Baixeses polítiques
Reconec que em quedo fascinat quan, en alguna rara ocasió, el discurs o la intervenció pública d’una persona no vinculada a la política professional deixa planxats i ben planxats els professionals de la política. I quan això s’esdevé en seu parlamentària, en alguna comissió del Parlament en què es convida algú a explicar alguna cosa amb la inconfessada intenció que el que digui porti l’aigua al molí dels interessos del partit de torn i resulta que el convidat surt bord i engega veritats com a temples que deixen tothom amb el cul a l’aire, aleshores millor que millor.
Ja em va passar fa uns anys, quan els inquilins de les Cortes Españolas van convidar la fins aleshores desconeguda Pilar Manjón, de l’Associació de Víctimes del Terrorisme, a expressar-se, crec recordar que davant la famosa comissió d’investigació sobre els atemptats de l’11-M a Madrid. Sí, aquella comissió que la dreta pedestre i ultramuntana del PP aznarià volia que abonés la seva tesi estúpida i malintencionada que l’autor intel·lectual del crim encara podia ser ETA. Més enllà de la indubtable capacitat expressiva de la Pilar Manjón, i de l’autenticitat que va saber donar als seus mots, era impagable observar la cara que els va quedar a bona part dels parlamentaris que l’escoltaven, una mescla d’incredulitat, atoniment i tierra trágame.
He tingut la mateixa sensació d’alliberament intel·lectual en escoltar, aquests darrers dies, la intervenció de l’alt càrrec dels bombers de Catalunya que va parlar al parlament català sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan, en concret quan va dir, amb una ben trobada barreja de sinceritat i ironia, que l’únic incendi que havia d’apagar de veritat era el de les properes eleccions catalanes, aquest 2010. Sí, senyor, ben dit; l’enhorabona per haver posat un mirall on es puguin veure la colla de polítics que furguen i furguen per trobar rèdits electorals privats en desgràcies comunes. L’enhorabona per haver tingut la valentia de dir, des de dins del cos, què se sent quan bona part de la classe política fa el ridícul. I les gràcies per haver tingut ocasió de veure, en viu i en directe per televisió, com les cares dels listillos parlamentaris es transmutaven per uns instants en cares d’inútils palplantats.