A ulls de França ja no som un paradís fiscal, i ben aviat als ulls del món, deixarem de ser aquell forat negre on amagar l’objecte del desig de les hisendes públiques internacionals. Mentrestant, el país ha deixat de ser un paradís, si és que mai ho va ser. Quan eren pocs i més o menys ben avinguts –que el temps a vegades sembla que faci estralls en la memòria– hi havia fred i misèria. Famílies que vivien separades bona part de l’any ja que mentre uns guardaven la terra, els altres es buscaven la vida a banda i banda de la frontera. Amb la riquesa va arribar el desgavell. I el fill de la minyona va oblidar el que costava de guanyar el pa, i va pensar que tot s’hi val, perquè al cap i a la fi, el que comptava –el que compta encara ara– és perpetuar l’espècie i no deixar que ningú més mengi del cóm si no volem tornar a passar gana. Com aus de rapinya vestides d’Armani han rossegat fins la darrera engruna. Sense pensar en el demà, sense preocupar-se de ningú –que els de casa ja s’espavilaran i els de fora ja tornaran a casa seva si no estan contents–.
Massa sovint sento que hem perdut l’oportunitat. Més enllà de la cobdícia, era massa fàcil implementar un marc legal que garantís la solidaritat. Ser pioners per la gestió dels nostres recursos naturals, per la integració dels nouvinguts, per l’estima a la nostra tradició i respecte a la de l’altre. Capdavanters en educació, sanitat i conciliació. I en comptes d’això, ens trobem una colla de hienes barallant-se per arravatar-se la darrera polsosa despulla del que hagués pogut ser, el més semblant al paradís.
Aquest any serà un any difícil. Hem viscut molt de temps per sobre de les nostres possibilitats, tirant de beta, treballant moltes hores, sí, però també gastant molts diners, en el que calia i en el que no. Diners que semblava que no s’havien d’acabar mai i que a poc a poc, com una aixeta mal tancada, han deixat escolar per les canonades un grapat d’oportunitats perdudes. Rebuts retornats. No t’amoïnis que mirarem de parlar amb el banc. El banc no en vol saber res. Prou feina tenen a no acomiadar més gent. Fusions sense reducció de plantilla que ara passen factura. Nerviosisme i cares llargues. Despeses al zero. No en perdonem ni una. El més petit descobert té recàrrec. Hem de tancar l’aixeta. Ni una fuita, ni una gota fora de lloc. Ni una paraula. Sobretot que ningú no en parli. Al carrer, uns pateixen per la feina, mentre d’altres ja han deixat de patir pel treball i comencen a patir per l’atur. Per fer front al dia a dia. Per tirar endavant. Retallant per aquí, estirant per allà. Mirant de fer pinya amb l’empresari que tampoc no veu els comptes clars. Proveïdors que no cobren, clients que no paguen. Mantenint un equilibri impossible mentre a les notícies llegim que aquells que vam escollir per tirar el carro ara no volen arribar a un pacte, que ara sí, que ara no, que així sí, que així sí però no. De moment sembla que juguin al Monopoly perquè l’únic que se’ls acut per sortir del cul-de-sac és tornar a passar per la casella de sortida. I el país mentrestant continua en pana, esperant que els conductors del bus decideixin arrencar el cotxe o trucar al RACC.
Intento fer blanc de les declaracions creuades, miro d’esborrar de la retina les mirades buides dels morts a Haití, exposats sense pudor a un ingent mercat assedegat de misèria i sang. Provo de no fer cas de les guerres dialèctiques, de les males intencions, de les voluntats travessades, dels interessos unilaterals. Em concentro en les coses bones que m’envolten. En la mirada confiada i riallera de la meva filla, en l’estimació, la complicitat i la generositat dels meus, en la incondicionalitat i les crítiques dels amics fidels, en el suport dels coneguts, en la cooperació d’aquells amb qui comparteixes un objectiu comú. Crec fermament en la capacitat de molts per moure un tot. En la bona voluntat com a matèria primera de la felicitat, en l’alegria i a donar-se als altres com a primer pas per assolir un canvi tangible. Ja no em calen, ja no vull paraules buides. Ja no em diuen res, només ocupen espai, roben l’aire, provoquen friccions innecessàries. Les coses podrien ser més simples que tot això. Tots volem el mateix. O gairebé. Que ens estimin, que ens deixin créixer, poder aportar alguna cosa al còmput global. Arribar a vella amb la sensació que hi has aportat alguna cosa. Que una mica gràcies a tu, hi ha res de més bonic al teu voltant. Que si més no ho has intentat. Amb un petit gra de sorra. La saviesa popular acostuma a simplificar els llargs discursos en petites llistes de coses concretes, com ara escriure un llibre, plantar un arbre o tenir un fill. Però no cal tant. Hi ha dies que només amb un somriure sincer n’hi ha prou per encendre el dia.
Una onada de verd i de blau i de groc i de vermell es barreja a un ritme trepidant al pas de la música, les rialles i els aplaudiments. La màgia del circ. D’aquell circ que ha sabut deixar enrere els lluentons tristos, les mitges sargides i els lleons atrotinats amb regust de corral dels antics carros de comediants, per obrir les portes de nou a la fantasia, a l’alegria, a la imaginació. El Cirque du Soleil ha aconseguit retornar la llum a un món condemnat a la foscor per no haver sabut adaptar-se als nous temps. Calia un nou aire, un nou tempo, noves formes d’expressar la màgia, de tornar a fer vibrar la gent. Un públic aviciat per la televisió i les noves tecnologies, difícil de sorprendre, immune a les tombarelles de sempre. Gràcies a un salt calculat des del trapezi han sabut girar la truita i avui arreu del món la gent es dóna més bufetades que el pallasso tonto per poder veure de prop un dels seus espectacles. Ara, diuen, es podrien instal·lar a Andorra una temporada. Seria bo, que a més de permetre’ns acollir un dels grans espectacles del món aprenguéssim també el que ells han estat capaços de fer. Un doble salt mortal quan l’envelat bicolor estava a punt de caure per reviure i reinventar-se, una vegada més. Tal com hauríem de fer nosaltres. Deixar de ser un carrer de botigues, atrotinades algunes, buides unes altres, i reinventar-nos com el país de la llum, per fer sentir la màgia als visitants, engrescar-los perquè venir a veure’ns sigui alguna cosa nova i diferent. Perquè, tant a la vida com al circ, l’espectacle ha de saber continuar.
