Torns de 24 hores. És el crit de protesta que s’alça des del col·lectiu mèdic hospitalari i que –de fet– aixeca més d’una ampolla cada cop que s’esgrimeix com un element a eradicar en altres àmbits de l’administració, com ara els bombers. Parlant l’altre dia amb un responsable dels serveis d’emergència de Santiago de Xile, on tenen emergències molt més sovint que aquí, i de molta més magnitud, val a dir… Obria molt els ulls en sentir que es mantenia aquesta pràctica entre el col·lectiu mèdic i diversos cossos de seguretat de l’Estat. Com poden estar preparats i en condicions si mai passa res? –Em demanava. I jo em faig la mateixa pregunta. Hi ha maneres de fer de sempre en aquest país difícils de justificar avui, i que cada cop tinc més clar que l’únic que realment afavoreixen és el rèdit personal de la persona que la practica o beneficia. I no hi tinc cap inconvenient si es pot mantenir com una pràctica racional i sense perjudici per a la col·lectivitat. No m’importa, si un metge treballa set dies i en descansa 23 si els set dies que treballa ho fa a ple rendiment. Però intueixo que malgrat que tenim grans metges no hi ha entre ells cap superheroi. Tots assumim que no els paguem per dormir, però que dormen. I ja està bé si això vol dir que no calen els seus serveis. El problema és que les emergències no sempre es presenten prèvia cita ni en horari lectiu. Per això cal començar a racionalitzar els horaris, i els serveis, i les prerrogatives de tot un seguit de col·lectius que s’entesten a creure que tot ha de canviar per a tothom menys per a ells.
Cinc milions d’euros, 50 persones que hi treballen i la previsió –imprescindible– de més de 2.000 visites diàries en temporada alta perquè el projecte pugui recuperar la inversió a mitjà termini. El parc d’animals de Naturlandia ja ha obert les seves portes, gairebé coincidint amb el Dia internacional del medi ambient. Un espai que malgrat les crítiques i els entrebancs ha tirat endavant a través de diversos consistoris que mai no s’han amagat del projecte que duien entre cella i cella. Unes majories comunals que han estat escollides amb prou marge a Sant Julià per tenir la consciència ben tranquil·la, en tant que no han enganyat a ningú del que projectaven fer a la Rabassa. Ells volien convertir la Rabassa en un parc d’atraccions i ho estan fent. Amb més o menys justificacions pels animals que hi viuen presoners, amb més o menys dubtes per reintroduir com a autòctones espècies que els nostres padrins es van encarregar d’exterminar de les muntanyes andorranes. Amb més o menys inconvenients, com la manca d’aigua, els problemes de seguretat del Tobotronc, com la llunyania del poble, com unes projeccions de beneficis difícils de creure. Avui, quan el món es replanteja la utilitat i el sentit dels zoos –quan no parlem d’espècies amenaçades–, de la conveniència de tancar animals fora del seu hàbitat per a gaudi de turistes badocs i nens encuriosits, avui Andorra ha fet un pas endavant per perpetuar un projecte que espero que com a mínim sigui rendible i que realment compleixi la promesa de crear llocs de treball. Perquè als meus ulls no és ètic, ni sostenible.
Estic cansada del fred i de la pluja, i de les tímides i infructuoses arrencades d’una primavera que hores d’ara només ens ha fet que la punyeta amb la seva absència. M’agrada el fred i la neu, i m’agrada viure en un país de muntanya on a l’hivern es poden viure dies de temperatures extremes i condicions no sempre fàcils. Ara bé, un cop deixem enrere el mes de març –o fins i tot el d’abril– hauria de fer bo. Una mica. Tot just per no espantar els cirerers, per deixar-nos creure que al final tot té remei, que la vida continua, que un nou cicle es reprèn i que han d’arribar temps millors. Fa massa dies que fa fred i ens comença a afectar la manca de sol. Busquem l’escalfor com petits animals esporuguits després de mesos de neu i gel. Però el bon temps no acabar d’arribar. El pas de les estacions hauria de ser més regular, més de fiar. Tres mesos de cada, com una pizza. Tot just el temps per poder-ne gaudir sense estirabots i sense cap síndrome estranya de rebel·lió contra els elements. Tres mesos d’estiu, de sol, amb regust de bronzejador i sorra salada, de móres madures i tàvecs empipadors. Tres mesos de tardor, amb les muntanyes pintades dels mil colors del vermell, de pluja, de jaqueta gruixuda i llibretes noves. Tres mesos d’hivern, de neu, de replegar-se en un mateix, de xocolata desfeta amb canyella i de sopars a casa davant la llar de foc. I després… tres mesos de primavera, de primers raigs de sol, de mitges que et comencen a fer nosa, de flors, de terra humida, de dietes i de rinitis estacional. Tres mesos que aquest any tinc la sensació que m’han estafat.
Augmenten els decomissos de tabac de contraban i es multipliquen les intercepcions de diner negre a la frontera. És el que té la crisi, que ens fa tornar als orígens. Replegar les ales per buscar recers ja coneguts, terrenys segurs, o com a mínim familiars, perquè de segurs, no n’han estat mai. El risc que t’enxampin, però, cada dia és més alt. Primer, perquè hi ha molta competència; segon, perquè la guàrdia civil també compta amb més recursos. El contraban serà delicte a ulls de la llei però no ho ha estat mai per a l’imaginari d’una gran majoria d’andorrans, ni per tanta altra gent de frontera per qui passar mercaderies a banda i banda d’una línia imaginària sempre ha estat una manera d’arro-donir el sou quan anaven ben dades i un recurs de subsistència en temps de crisi, com ara. La diferència és que avui el tema està tipificat com a delicte. Fora i dins les nostres fronteres. L’altre matís que cal valorar és que amb els anys potser hauria valgut la pena que més enllà de passar cartrons de tabac que després trobarem al metro de Barcelona o als bars de la Seu, hauríem pogut demostrar tenir una mica més d’imaginació. I fer una fugida endavant, en comptes d’enrere. Potser el problema rau precisament en això, que ningú no és capaç d’imaginar què hi pot haver més enllà de l’immediata foscor per a tots nosaltres. Si tinguéssim costa seríem un vaixell a la deriva; si tinguéssim vaixell, seríem un grapat de pirates; si hi hagués botí, una colla de voltors, i si fóssim un animal –com qualsevol altre– segurament la nostra pròpia cobdícia ens hauria fet extingir. Temps al temps.
