Noemí Rodríguez

Aixeca’t, fes una mica d’exercici, dutxa, cremes, pentina’t, vesteix-te, desperta els nens, prepara l’esmorzar, desperta altre cop els nens, fes el llit, desperta per última vegada els nens, comprova que ho porten tot: motxilla, guants, la bossa d’esport, l’entrepà del matí, els deures… i corre cap a la parada del bus, petons, i corre corre cap a la feina, trucades, informes, problemes, solucions, presses i hora de dinar: qualsevol cosa ràpida que no engreixi gaire que l’estiu està a la cantonada. I continua corre corre amb més trucades, una reunió de darrera hora i la pluja a la sortida. Corre que el trànsit et farà arribar tard a la sortida de les classes, efectivament, t’esperen a la porta amb el morro posat. Per què no has arribat a l’hora? Remordiments, més presses, para un moment a comprar el pa: Què? Que no en queda? és igual, un de motlle i avall… aquesta nit farem biquinis. Visca! Ei, vigileu en travessar que vénen cotxes, i arribes a casa, i no trobes les claus i tens una carrera a les mitges, i ja és fosc i corre corre feu els deures, i corre corre a la dutxa, i corre cor­re uns biquinis, i calla que no sento les notícies, i apa, a dormir que ja és tard, que no, que no pots veure Gran Hermano, ja no sé com dir-t’ho, i jo també t’estimo, bona nit, fins demà.
I tu? Que tal? Com t’ha anat el dia? Fu, cansat, el client aquell, recordes? Doncs ja ens ha retornat dos rebuts, aix… i amb el plats per rentar li fas un massatge a les espatlles, pensant que demà si et saltes l’hora de dinar potser et donarà temps de fer la compra de la setmana.

Hi ha un munt de percepcions que hem assumit com a certes sense qüestionar-les, ni tan sols quan els xerrics indicaven que alguna cosa no acabava d’encaixar. Durant anys ens han fet creure que els estudis universitaris són la porta oberta al mercat laboral, obviant els llicenciats que malviuen a les llistes de l’atur. Ens han fet creure que l’enamorament i la felicitat personal són l’únic que compta, mentre la unitat familiar, i de retruc la cohesió social, ha quedat pel camí, deixant escampades a les vores les misèries dels danys col·laterals, massa sovint per caprici. Ens hem empassat que per ser rebel n’hi havia prou amb un pírcing, que per ser una persona d’èxit calia ser guapo, sense pensar en totes aquelles despulles anorèctiques que persegueixen la quimera d’una perfecció de Photoshop. Fa molt de temps que ens vam empassar allò que així es la vida i que ens hi hem de posar bé, no fos cas que l’esperit crític ens fes creure que es podien canviar les coses. I a poc a poc, ens hem anat encongint fins confondre ser ecologista amb comprador de productes verds, ser modern amb anar carregat de gadgets i ser crític amb abstenir-se a les eleccions. Cada vegada més, l’aparença passa per damunt del contingut, sense aturar-nos a pensar a qui beneficia tot aquest plantejament. Vivim en una presó de la qual ni tan sols som conscients perquè l’hem vista tota la vida. Mai tirem prou de l’estaca. Ja ens va bé no sortir del marge de comoditat. No sigui que ens doni per fer-nos massa preguntes i ens trobem en el mal pas que no ens acabin d’agradar les respostes.

A ulls de França ja no som un paradís fiscal, i ben aviat als ulls del món, deixarem de ser aquell forat negre on amagar l’objecte del desig de les hisendes públiques internacionals. Mentrestant, el país ha deixat de ser un paradís, si és que mai ho va ser. Quan eren pocs i més o menys ben avinguts –que el temps a vegades sembla que faci estralls en la memòria– hi havia fred i misèria. Famílies que vivien separades bona part de l’any ja que mentre uns guardaven la terra, els altres es buscaven la vida a banda i banda de la frontera. Amb la riquesa va arribar el desgavell. I el fill de la minyona va oblidar el que costava de guanyar el pa, i va pensar que tot s’hi val, perquè al cap i a la fi, el que comptava –el que compta encara ara– és perpetuar l’espècie i no deixar que ningú més mengi del cóm si no volem tornar a passar gana. Com aus de rapinya vestides d’Armani han rossegat fins la darrera engruna. Sense pensar en el demà, sense preocupar-se de ningú –que els de casa ja s’espavilaran i els de fora ja tornaran a casa seva si no estan contents–.
Massa sovint sento que hem perdut l’oportunitat. Més enllà de la cobdícia, era massa fàcil implementar un marc legal que garantís la solidaritat. Ser pioners per la gestió dels nostres recursos naturals, per la integració dels nouvinguts, per l’estima a la nostra tradició i respecte a la de l’altre. Capdavanters en educació, sanitat i conciliació. I en comptes d’això, ens trobem una colla de hienes barallant-se per arravatar-se la dar­rera polsosa despulla del que hagués pogut ser, el més semblant al paradís.

Aquest any serà un any difícil. Hem viscut molt de temps per sobre de les nostres possibilitats, tirant de beta, treballant moltes hores, sí, però també gastant molts diners, en el que calia i en el que no. Diners que semblava que no s’havien d’acabar mai i que a poc a poc, com una aixeta mal tancada, han deixat escolar per les canonades un grapat d’oportunitats perdudes. Rebuts retornats. No t’amoïnis que mirarem de parlar amb el banc. El banc no en vol saber res. Prou feina tenen a no acomiadar més gent. Fusions sense reducció de plantilla que ara passen factura. Nerviosisme i cares llargues. Despeses al zero. No en perdonem ni una. El més petit descobert té recàrrec. Hem de tancar l’aixeta. Ni una fuita, ni una gota fora de lloc. Ni una paraula. Sobretot que ningú no en parli. Al carrer, uns pateixen per la feina, mentre d’altres ja han deixat de patir pel treball i comencen a patir per l’atur. Per fer front al dia a dia. Per tirar endavant. Retallant per aquí, estirant per allà. Mirant de fer pinya amb l’empresari que tampoc no veu els comptes clars. Proveïdors que no cobren, clients que no paguen. Mantenint un equilibri impossible mentre a les notícies llegim que aquells que vam escollir per tirar el carro ara no volen arribar a un pacte, que ara sí, que ara no, que així sí, que així sí però no. De moment sembla que juguin al Monopoly perquè l’únic que se’ls acut per sortir del cul-de-sac és tornar a passar per la casella de sortida. I el país mentrestant continua en pana, esperant que els conductors del bus decideixin arrencar el cotxe o trucar al RACC.