Marc Vila Amigó

Jo crec que només és qüestió de mala sort. Que estem de pega, en fi. I, per començar, qui està ben bé de pega és el ministre de Turisme, gairebé que el planyo.
No em digueu que no és mala sort entrar en un govern que ja ha pres la decisió de tancar sí o sí diumenges diversos a la tarda contràriament al seu pensament més pregon (el del futur ministre). I més mala sort encara, entrar de ministre del ram i el primer dia de govern aixecar tímidament el dit per proposar de repensar el tema i sentir-se dir tan alegrement que el tema ja està tancat, i prou. I a sobre, haver de sentir, dia sí dia també, les queixes del sector tot sencer, acotar el cap, engolir saliva, sostenella quan en veritat voldries enmendalla i remetre’t amb cara amarga a un incert futur millor un any d’aquests si és que encara hi som…
També és ben bé mala sort que, més o menys al mateix temps que ens visita el Copríncep francès, la premsa francesa comenci a posar-nos el dit a l’ull. A dir que tanquem les botigues i a fer-nos quedar com ases. I nosaltres que pensàvem que en Sarkozy tenia tan bons amics a la premsa! Merde, alors! En només tres diumenges dels vuit, ja hem aprimat un 5% la caixa d’algun votant; si seguim així potser sí que perdrem les eleccions a Encamp!
I és que ja és mala sort haver de governar en temps de crisi, caram. Tenir tan bones intencions i que la crua realitat sigui tan malparida. Que vinguin menys turistes i amb menys calés, just ara, i que els punyeteros no s’avinguin a fer les compres al matí!
I per acabar-ho d’adobar, els companys Zapatero, Blanco i Montilla també sembla que es fotin de nosaltres. No em digueu que no n’és, de malaurat, tot això. Té pebrots, la cosa, som un dels pocs governs socialistes que queden a Europa, juntament amb ells, i no ens asfalten la carretera. Quedarem fatal quan arribi la Vuelta Ciclista a Espanya. Ni el superambaixador Pujadas hi serà a temps, ara que l’hem activat…
Si ja ho dic jo, ja, que el planyo aquest any per Meritxell, al ministre Benet: companys de partit sords, veïns socialistes displicents, ciclistes emprenyats de tan circular per clots i nyaps, comerços tancats i comerciants furibunds, i tal dia farà un any, si encara hi som…

Malgrat que l’Albert Villaró ja fa dies que va decretar el final de l’estiu, sembla que tot just ara ens ve la calorada. Em sap greu, Albert, però encara hauràs de suar una mica més mentre pregones la festa major de la Seu. Parlant de festes majors, per fi s’ha acabat –espero– el culebró de l’estiu amb els cotxes trinxats al mig del Grau Roig omplint portades, que a fe que potser no n’hi havia per a tant.
Em fa l’efecte que a aquestes alçades de la canícula, té raó en Toni Martí, el primer a sortir del cau vacancer: això ja no és el que era, les parròquies ja no són trinxeres com abans. En tenim una mostra ben eloqüent: els governs ja no només no es trinxen per culpa de les cabres, sinó que agraeixen el seny dels caçadors que ja es donen per la pell ells tot solets al primer comptatge. Això sí que és bonic, cops de mà a l’esquena i tots del bracet…
Però no tot són flors i violes a les pastures andorranes, malauradament. Resulta que de cop i volta ha aparegut una vaca blanca i negra de cartonpiedra a la Rabassa, concretament allà on no fa tant hi havia escabetxina de pichons, aquests sí de carn i ossets, a l’antic camp de tir. Diuen els de l’oposició comunal laurediana que és vaca coneguda, concretament d’un negoci del cònsol menor de la parròquia. Si és veritat el que diuen, fa mala olor, la veritat, una mica com de formatge de tupí. Ja veurem en què queda la cosa, i si és o no és una cosa natural…
I ja passant de les estacions als horaris, per fer honor al títol, i per confirmar la fixació que diu en Ferran Goya que tinc amb els horaris comercials, he de felicitar en Gilbert Saboya pel tercer lliurament del seu unlimited shopping, i, a la vista de com està anant l’estiu, sumar-me a la seva petició que el Govern suspengui el coi de decret sobre tancament d’horaris comercials 8 diumenges l’any abans no sigui massa tard. Encara queden tres setmanes i escaig fins a final de setembre, proper diumenge d’obligat tancament…just quan s’inicia la tardor, moment en què podrem comprovar què ens diuen de nou els del PS en matèria de festeig, promesa de pacte, èxtasi i pompa verbal i subsegüent divorci.

Havia anat bé, fins ara, l’estiu, en matèria de Salut, Sanitat Pública i minories. Primer vam saber que s’havia trobat una sortida digna al vell contenciós entre el col·lectiu homosexual i el Govern quant a la recollida de sang: d’ara endavant, una persona homosexual a Andorra tindrà opció –com ja la té una persona homosexual natural de les nacions veïnes– de donar sang, imagino que amb les mateixes restriccions, limitacions i prudències que una d’heterosexual. Me’n felicito i felicito la ministra del ram.
També hem conegut dar­rerament, tot i que de forma molt menys clara i nítida quant als detalls, que Andor­ra ja no discrimina els seropositius de sida en atorgar autoritzacions d’immigració. També em sembla correcte, malgrat que hi pugui haver qui arronsi el nas, vista l’evolució de la malaltia i el coneixement que se’n té ara.
En termes absoluts, però tot i així, és important que ens anem traient de sobre peculiaritats poc amables que feien que algun col·lectiu o entitat ens tingués permanentment posat el dit a l’ull, i que quedés tocat el bon nom d’Andorra en matèria de drets.
Però vet ací que amb la mare de Déu d’agost, ves quines coses, ens ha arribat tanmateix una mala notícia: la píndola de l’endemà només es podrà administrar amb recepta mèdica, amb la qual cosa el seguit d’avenços socio-sanitaris estivals s’ha estroncat. I ara sí que toca a més gent, ja no es tracta de casos tan comptats. M’afegeixo al neguit dels grups de dones que ja han alçat la seva veu contra aquesta mesura, i em demano a què ve ara el manteniment d’aquesta limitació a la lliure autonomia de la voluntat de la dona. Dubto que les dones ministres, inclosa la del ram, siguin d’aquesta pensada. Què deu doncs haver passat? Que encara pesa, i molt, la carcanada matxista, fins i tot en el flamant i tan progressista PS? O bé simplement és que hi ha qui, des de dalt, no hi dóna gaire importància, a aquestes cosetes, o almenys no la suficient com per jugar-se-la una mica, encara que hi hagi algú que hi vulgui posar pegues, o s’enfadi… Llàstima, amb eleccions a la primavera, tal com pronostica en Ferran Goya, l’accés lliure a la píndola hauria estat una de les mesures més recordades de la legislatura socialista…

Indefectiblement, quan torno de Madrid cap a casa en cotxe i em trobo al bell mig dels Monegres, començo a remenar el sintonitzador de la ràdio per si ja puc escoltar ràdio en català. Ho sento, em surt de dins això de voler saber què passa a casa, què passa al meu marc de referència, què ha passat els darrers dies a Catalunya, què hi ha de nou a can Barça. I tot això sense voler ofendre ningú, ni menystenir la rellevància sociològica dels bits d’informació que m’he hagut d’empassar del que es cou per la pell de brau, ja sigui en versió de la Ser, ja sia en versió de la Cope, que ben mirat ja són ben bé dues versions que bé podrien representar dos països ben diferents, per bé que igualment alienes i estranyes, talment com ho són les que s’emeten des de France-Inter o France-Info, ni més ni menys….
Però som a l’estiu, temps per fer el badoc, com diu el Robert Pastor, i no pas per posar-se a fer discursos seriosos sobre la singularitat catalana. O per parlar de futbol, que caram, ara que tornem a tenir la Roja –rebatejada darrerament la Coja– en dansa. Escric aquesta columna sense haver vist encara el partit que haurà jugat la selecció espanyola a Mèxic, o més precisament, amb motiu d’aquest partit. D’ençà de la convocatòria del seleccionador espanyol, Del Bosque, dels set jugadors desvagarejats del Barça que me’l miro diferent, aquest Del Bosque. Tot i la distància filosoficocultural que humanament em separa d’ell, m’havia arribat a caure bé, aquest xicot de Salamanca, prudent, rigorós, taciturn i tan allunyat de la peculiar forofia hispànica, sangria, toros i a por ellos, olé. Més que res, penso ara, per ser tan diferent del hooligan Luis Aragonés, tan macho ell, tan primari, tan espanyol de Madrid….
Un bon amic meu explica sempre que el deixen la diferència que hi ha entre el Xavi i l’Iniesta. Tots dos del Barça, tots dos espanyols. Tots dos ben bons. I tanmateix la forofia hispànica sempre estarà amb l’Iniesta, i mai amb el Xavi, per una raó ben senzilla: l’un és fill de Terrassa; l’altre, de Fuentealbilla, Albacete. L’un aixeca la senyera –quin incordi–, l’altre vint anys després encara no parla català…
No, no ho veurem pas mai: ni en Charly Rexach ni en Pep Guardiola no seran pas seleccionadors espanyols. Quin alleujament.