina el cervell. Igual que l’any passat. Tens l’impuls de deixar anar un renec, però només et surt un so inintel·ligible perquè algú t’ha canviat la llengua per un fregall de cuina, just com l’any passat. Tornes a tancar els ulls confiant, com vas fer l’any passat, que tot plegat serà un malson. Tanmateix, ni amb els ulls tancats pots esbandir la sensació de mareig, de manera que fas un esforç titànic i surts del llit i mires de posar-te dempeus com si haguessis d’aprendre a caminar de nou. Fas una ullada per reconèixer el terreny, i el primer que trobes a faltar és els calçotets vermells que havies estrenat la nit abans, per allò que porta sort. Tu no hi creus, però, per si de cas, cada any hi tornes, perquè ja se sap que la sort és de qui se la treballa. Intentes recordar què se n’ha fet, dels calçotets vermells, però, com l’any passat, l’únic que et ve a la memòria són fragments d’escenes poc edificants que aguditzen el teu maldecap. Poses la ràdio i sintonitzes, com cada any, el concert de la Filharmònica de Viena, que toca el mateix de l’any passat. Bé, el programa potser era diferent, però com que t’has llevat tard només arribes a temps de sentir la Marxa Radetzky, com cada any. Tot i així, la música d’Strauss t’ha donat l’ànim suficient per arribar fins a la dutxa. I és llavors, reconfortat mínimament per l’aigua calenta, que tens el primer instant de lucidesa de l’any (com l’any passat, d’altra banda) i et demanes: per què ens agafa cada any la mateixa fal·lera quan canviem de calendari, si tot segueix igual com sempre?
Mai no havia sentit gaire entusiasme pels dinars de Nadal de l’empresa, però ara recordava l’últim amb un somriure trist. Un dinar com tants d’altres, amb l’inevitable discurs buit del president, i amb el seu cap eufòric, donant-li copets a l’esquena: “Ets collonut, nano”, li deia entre bafarades etíliques. El mateix cap que pocs mesos després, mentre feia anar entre els dits un havà de cent euros, li parlava de crisi, de reducció de la despesa, de sacrificis compartits. Se n’alegrava d’haver-lo perdut de vista, malgrat tot. Malgrat que ja no li quedava ni un cèntim a la butxaca. Caminava sense anar enlloc, mentre els altaveus del carrer escopien unes veus aflautades que cantaven odioses nadales en anglès. Les veus infantils li van fer pensar també en la llar de la qual l’havien desnonat i en la família que l’havia abandonat. Ara era un no-ningú. Ningú el saludava pel carrer. Ningú el mirava a la cara. Ni tan sols quan havia anat a demanar feina. Qualsevol feina, per tal de recuperar la dignitat de poder valer-se per ell mateix; per tal de no anar a pidolar un plat calent a la porta de l’alberg per a indigents. Va caminar fins que la nit i el fred van buidar els carrers. Cansat, es va arrupir en un portal, mirant de tapar-se bé amb l’abric esparracat per recuperar l’escalfor del cos. Mirava amb tendresa els ressagats que passaven caminant de pressa per no fer tard al sopar de la nit de Nadal. De sobte, un estel fugaç li va cridar l’atenció. El va seguir amb la mirada mentre travessava el cel i va demanar un desig. Li fou concedit. L’endemà el van trobar mort, congelat, amb una expressió de profunda serenor al rostre.
La temporada d’esquí no ha començat gaire bé. No hi ha prou neu. Llàstima no haver-ho sabut amb temps, perquè es podria haver convidat els representants que han participat en la cimera del clima de l’ONU perquè es reunissin al Principat, en lloc de fer-ho a Durban. A Sud-àfrica ara és estiu, i imagino que deu fer un temps que afavoreix l’optimisme. Si no és així, no s’entén com és que alguns d’aquests representants han qualificat la cimera de fita històrica o fins i tot com a “èxit polític de primer ordre” (ho deia la representant espanyola), quan el que s’ha acordat és ajornar qualsevol compromís vinculant fins al 2020. És l’enèsim ajornament, i tal com ha anat la història fins ara res no assegura que serà l’últim, malgrat que els experts de tot el món fa temps que alerten que som cada cop més a prop d’una veritable catàstrofe planetària. Segons les estimacions dels científics, la temperatura mitjana del planeta podria pujar uns 3,5 graus d’aquí al 2100. En contrast amb aquesta dada, Javier Martín Vide, catedràtic en geografia física de la Universitat de Barcelona i expert en climatologia, advertia en una entrevista publicada fa una setmana que l’augment d’un grau ja seria suficient per provocar “una pèrdua generalitzada de biodiversitat”, a més d’un canvi substancial del règim de precipitacions. Mentrestant, el que sí que s’ha acordat a Durban és mantenir el mercat de drets d’emissió de CO2, com si les emissions d’un país en concret només afectessin la seva parcel·leta d’atmosfera. És francament admirable el grau d’estupidesa que pot assolir l’ésser humà quan ensuma la possibilitat de fer negoci, ni que sigui a costa de carregar-se el planeta.
