Victimisme i parafernàlia
Doncs no, no ha tardat gaire a produir-se. Com a conseqüència de la no-aprovació del pressupost, dilluns, el cap de Govern, pel canal habitual, començava a escampar irresponsablement victimisme i vinculava dotzenes parts amb bloqueig social de la dona; dimarts, el ministre d’Economia reprenia el discurs victimista, sobre l’impacte de la manca de pressupost en l’economia nacional; el bàsquet, el material bomberil, la Biennal de Venècia, en fi, el sursum corda, tot, ben bé tot, perilla perquè no hi ha pressupost. Ben bé té raó el meu col·lega Ladislau Baró quan avisa sobre la infantilitat d’un discurs previsible, tronat, que ja cansa, i que em temo que ens ve a sobre uns quants mesos, a tot hora i en tots els fòrums possibles, degudament diligenciat pels encarregats d’empaquetar i publicitar les consignes del partit…
Segona part de la qüestió: el bloqueig. Ja vaig tenir l’ocasió d’evocar aquesta qüestió arran de la publicitació de les famoses enquestes tan ben diligenciades pels encarregats de torn: de bloqueig, el que se’n diu bloqueig, no n’hi ha, ara per ara. El que sí que hi ha és un no global de catorze consellers a donar un xec en blanc a una manera de fer política, materialitzada, és cert, en l’eina principal en què s’expressa la macropolítica en un país democràtic: el pressupost anual. El PS no va saber, no va voler o no va arribar a tenir, pels motius que siguin, la confiança po-lítica de suficients parlamentaris per aconseguir arribar a un pacte global sobre les polítiques que pretenia aplicar aquest any. Això vol dir, de moment, que el PS haurà de pactar una per una totes i cadascuna de les iniciatives polítiques que vulgui implementar –també, si vol anar més enllà de les proclames populistes, les polítiques que vulgui sobre la dona–, amb la consegüent pèrdua de temps i energies.
Ara bé, d’iniciatives polítiques parlamentàries, fins ara ben poques. Nomenaments, cessaments, vendetta funcionarial, candidesa amb les demandes sindicals, convenis a la demanda –que dit sigui de passada no van pas ser bloquejats– i, això sí, molta però que molta parafernàlia mediàtica en defensa d’un ambigu canvi necessari que no es veu enlloc més que en les mesures de curta volada que es prenen per decret…