Surts un dissabte qualsevol i passes davant d’una hamburgueseria. Moltes taules les ocupen pare i fill. És el seu cap de setmana. I sovint surten a dinar o sopar a fora. Com si un cinema i un àpat feliç, com si un DVD i una pizza, poguessin compensar l’absència de la rutina. Mentrestant, la mare, es debat entre l’enyor i l’alleujament.
Massa sovint les parelles es trenquen i els fills queden atrapats en terra de ningú. Alguns tenen la sort i l’habilitat de deixar els retrets de banda i pugen nens i nenes feliços, però malgrat tot, per a molts pares, la sensació de perdre’s part important de la vida dels seus fills es fa difícil. Vivim en una societat amb profundes arrels patriarcals. Ho sabem prou bé les dones, que de totes les maneres possibles patim les conseqüències de la distròfia cultural en les nostres –depilades i encremades– carns. La dona a casa, l’home al carrer lluitant per guanyar-se el pa. I així anem fent. Amb nens que viuen a cavall de caps de setmana alterns, amb la bosseta sempre a punt, quan podrien tenir el més semblant a una vida compartida amb el pare i la mare. Dones hipotecades per pares que no paguen les pensions. Pares extorquits per mares que es pensen que compartir un fill t’ha de rendir beneficis a final d’any. La nostra és massa sovint una societat que viu d’esquena al que necessitem. Al que ens fa falta de veritat, no al que ens diuen que hem de desitjar –i comprar– per compensar les mancances. Però alguns d’això ni se’n preocupen. Ja tenen a punt el nou catàleg de joguines i el que no caigui a casa del Pare Noel, ja ho farà a casa dels Reis.
Estimar-se un mateix és saber del cert que tu ets la persona més important de la teva vida. La frase no és meva, però m’agradaria. Forma part d’un llibre il·lustrat que va començar a difondre’s per la xarxa ara fa uns mesos amb la intenció d’aconseguir finançament per autoeditar-se. Després d’uns mesos de periple, una editorial important com Planeta s’hi va fixar i l’ha publicat ara, amb el títol de La Cenicienta que no quería comer perdices. El signen Nunila López i la il·lustradora My- riam Cameros, i explica la història d’una Ventafocs que pujada dalt d’uns vertiginosos talons de vidre es passava el dia cuinant perdius per a un príncep sempre insatisfet. Les sabates de cristall ja les tenen aquestes coses: al principi proves de posar l’esquena ben recta, però a poc a poc notes com caus cap enrere, i així, et vas inclinant fins que per l’esquena llisquen totes les idees i il·lusions. Els contes de fades han ajudat a convèncer milions de dones que les històries d’amor només acaben bé quan hi ha prínceps i perdius pel mig. Encara que siguis republicana, encara que siguis vegetariana. Esperem que els prínceps –com si no tinguessin cap més feina– ens salvin i oblidem que les úniques que ens podem salvar som nosaltres. Diuen que quan una dona diu prou apareix una fada –peluda, morena i grassoneta– que l’ajuda a treure el dolor per poder tornar a omplir la seva vida de coses bones. Tant de bo aquesta setmana sigui el principi de molts prou. Tant de bo prínceps i ventafocs puguin aprendre a estimar-se sense caçar perdius. Sense que ningú prengui mal.
Momo, quan el món es va començar a esfondrar, explicava que els homes grisos havien fet bé les sumes, però que els números no quadraven. Una bona manera de dir que no sempre el que sembla obvi és correcte. D’aquí a pocs dies –si no ha començat encara– la televisió ens bombardejarà amb tota l’artilleria per convèncer-nos –els que encara no ho estem– que només lligarem amb determinat perfum –com si no sabéssim que en la majoria de casos, anant nets ja n’hi ha prou– si més no, gairebé sempre, que ja se sap que hi ha d’haver gent per a tot. Ens diran que no som res si al Nadal no posem a taula torró d’arròs amb llet –ecs–, que el teu fill serà un inadaptat si els Reis no li porten la darrera versió de la XPpequemix, que les nenes han d’omplir-se la cara de purpurina i anar amb talons i tanga a l’escola, com si això de semblar una meuca abans d’arribar a la menarquia fos cap cosa bona. Ens diran que hem de pujar més amunt, més fort, més intens i que això només és possible si ens implantem alguna mena d’accessori que sempre podem trobar aquí més bé de preu que enlloc més, perquè acaba de sortir una oferta fantàstica que no pots desaprofitar –si no és que vols ser la riota de tothom–. I així anem fent, que hem deixat que ens convertissin en la roba que portem, en les vacances que fem i en el cotxe que conduïm. Les coses són el que nosaltres deixem que siguin. Les nostres eines o els nostres amos. I massa sovint acabem sent esclaus d’un estatus que no podem mantenir, i que ni tan sols ens fa feliços. Però qui vol la felicitat, si no es pot comprar amb diners?
Deia Albert Einstein que el món no estava amenaçat per les males persones, sinó per aquelles que sent bones no feien res per evitar les coses dolentes.
Einstein es referia sobretot a tota aquella bona gent que va tolerar l’holocaust nazi fent veure que no passava res, dissimulant en el seu dia a dia, xiulant quan sentia crits, girant el cap per no veure el que la seva mirada els hauria retret.
Alguns ho justifiquen dient que és difícil ser un heroi en temps de guerra, però obliden que –més enllà dels conflictes bèl·lics– la dignitat de la persona es construeix en cada gest i que per això no hi ha medalles.
Som el que som, no tant pel que ens fa grans davant els ulls del món, sinó per les petites accions quotidianes. No cal ser un heroi. Només tenir consciència i actuar en conseqüència. Sense confondre el que està bé amb el que ens convé. O almenys intentar-ho.
Ningú no ha esperat mai que fóssim perfectes. Per això no entenc tota la bona gent que dia a dia ocupa els seients del bus sense cedir el seu espai a qui més el necessita: no els veuen.
Per això triomfen les conxorxes laborals, perquè encara que siguis una bona persona no ets capaç de donar la cara per ningú davant els rumors i les insídies; fas veure que no els escoltes.
Per això qualsevol dia d’aquests et poden clavar una pallissa al carrer sense que ningú no digui res. Es taparan la boca per no delatar-se. El pitjor de tot plegat no és la covardia, sinó el cinisme.
Si no tampoc s’explica tota aquesta bona gent que quan veu que algú fica la pota no només no l’aturen, sinó que a més, li fan una foto.
