Doncs no, no ha tardat gaire a produir-se. Com a conseqüència de la no-aprovació del pressupost, dilluns, el cap de Govern, pel canal habitual, començava a escampar irresponsablement victimisme i vinculava dotzenes parts amb bloqueig social de la dona; dimarts, el ministre d’Economia reprenia el discurs victimista, sobre l’impacte de la manca de pressupost en l’economia nacional; el bàsquet, el material bomberil, la Biennal de Venècia, en fi, el sursum corda, tot, ben bé tot, perilla perquè no hi ha pressupost. Ben bé té raó el meu col·lega Ladislau Baró quan avisa sobre la infantilitat d’un discurs previsible, tronat, que ja cansa, i que em temo que ens ve a sobre uns quants mesos, a tot hora i en tots els fòrums possibles, degudament diligenciat pels encarregats d’empaquetar i publicitar les consignes del partit…
Segona part de la qüestió: el bloqueig. Ja vaig tenir l’ocasió d’evocar aquesta qüestió arran de la publicitació de les famoses enquestes tan ben diligenciades pels encarregats de torn: de bloqueig, el que se’n diu bloqueig, no n’hi ha, ara per ara. El que sí que hi ha és un no global de catorze consellers a donar un xec en blanc a una manera de fer política, materialitzada, és cert, en l’eina principal en què s’expressa la macropolítica en un país democràtic: el pressupost anual. El PS no va saber, no va voler o no va arribar a tenir, pels motius que siguin, la confiança po-lítica de suficients parlamentaris per aconseguir arribar a un pacte global sobre les polítiques que pretenia aplicar aquest any. Això vol dir, de moment, que el PS haurà de pactar una per una totes i cadascuna de les iniciatives polítiques que vulgui implementar –també, si vol anar més enllà de les proclames populistes, les polítiques que vulgui sobre la dona–, amb la consegüent pèrdua de temps i energies.
Ara bé, d’iniciatives polítiques parlamentàries, fins ara ben poques. Nomenaments, cessaments, vendetta funcionarial, candidesa amb les demandes sindicals, convenis a la demanda –que dit sigui de passada no van pas ser bloquejats– i, això sí, molta però que molta parafernàlia mediàtica en defensa d’un ambigu canvi necessari que no es veu enlloc més que en les mesures de curta volada que es prenen per decret…
He quedat meravellat de la contundència expeditiva que resulta de l’enquesta feta pública ahir sobre la situació política, o, si ho voleu, de la ingenuïtat periodística derivada de la lectura de les manifestacions dels enquestats: Nomen és el culpable del bloqueig.
Arrufo el nas. Per què tot és tan senzill? Com pot ser que no hi hagi caigut abans? Com es pot ser culpable d’una cosa que encara no ha passat? Com es pot preguntar sobre una cosa que no ha passat? Qui fa les enquestes? Qui suggereix les preguntes de les enquestes? Qui paga, mana? Qui decideix quan es fan públics els resultats de les enquestes? Quin dia som, avui? Ahhhh, és clar; avui és el dia que es vota el pressupost. Ves quina coincidència!
Torno a repassar les dades publicades ahir. Ara sóc jo el que em dedico a especular. Si m’ho miro d’una altra manera, dic igualment la veritat si dic que només hi ha un 7% de persones que en creuen més responsable ApC que CR i un 13,5% que en creuen més responsable ApC que el PS (ApC, 41%; CR, 34%; PS, 28%). Ball de xifres? Ball de bastons per a ApC, segons el periodista.
Però potser el que més gràcia –per no dir una altra cosa– fa és la formulació i la primera de les respostes proposades a la pregunta següent: “Davant la manca de suport al Govern per aprovar el pressupost o lleis clau, què creu que seria més convenient per a Andorra?” I la resposta proposada és: “Que hi hagi un acord polític (pacte d’Estat) entre els grups parlamentaris per tal de desbloquejar la situació política actual (governant sol el PS)”.
Que ben pensada que està aquesta resposta –la més votada, òbviament–, ho he de reconèixer. És l’única que introdueix el mot desbloquejar; deu ser per alguna cosa. És la formulació calcada del que ha estat defensant el PS, paraula per paraula; quina casualitat. Hi ha un parèntesi curiós: “governant sol el PS”. ¿I si en comptes d’això hi haguessin posat “governant tots tres grups”, la quantitat de vots hauria variat gaire?
Benvingudes siguin aquestes enquestes tan ben formulades i millor publicitades en el moment oportú. Felicitats als qui l’han encarregada, preparada i realitzada. I per molts anys al sagaç periodista que es va empassar l’ham fins al final al titular de portada d’ahir del Diari.
Reconec que em quedo fascinat quan, en alguna rara ocasió, el discurs o la intervenció pública d’una persona no vinculada a la política professional deixa planxats i ben planxats els professionals de la política. I quan això s’esdevé en seu parlamentària, en alguna comissió del Parlament en què es convida algú a explicar alguna cosa amb la inconfessada intenció que el que digui porti l’aigua al molí dels interessos del partit de torn i resulta que el convidat surt bord i engega veritats com a temples que deixen tothom amb el cul a l’aire, aleshores millor que millor.
Ja em va passar fa uns anys, quan els inquilins de les Cortes Españolas van convidar la fins aleshores desconeguda Pilar Manjón, de l’Associació de Víctimes del Terrorisme, a expressar-se, crec recordar que davant la famosa comissió d’investigació sobre els atemptats de l’11-M a Madrid. Sí, aquella comissió que la dreta pedestre i ultramuntana del PP aznarià volia que abonés la seva tesi estúpida i malintencionada que l’autor intel·lectual del crim encara podia ser ETA. Més enllà de la indubtable capacitat expressiva de la Pilar Manjón, i de l’autenticitat que va saber donar als seus mots, era impagable observar la cara que els va quedar a bona part dels parlamentaris que l’escoltaven, una mescla d’incredulitat, atoniment i tierra trágame.
He tingut la mateixa sensació d’alliberament intel·lectual en escoltar, aquests darrers dies, la intervenció de l’alt càrrec dels bombers de Catalunya que va parlar al parlament català sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan, en concret quan va dir, amb una ben trobada barreja de sinceritat i ironia, que l’únic incendi que havia d’apagar de veritat era el de les properes eleccions catalanes, aquest 2010. Sí, senyor, ben dit; l’enhorabona per haver posat un mirall on es puguin veure la colla de polítics que furguen i furguen per trobar rèdits electorals privats en desgràcies comunes. L’enhorabona per haver tingut la valentia de dir, des de dins del cos, què se sent quan bona part de la classe política fa el ridícul. I les gràcies per haver tingut ocasió de veure, en viu i en directe per televisió, com les cares dels listillos parlamentaris es transmutaven per uns instants en cares d’inútils palplantats.
He llegit amb consternació l’escrit que el cap de Govern publicava ahir a El Periòdic, que sembla més un pamflet electoral del cap de l’oposició que no pas el discurs responsable d’un cap d’un govern en majoria minoritària.
Comencem per l’eterna sonsònia maniquea: nosaltres treballem, ells discuteixen; nosaltres seguim compromisos, ells es planyen de tot; nosaltres treballem per redreçar el país, ells només rumien com fer caure el govern. No hi ha lloc per a matisos: de la crisi internacional i la seva influència en l’estat de l’economia andorrana, res a dir-ne; m’erro, només una petita menció pejorativa envers els banquers; ells, tots els altres, són els causants de la disbauxa immobiliària i de l’economia especulativa. I l’altra, d’economia, que no és especulativa? I els ingressos dels comuns –també els socialistes– provinents de la construcció immobiliària?
El principal problema, però, ja ha deixat de ser haver de suportar, ara ja des del Govern, el mateix discurs simplista i demagògic dels anys a l’ombra. El problema greu, ara, és un altre: l’alarmant manca d’idees sobre el que es pretén fer. No hi ha, en tot l’escrit, més enllà de les xifres esfereïdores que ja es mig sabien en el moment de formar govern, cap proposta concreta: “fer compatibles els imperatius de justícia social i de la credibilitat econòmica”, no faltaria sinó. Però: com?, quines propostes?; “fer reformes i ajustaments dolorosos a curt termini”, és clar, però quines? “Oposar-se frontalment a mesures indispensables”, a quines mesures? “Seguirem treballant al servei de l’interès general per la reactivació econòmica i social”, molt bé, però què es proposa, del cert, per a la reactivació econòmica i social?
Així les coses, no ha d’estranyar a ningú que sigui impossible arribar a pactar res amb algú incapaç de concretar cap idea i que, per postres, desqualifica globalment aquell amb qui diu voler seure’s a treballar. I no ha d’estranyar tampoc a ningú que cada vegada siguem més els qui pensem que, o bé es conformen majories àmplies per “desenvolupar prioritàriament un projecte de reformes econòmiques que s’ajusti a les necessitats d’un país en crisi”, o bé el Govern perd el temps i ens el fa perdre a tots.