Caldrà que a Casa de la Vall hi hagi alguna cosa més que bones intencions, i caldrà que hi arribin aviat. I és que comença a ser cansat, reiteratiu i sense gaire sentit, comentar dia rere dia l’estat –agònic- de la cosa pública. Uns que presenten propostes, d’altres que diuen que no estan bé, i uns altres que diuen que ja se les miraran. Si fa no fa, el mateix discurs repetit els darrers sis mesos fins a la nàusea, amb lleugeres variacions en el to i en la varietat dels exabruptes que es dediquen, els uns i els altres, a través dels mitjans. Dit això, arriba un moment en què ja gairebé em seria ben igual el que passés… si no fos perquè en depenen massa coses de tot plegat. De si arriben o no a punt d’entesa en depenen un grapat de lleis, avui bloquejades, de si decideixen anar o no a l’una, en depèn un pressupost –escarransit però imprescindible–, de si arriben a parlar el mateix idioma en depèn que no haguem d’anar a eleccions anticipades, el que seria el reconeixement públic de la incapacitat d’uns i altres de fer front als designis del seu electorat. I tot plegat amb resultats no gaire engrescadors, ja que costa preveure cap on es decantarien els resultats d’uns nous comicis més enllà d’albirar el més alt índex d’abstenció registrat a la història del país. O potser no. Vés a saber. Tal com estan les coses, arriba un moment en què ve més de gust deixar de banda la política i parlar de coses serioses, com ara la renovació de Guardiola, del nou nas de Belén Esteban o del secret intangible de l’escudella barrejada, que mira, tant per tant, almenys alimenta.
Quan parles amb un menor de 15 anys i li dius que quan tenies la seva edat no hi havia ni mòbils, ni iPod, ni ordinadors, ni càmeres digitals –com a molt les Polaroids–, generalment fa un posat estrany i et mira amb una barreja d’incredulitat i sorpresa per poder veure de prop un dinosaure de més de 30 anys. Les coses han canviat molt en molt poc temps. Avui els nens seuen als cotxes en cadires homologades i nosaltres ens cordem el cinturó de seguretat gairebé sense pensar-hi. No fa tant de temps viatjava tota la família en aquell vell Ford Fiesta matrícula vint-i-un mil. Amb les finestres apujades, sense aire condicionat i un pare fumador consumint un cigarret rere un altre camí de la platja. Es fumava dins els autocars, als hospitals, mentre esperaves que la dona donés a llum, a la televisió, al pati de l’institut. Aleshores, malgrat que es deia que el tabac era dolent, ningú parlava dels fumadors passius. Avui, sabem que tenen fins a tres vegades més possibilitats de patir un càncer que un que no ho sigui. Fins ara teníem l’excusa. Mil excuses de fet. Que sí jo amb la meva salut faig el que vull, que si no hem de tirar pedres a la indústria nacional, que si no n’hi ha per tant…
La veritat, però, és que sí que n’hi ha per tant. El fumador té tot el dret de fumar –cadascú és lliure de fer amb la seva vida el que vulgui i pugui– però ningú no té dret a enverinar la gent que l’envolta. Amb una mica de sort, d’aquí a poc, quan als nens els expliquem que es podia fumar en els espais públics tancats ens miraran més estrany que si els proposéssim fer servir una escopidora.
De què tenen por? No puc evitar preguntar-m’ho després de veure l’estira-i-arronsa dels grups parlamentaris davant les propostes de pacte dels socialdemòcrates. La setmana passada, Jaume Bartumeu –segons diuen els diaris– es reunia amb Joan Gabriel per oferir-li allò que CR portava reclamant des de l’inici de legislatura: Un govern de concertació. Baixada de pantalons socialdemòcrata, que malgrat tot, no ha servit per a res. Gabriel no va ni consultar-ho amb els seus –potser uns quants ja ho havien parlat–, i va dir que “no”. Com va dir, que no es donaria llum verd als pressupostos malgrat que s’aprovessin totes les esmenes que es van presentar des del seu grup parlamentari. És a dir: “La pilota era meva, i no te la deixo, digui el que digui la mama.” De l’altre flanc, nou intent d’acostament al candidat esquiu. Diuen els diaris que s’han ofert dos ministeris a ApC a canvi del suport als pressupostos i d’un govern mínimament estable fins a final de legislatura. I Nomen, que va repetir més vegades que ningú durant la campanya electoral que s’havia d’anar a l’una, torna a dir que “no”. És a dir: “Jo no mano? doncs no jugo.” Mentrestant, la bèstia roja, aquella fera ferotge que tothom temia que desmembrés els nusos consuetudinaris de l’especificitat nacional, mira de fer front a la tempesta amb les mans lligades. Sense diners a la caixa, amb una situació de crisi econòmica i de sistema global, amb uns pressupostos per aprovar, amb uns adversaris polítics que demanem l’impossible per no haver de dir que “sí” i amb una ciutadania que de tant esperar el canvi s’està adormint.
Aquest any m’apuntaré al gimnàs. O encara millor, hi aniré. Perquè tal com s’estan apujant els preus dels poliesportius, no és qüestió d’afluixar la mosca per no anar-hi més que a la sauna –i molt de tant en tant–. Deixaré de fumar, perquè car com és el tabac, val la pena fer l’esforç i una vegada per totes intentar respectar-me jo i de retruc els altres. Aquest any aprendré anglès. O ho intentaré, si més no. Em posaré els capítols de la sisena temporada de Lost en versió original subtitulada, que per a alguna cosa m’havia de servir la Mula. Aquest any procuraré menjar millor. S’ha acabat això d’esgarrapar un entrepà malfargat per dinar i arrasar a la nit amb la pizza congelada. Fruita per esmorzar, amanides i peixet per dinar i verdures per sopar. Cinc racions al dia. Com l’OMS mana. I una estona diària de caminar. Perquè per anar de la plaça a la rotonda no està escrit enlloc que s’hagi d’agafar el cotxe. I com que caminaré tant, em quedarà un tipet d’allò més mono, amb la qual cosa aprofitaré per agafar els diners que hauré estalviat en benzina i tabac i em compraré un vestit enlluernador. I com que faré tant de goig i hauré après tant anglès, coneixeré un noble escocès que em convidarà al seu castell enclavat vora els penya-segats per passar-hi la nit de Reis. I a partir de demà no ens farà mal res, trobarem sempre diners quan posem la mà a la butxaca, i la gent et respondrà amb un somriure quan li diguis bon dia, i tindrem més temps per riure, per passejar, per conviure. El problema dels somnis és que mai no anem prou lluny per agafar-los i fer-los reals.
