Noemí Rodríguez

Després de més de 700 anys d’ancoratge en el temps, Andorra comença a sentir l’estretor dels usos i costums i reclama –cada dia amb més insistència– un vestit nou amb el qual poder créixer. La sarga dels Pareatges, un teixit no gaire noble però força resistent, ens va donar aixopluc fins que les inclemències internacionals ens van fer veure que no es podia anar a una recepció calçat amb esparde­nyes –si més no, si el que es pretenia era ser tractat com un igual–. Vam engiponar un vestit de diumenge d’acord amb els criteris estètics dels veïns. I malgrat els molts sastres que van cosir, retallar, estrènyer i encinturar la peça, encara va quedar prou bé. Un vestit al qual, disset anys després, quan les costures es comencen a es­filagarsar, encara li falten les aplicacions de passamaneria i unes butxaques com cal. Fet i fet, potser val la pena començar a fer-nos la idea que malgrat que la roba era bona, i que la intenció era que el vestit ens durés molts anys, la mida del client ha canviat, i que el cosset estreny massa per aquí i que queda balder per allà. I ara, que ja el tenim apamat, ens adonem que no volem anar sense butxaques i que com que el volem per a cada dia i no només per als diumenges, millor que unes faldilles vellutades posa-hi una roba bona que serveixi per anar cada dia a treballar, i que en definitiva, ens valgui per fer la feina per a la qual la vam encomanar i no només per fer contenta la mare de la núvia. Però, és clar, això segurament implicarà que tots plegats sapiguem demanar a la modista que ens faci la feina que volem i no la que ella creu que ens convé.

Només vull una mica de sol i que em sobrin les mitges. I descalçar-me al parc, i seure sota un arbre sense haver de fer res en particular, i que la brisa faci volar les flors dels ametllers fins la riba del riu, i poder treure’m la jaqueta, i desar les botes, i allargar els dies, i escurçar les nits, i estirar les tardes amb un te amb menta entre els dits mentre els nens empaiten coloms i es miren els gelats de reüll.
Arriba el bon temps. O si més no, amb l’arribada formal de la primavera desitgem tant que s’escoli el fred pel forat, que a partir d’ara cada dia de mal temps és una petita estafa en el nostre còmput personal. Aquest ha estat un hivern molt –massa– llarg. Gairebé sis mesos de fred i de neu. De gris, de crisi, de polítics monocolors i monodiscursius. Ahir es va aixecar un aire nou amb un regust diferent: net, blau, ple de noves propostes, de renaixement, d’oportunitats, de desitjos soterrats sota el jersei, de mirades esporuguides pel torb conjuntural. I, a partir d’ara, a poc a poc, amb la calma que marca la meteorologia del Pirineu, ens anirem descordant els abrics, deixant caure els cobrellits, els peücs i els guants. I ens vestirem de flors, i ense­nyarem els dits dels peus, i somriurem més i ocuparem les places, i dinarem al parc, i deixarem de pensar en política per parlar de les vacances, i s’acabarà el curs, i la lliga de futbol, i amb una mica de sort, l’economia deixarà de collar-nos per deixar que les abelles facin el seu fet i tot plegat es pol·linitzi amb alegria –amb permís dels al·lèrgics, és clar– , i és que no hi ha mai res perfecte.

La nostra Constitució és un paraigua amb forats. L’aigua de les inclemències s’escola per tots i cadascun dels buits legislatius que avui, disset anys més tard del referèndum, continuen entreteixint la Carta Magna dels andor­rans. Drets que tenim reconeguts, però no regulats; fet que equival a dir que ho podríem fer si no fos que resulta que no podem fer-ho, a emportar-se el pa i deixar la gana. Fa tant de temps que parlem del desplegament del títol II de la Constitució que ja fa –fins i tot– una mica de mandra continuar insistint un altre cop en el mateix. No seré jo qui reclami en aquests moments un desplegament dels drets socials i laborals de la ciutadania. L’idealisme més ferotge no m’impedeix constatar que si els grups parlamentaris que ens representen al Consell General no són capaços de posar-se d’acord per treballar plegats i dotar-nos d’un marc fiscal que ens doni certa estabilitat empresarial –allò tan bàsic de saber de quin mal has de morir– i que tots diuen que és absolutament prioritari i urgent –de fet és en l’únic que estan d’acord–, difícilment faran un cop de cap per regular el dret de vaga o garantir els drets dels treballadors, quan els assalariats d’aquest país i les seves reivindicacions mai no han estat prioritaris per la classe dirigent. Ni abans, ni ara. Perquè hi ha coses que no canvien. I perquè hi ha canvis més tranquils que d’altres. I mira, no et queixis, que almenys aquest any hem fet festa. I em queda el regust de Juli Cèsar sobre les escales de marbre amb l’acer dins el pit envoltat de sang i mormolant: “Tu també, Brutus?”

Aixeca’t, fes una mica d’exercici, dutxa, cremes, pentina’t, vesteix-te, desperta els nens, prepara l’esmorzar, desperta altre cop els nens, fes el llit, desperta per última vegada els nens, comprova que ho porten tot: motxilla, guants, la bossa d’esport, l’entrepà del matí, els deures… i corre cap a la parada del bus, petons, i corre corre cap a la feina, trucades, informes, problemes, solucions, presses i hora de dinar: qualsevol cosa ràpida que no engreixi gaire que l’estiu està a la cantonada. I continua corre corre amb més trucades, una reunió de darrera hora i la pluja a la sortida. Corre que el trànsit et farà arribar tard a la sortida de les classes, efectivament, t’esperen a la porta amb el morro posat. Per què no has arribat a l’hora? Remordiments, més presses, para un moment a comprar el pa: Què? Que no en queda? és igual, un de motlle i avall… aquesta nit farem biquinis. Visca! Ei, vigileu en travessar que vénen cotxes, i arribes a casa, i no trobes les claus i tens una carrera a les mitges, i ja és fosc i corre corre feu els deures, i corre corre a la dutxa, i corre cor­re uns biquinis, i calla que no sento les notícies, i apa, a dormir que ja és tard, que no, que no pots veure Gran Hermano, ja no sé com dir-t’ho, i jo també t’estimo, bona nit, fins demà.
I tu? Que tal? Com t’ha anat el dia? Fu, cansat, el client aquell, recordes? Doncs ja ens ha retornat dos rebuts, aix… i amb el plats per rentar li fas un massatge a les espatlles, pensant que demà si et saltes l’hora de dinar potser et donarà temps de fer la compra de la setmana.