Ja només ens faltava això: hackers d’uniforme posant una altra falca a la nostra ja tan tripotejada sobirania. Poc més o menys al mateix temps que Google se les ha de tenir amb els uniformats de coll rodó que pul·lulen per dotzenes per les pàgines sospitoses per al règim, que anorreen com a puces, resulta que els homenets de les Valls d’Andorra ens les hem de tenir ara amb les sofisticades heroïcitats cibernàutiques dels guardians de les essències republicanes: principi de legalitat, respecte pel dret internacional i la sobirania dels estats, inclosos els petits, protegits o no, promoció àulica dels drets de l’home.
Primera cosa que se m’acut: els gendarmes de Roisny-sur-Bois n’havien informat el ministre de l’Interior? I si així fos, el ministre de l’Interior n’havia informat el primer ministre? I el primer ministre n’havia informat el president de la República, de moment encara copríncep d’Andorra?
Segona idea, ara que estem en moments d’exaltació àulica pel que fa a la cooperació administrativa: els gendarmes de Roisny-sur-Bois potser van prendre la via de la cooperació interpolicial: van aleshores consultar la policia andorrana? I la policia andorrana, ho va consultar amb el ministre de l’Interior?
No, no em puc pas creure que hagi anat així. Els gendarmes de Roisny-sur-Bois probablement no han estat al cas que Andorra és un estat internacionalment reconegut, i els ha pogut més el zel que no pas la finesse. Caçar 600 ciutadans republicans armats amb sengles detectors deu ser una proesa digna d’elogi, i Andorra no és pas sospitosa de persuadir Google de fer migrar el seu servidor de París a Sornàs, cosa que provocaria encara més ferides al planxat president Sarkozy, antic ministre de l’Interior.
Total, que alguns mitjans francesos es pregunten ara: i Andorra, què farà? Si hem d’esperar alguna disculpa del president Sarkozy, ja ens podem posar tranquils. I el nostre Govern? I els nostres parlamentaris sobirans? I el ministeri fiscal? I els activistes d’esquerra? I els qui són acusats de segrestar l’Estat? I els columnistes de pro?
M’hi jugo alguna cosa que també aquesta la deixaran passar. Tot sigui en benefici d’un bon i productiu veïnatge.
La notícia política de la setmana ha estat, sens dubte, la remodelació del Govern. Algunes veus interessades s’han apressat a dir que, amb l’arribada de dos nous inquilins a la taula, l’executiu en surt reforçat. Però a mi no m’ho sembla pas, que en surti reforçat. Trobo més aviat el contrari: en surt notablement afeblit, i explicaré per què.
En surt afeblit, en primer lloc, perquè demostra ben clarament la incapacitat del cap de Govern d’ampliar-ne la base parlamentària: eren catorze, i catorze es queden, amb la qual cosa allunya encara més, si és possible, tota esperança que es pugui consolidar una mínima estabilitat parlamentària, o, dit d’una altra manera, que es pugui arribar a qualsevol mena d’acord sòlid com ho seria aquell en què els intervinents es veiessin mullats a dins del Govern.
En surt afeblit, en segon lloc, perquè, per més que els nomenaments fan tota la pinta de respondre més a la voluntat de fer emmudir sectors díscols amb la línia oficial que a qualsevol altra raó de més llustre, enrocar més gent amb carnet dins el búnquer administratiu no fa pas pinta de ser útil tampoc en termes d’obertura del Govern, més enllà dels seus estrictes límits partidistes.
I en surt afeblit, finalment, perquè el cap de Govern ha donat una mostra fefaent de no saber gestionar bé la problemàtica suscitada per les accions propietat del ministre Vicenç Alay a Ecotècnic. No en va gestionar bé el nomenament, quan, havent-ne estat informat, li va donar la cartera d’Ordenament Territorial, quan li’n podia haver atorgat qualsevol altra. No ho ha gestionat bé tampoc ara, quan, encara no un any després del nomenament, l’afebleix personalment i política retirant-li la cartera de més pes en qualsevol govern del món mundial. I tampoc no ho gestiona bé amb vista al futur perquè, ¿algú s’atreveix a dir què passarà amb les futures licitacions del departament de Medi Ambient a què es presenti Ecotècnic? Algú ha pensat en el grau de pressió que hi haurà tant en el ministre com en els funcionaris que hauran d’intervenir en les adjudicacions?
Tot això em porta a pensar que el ministre Alay és més una víctima que una altra cosa en tot plegat. I que a partir d’ara serà una carta en mans del cap de Govern per sacrificar quan més li convingui.
Doncs no, no ha tardat gaire a produir-se. Com a conseqüència de la no-aprovació del pressupost, dilluns, el cap de Govern, pel canal habitual, començava a escampar irresponsablement victimisme i vinculava dotzenes parts amb bloqueig social de la dona; dimarts, el ministre d’Economia reprenia el discurs victimista, sobre l’impacte de la manca de pressupost en l’economia nacional; el bàsquet, el material bomberil, la Biennal de Venècia, en fi, el sursum corda, tot, ben bé tot, perilla perquè no hi ha pressupost. Ben bé té raó el meu col·lega Ladislau Baró quan avisa sobre la infantilitat d’un discurs previsible, tronat, que ja cansa, i que em temo que ens ve a sobre uns quants mesos, a tot hora i en tots els fòrums possibles, degudament diligenciat pels encarregats d’empaquetar i publicitar les consignes del partit…
Segona part de la qüestió: el bloqueig. Ja vaig tenir l’ocasió d’evocar aquesta qüestió arran de la publicitació de les famoses enquestes tan ben diligenciades pels encarregats de torn: de bloqueig, el que se’n diu bloqueig, no n’hi ha, ara per ara. El que sí que hi ha és un no global de catorze consellers a donar un xec en blanc a una manera de fer política, materialitzada, és cert, en l’eina principal en què s’expressa la macropolítica en un país democràtic: el pressupost anual. El PS no va saber, no va voler o no va arribar a tenir, pels motius que siguin, la confiança po-lítica de suficients parlamentaris per aconseguir arribar a un pacte global sobre les polítiques que pretenia aplicar aquest any. Això vol dir, de moment, que el PS haurà de pactar una per una totes i cadascuna de les iniciatives polítiques que vulgui implementar –també, si vol anar més enllà de les proclames populistes, les polítiques que vulgui sobre la dona–, amb la consegüent pèrdua de temps i energies.
Ara bé, d’iniciatives polítiques parlamentàries, fins ara ben poques. Nomenaments, cessaments, vendetta funcionarial, candidesa amb les demandes sindicals, convenis a la demanda –que dit sigui de passada no van pas ser bloquejats– i, això sí, molta però que molta parafernàlia mediàtica en defensa d’un ambigu canvi necessari que no es veu enlloc més que en les mesures de curta volada que es prenen per decret…
He quedat meravellat de la contundència expeditiva que resulta de l’enquesta feta pública ahir sobre la situació política, o, si ho voleu, de la ingenuïtat periodística derivada de la lectura de les manifestacions dels enquestats: Nomen és el culpable del bloqueig.
Arrufo el nas. Per què tot és tan senzill? Com pot ser que no hi hagi caigut abans? Com es pot ser culpable d’una cosa que encara no ha passat? Com es pot preguntar sobre una cosa que no ha passat? Qui fa les enquestes? Qui suggereix les preguntes de les enquestes? Qui paga, mana? Qui decideix quan es fan públics els resultats de les enquestes? Quin dia som, avui? Ahhhh, és clar; avui és el dia que es vota el pressupost. Ves quina coincidència!
Torno a repassar les dades publicades ahir. Ara sóc jo el que em dedico a especular. Si m’ho miro d’una altra manera, dic igualment la veritat si dic que només hi ha un 7% de persones que en creuen més responsable ApC que CR i un 13,5% que en creuen més responsable ApC que el PS (ApC, 41%; CR, 34%; PS, 28%). Ball de xifres? Ball de bastons per a ApC, segons el periodista.
Però potser el que més gràcia –per no dir una altra cosa– fa és la formulació i la primera de les respostes proposades a la pregunta següent: “Davant la manca de suport al Govern per aprovar el pressupost o lleis clau, què creu que seria més convenient per a Andorra?” I la resposta proposada és: “Que hi hagi un acord polític (pacte d’Estat) entre els grups parlamentaris per tal de desbloquejar la situació política actual (governant sol el PS)”.
Que ben pensada que està aquesta resposta –la més votada, òbviament–, ho he de reconèixer. És l’única que introdueix el mot desbloquejar; deu ser per alguna cosa. És la formulació calcada del que ha estat defensant el PS, paraula per paraula; quina casualitat. Hi ha un parèntesi curiós: “governant sol el PS”. ¿I si en comptes d’això hi haguessin posat “governant tots tres grups”, la quantitat de vots hauria variat gaire?
Benvingudes siguin aquestes enquestes tan ben formulades i millor publicitades en el moment oportú. Felicitats als qui l’han encarregada, preparada i realitzada. I per molts anys al sagaç periodista que es va empassar l’ham fins al final al titular de portada d’ahir del Diari.