Hi ha gent que neix amb una missió que l’acompanya tota la vida. El copríncep Nicolas n’és un. És un home amb la missió de la refundació. Ser un fundador té el seu mèrit, perquè suposa aplegar esforços per aconseguir quelcom de nou; sovint, quelcom d’útil per als altres, també. Però ser un refundador et situa a un nivell superior, perquè suposa un afany de perfecció sense límit, i això és el millor motor de progrés imaginable. Com tot home avançat al seu temps, va començar experimentant amb la seva pròpia persona. Es va refundar ell mateix un cop i un altre. En l’àmbit polític i en el personal, fins al punt de refundar també el seu matrimoni. I quan amb tant d’esforç va arribar finalment a la presidència de la república, va veure que se li obria al davant un horitzó refundador gairebé inabastable. Aquí, tot s’ha de dir, li va agafar cert vertigen i es va capbussar una mica innocentment en la titànica empresa de refundar el capitalisme sencer. No se’n va sortir, és cert; però de retruc va mig refundar el Principat, que no és poca cosa. Que ho fes amb un estil aparentment poc democràtic és un detall menor que els seus detractors han volgut magnificar injustament. És la mateixa acusació que li fan ara, quan, amb la cancellera alemanya, s’ha posat a refundar Europa sense estalviar ni un bocí de talent al servei d’aquesta noble causa. Si fins i tot ha deixat de banda totes les institucions democràtiques de la Unió Europea per encarregar-se personalment d’una tasca tan ingrata! On s’és vist un cas de generositat semblant? Em fa l’efecte que ja estem trigant massa a dedicar una plaça ben cèntrica a Nicolas I el Refundador, amb estàtua eqüestre inclosa.
“Facebook es ven els seus 800 milions d’amics”, es llegia ahir ben destacat a la portada del diari La Tribune. Ja ho diuen que qui té un amic té un tresor, i en el cas de l’empresa fundada per Mark Zuckerberg la dita és una veritat xifrada en cent mil milions de dòlars, que és, segons el Wall Street Journal, l’estimació del valor de la companyia en previsió de la seva sortida a borsa cap al juny de l’any vinent. Facebook vol posar en circulació accions per valor d’una desena part d’aquesta estimació, un volum de negoci fins ara només assolit per tretze empreses en tot el món en la seva sortida a borsa. I perquè el mareig de xifres sigui complet, n’hi ha prou a afegir que Facebook va obtenir durant el primer semestre de l’any passat uns ingressos de l’odre dels mil cinc-cents milions de dòlars, amb una taxa de rendibilitat del 50%. Fins i tot per als qui, com jo, no acaben d’entendre ben bé com funciona el negoci a Internet, aquest ball de dades és prou significatiu per intuir que si es vol ajudar a créixer l’economia del país (de qualsevol país) cal fomentar les noves modalitats d’empreses virtuals que van sorgint cada dia, perquè sembla clar que és en aquesta manera de fer empresa on es troba el futur més immediat. A Andorra, en canvi, pel que vaig llegint aquests dies de campanya per les comunals, encara hi ha qui, com a gran iniciativa per aixecar l’economia nacional, proposa resar perquè nevi. No es tracta d’abandonar d’un dia a l’altre els sectors productius tradicionals, però sense voler acceptar que cal adaptar-se als nous temps sembla complicat poder agafar el tren del progrés, per moltes lleis que es facin.
Hi ha almenys dues maneres de plantejar una campanya electoral. Una consisteix a presentar un conjunt de propostes constructives per mirar d’engrescar els votants en un projecte comú, i l’altra es basa a desqualificar l’adversari per traslladar a l’elector el dilema de triar entre el dolent conegut i el pitjor per conèixer. A Andorra, pel que vaig llegint, la major part de les candidatures sembla que han optat per una barreja de totes dues modalitats: presenten una sèrie de propostes més o menys imaginatives, i de passada aprofiten que el rival passava per allí per rentar en públic uns quants draps bruts més o menys imaginaris. Suposo que els estrategs de campanya saben el que es fan, però a mi m’inspiren tan poca confiança els que diuen que faran meravelles però no expliquen de quina manera les duran a terme ni quins beneficis reals aportaran al conjunt de la parròquia, i més tal com estan les coses, com aquells que es dediquen a criticar a tort i a dret per dissimular amb tant de soroll que no tenen una proposta de futur prou convincent. Fa uns dies escoltava un hel·lenista explicar una obvietat d’aquelles tan elementals que per això mateix s’obliden tot sovint: perquè hi hagi democràcia cal que hi hagi demos, és a dir, un poble conscient de la seva dignitat col·lectiva i disposat a exercir aquesta dignitat en la gestió de la cosa pública. Una altra obvietat és que els polítics són part d’aquest demos, per la qual cosa haurien de ser els primers a prendre consciència de la dignitat que volen representar a les institucions, i no menystenir-la, com solen fer, en nom d’una lluita barroera per assolir el poder a qualsevol preu.
Ens van dir que calia refundar el capitalisme i dos anys després és l’anomenat capitalisme salvatge el que està canviant de fet les regles de la democràcia. Ens van dir que calia destinar un munt de milions a salvar el sistema i dos anys després és el mateix sistema qui enfonsa una rere l’altra les economies nacionals més dèbils i fa trontollar les més fortes. Ens van dir que ens havíem d’estrènyer més i més el cinturó per sortir de la crisi i dos anys després som encara més pobres i hi ha més gent que ha vist com el seu projecte de vida se n’anava en orris. Ens van mentir, per mala fe o per incompetència, tant se val; i dos anys després ens continuen mentint, perquè tothom dóna bastonades de cec i ningú no vol reconèixer que no sap quin és el camí per sortir d’aquest mal pas. Alguna cosa hem après, tanmateix, en aquests dos llargs anys. Hem après que no podem seguir amb les mateixes regles del joc perquè els àrbitres estan comprats. Hem après (els islandesos ens ho han demostrat) que, a més de dipositar cada cert temps el vot en una urna, es poden demanar comptes als dirigents d’un país per les seves accions i per les seves omissions. Hem après que en un món global cal inventar-se maneres d’exercir la democràcia a escala global. Ara només ens queda per aprendre el més important: la manera de capgirar la truita abans que els engominats de Goldman Sachs i companyia ens acabin d’enfonsar en la misèria mentre els qui tenen els mitjans per aportar solucions, porucs de perdre els seus privilegis mesquins, es limiten a intentar conjurar tots els mals repetint un i altre cop les mateixes velles consignes, tan anacròniques com ineficaces.
