L’Andorra del passat se li va aparèixer al senyor Scrooge, i li recordava –tant si ho sabia com si no– que això de fer l’andorrà era una tècnica de supervivència de quan els andorrans ens devíem a dos senyors mal avinguts, i no una manera de fugir d’estudi quan no ens interessa fer front a la realitat. L’Andorra del present li va ensenyar un país amb ganes de canvis reals, amb voluntat de sortir del forat, amb necessitat de creure en la classe política i amb el convenciment intern que arribaran temps millors si treballem plegats. L’Andorra del futur va mostrar a Ebenezer Scrooge tot allò que hagués pogut ser i que no serà per la tossuderia d’uns quants. Un bon país on viure. Prou petit i prou gran per garantir justícia social a tots els seus habitants, una educació de qualitat, una sanitat universal, espais lliures de fum, muntanyes plenes de vida. Una terra amb un creixement sostenible i harmònic, amb una societat cohesionada que respecta la cultura aliena i estima la pròpia. Tant de bo els esperits de l’Andorra del passat, del present i del futur hagin visitat aquests dies els nostres Ebenezer Scrooge. Coincidint amb la celebració del Consell de Sant Tomàs, el síndic va fer una crida a l’entesa entre les diferents formacions polítiques amb vista al debat de totalitat del projecte de pressupost per a l’exercici 2010, que tindrà lloc demà. Una entesa tan improbable com necessària: dues esmenes a la totalitat que no prosperaran i un grapat d’esmenes que es treballaran en comissió, sense un futur clar.
Ebenezer Scrooge abans hagués dit: “Bah! Bajanades.”
Això diuen els comerciants. I serà cert, no ho dubto, però a vegades costa de creure. Passejar els caps de setmana previs al Nadal per les artèries més cèntriques del país em recorda constantment que millor que m’hi posi demà a fer els darrers encàrrecs. Persones que entren i surten embadalides, cotxets de nens queixosos o adormits amb la gorra de llana encasquetada fins a les celles, empesos per pares amb la mirada perduda mentre fumen un cigarret a la sortida de l’enèsima botiga de la tarda, tot esperant que surti la parella o els amics, farts de tant anar amunt i avall. Peus que es queixen, bosses i paquets que més grans o més petits, pengen de les mans –glaçades– dels vianants. Al final del dia –com en una consumista síndrome d’Stendhal– els visitants tornen a casa o a l’hotel amb el cap ple de música, de colors, de preus, de cues, de gent. No sé si més contents que quan van arribar, no sé si ni tan sols més satisfets de les noves adquisicions. Les que sigui que hagin fet. M’adono que per arribar a despertar els sentiments de vertigen i emoció que genera la Galleria degli Uffizi ha calgut alguna cosa més que publicitar arreu del món alguna cosa així com Unlimited beauty. Però vull veure la part bona. Que també hi és. Fins i tot aquí. La part alta d’Escaldes-Engordany ha amagat aquests dies les ferides obertes de l’Hotel Valira, l’aparcament més car del país regala hores a canvi de compres, moltes botigues han obert des de la Puríssima. Ara caldrà veure fins quan continuen obertes. Potser el problema és aquest, que només la bellesa és eterna.
Des d’avui ja no podrem riure’ns més dels visionaris –per grossa que la diguin– perquè és clar que mai se sap d’on sortirà la propera gran idea de negoci. És el que està passant a la Xina, on un dels seus productes nacionals, l’all, desferma passions entre els consumidors, fins al punt, que ha copsat l’atenció de les màfies que havien acumulat efectiu en operacions immobiliàries i que ara s’han fixat en el mercat de l’all per invertir-hi. Tot plegat perquè corre el rumor que menjar all és un bon preventiu per a la grip A. La qüestió és que les dubtoses creences mèdiques i l’especulació han multiplicat per 15 el preu de l’all a la Xina, clau en la dieta nacional. Llegia l’altre dia al diari que en un col·legi de Hangzhou, a la pròspera província de Zhejiang, van comprar 200 quilos d’alls i que obligaven els alumnes a ingerir-los al dinar i al sopar. –No vull ni pensar en l’olor de les aules després de les classes. Això sí, 100% lliures de gèrmens.–
La Xina encara és el principal productor mundial d’all, però l’augment de la demanda exterior i interior ha fet disparar la seva cotització fins a convertir-lo en l’actiu més sòlid de l’actualitat. Sense haver de caure en supersticions pseudocientífiques, més enllà de les anades i vingudes dels preus del mercat, més enllà del mal ús que de tot plegat en fan les bandes organitzades amb finalitat lucrativa i no gaires escrúpols, la veritat és que l’all, un tubercle insignificant i menystingut, està redreçant una economia emergent. Al final resultarà que van ser els xinesos els qui van inventar la sopa d’all.
Haurem de ser capaços de trobar un altre camí per tirar endavant, perquè si hem de fer cas del que hem vist fins ara, és clar que la classe política no està a l’altura de les circumstàncies. Sobretot quan t’adones, dia a dia, del ball de saló que juguen al Consell General. Tots els grups s’omplen la boca amb paraules que no són capaços ni de mastegar, ni d’empassar. Grans, pomposes, difoses, mesquines, intencionades i gens innocents. Juguen al joc de dir el que creuen que volem sentir: que treballen pel bé del país, que els altres no cedeixen, que tenen la legitimitat dels vots que van arreplegar a les urnes i que no poden ni volen decebre els seus electors, que amb els altres no s’hi pot parlar, que no són ells els qui no volen negociar, que ells no només volen el poder, que són els altres que només volen la cadira, que ells, en cap cas no volen entrar en un joc de despropòsits, que el problema és que no hi ha programa, que el que passa és que el programa és buit, que el que passa és que no els agrada el programa, que no hi ha convergència més enllà de la manca de convergència, que en el fons el que passa és que jo a aquell que abans duia bigoti no el puc ni veure, i així anem fent. En l’única cosa que van empatats és en el repartiment de la responsabilitat, i al pas que van, serà el vestit més lleig de la culpa més negra. Uns per no ser capaços d’assumir que tenir molts vots no és el mateix que tenir prou vots, que tres no poden manar com deu i que un equip de futbol no es pot quedar a la banqueta mentre es juga un partit que ens afecta a tots.
