A mesura que avança la campanya de recollida de signatures per regular el consum de tabac en els espais públics tancats prenc consciència de les dificultats de fer moure la ciutadania en aquest país, i això que ja som més de 1.300 els andorrans que hem dit que sí. Constato aquesta realitat amb increïbles activistes socials que s’estan bellugant incansablement per la salut de tots, i tots ells o –més ben dit– totes elles, ja que la gran majoria són dones, coincideixen a afirmar que la gent sovint és bona per queixar-se però que difícilment farà res per canviar allò que no li agrada si no és que li poses les coses molt fàcils. Extremament fàcils. M’adono que la conjuntura no ajuda. Anem amb presses i sempre tenim altres prioritats, obligacions i compromisos, però al marge d’un grapat de bones excuses, el cert és que hi ha persones asmàtiques, mares i pares de família conscienciats i ciutadans amb les idees clares, que donen suport activament a la campanya però que encara no li han donat el suport exprés, i no per manca de voluntat, sinó perquè tenim tendència a deixar les coses per demà. I arriba un moment que demà ja és massa tard. I això passa amb massa coses. Només així m’explico com la classe política deixa passar impune les oportunitats de canvi davant la passivitat de la ciutadania, com les queixes més furibundes es dilueixen en un no res quan es tracta de proposar solucions factibles i concretes. Una vegada més hi ha d’haver algú que surti guanyant amb aquesta actitud passiva i si d’alguna cosa n’estic absolutament convençuda és que no som nosaltres.
Ens perden les formes. Per molta raó subjacent, per molts motius perfectament comprensibles que s’amaguin entre els plecs, les formes són les formes, i en aquest sentit, el Govern socialdemòcrata torna a cremar els ponts abans de travessar-los. Què li costava fer una trucada, enviar una carta, convocar una reunió urgent amb l’ADI per parlar del (no) futur del Summit? Què li costava informar aquells que fins ara han estat treballant en un projecte per comunicar –ja no dic consultar– un canvi de format tan important? El mateix va passar amb els convenis. Què li costava fer arribar a les mans dels consellers de l’oposició els textos dels convenis de lliure intercanvi d’informació abans que l’OCDE els fes públics a la xarxa? Ningú no discuteix que la política internacional és competència exclusiva del Govern i que no ha de demanar permís a ningú, però de la mateixa manera que negociar tan en secret el concordat de la Santa Seu com ho va fer el Govern Pintat va ser lleig, continua sent lleig aquest delit per amagar els acords presos a l’exterior, quan sabem que els altres socis a la sortida de la reunió els penjaran a la xarxa com a part d’un procés de transparència que a fora està més que assumit. Aquí no. Amagar coses que són òbvies, retardar el que és sabut de tots sembla que és un pas imprescindible per generar nostrades suspicàcies i recels. Encara que no n’hi hagi motiu. Això sí, a l’hora de fer fotos, cal que els mitjans siguem respectuosos i no passem de la primera filera, no fos cas que els enlluernessin els flaixos. Com si fossin els flaixos els que no els deixen veure.
Magda Mata és la nova secretària d’Estat de Polítiques d’Igualtat. Molta feina se li gira, a la responsable d’aquesta secretaria de nova creació, malgrat que encara hi ha força gent que no acaba d’entendre per què ens gastem diners en coses com aquesta amb la de problemes importants que hi ha per resoldre. Potser sí. Però el cert és que encara hi ha molta feina per fer. Per això desitjo que aquests diners –perquè suposo que hi hauran destinat recursos– s’emprin correctament i puguin servir per dur a terme un munt de polítiques transversals que posin en solfa els drets i garanties de les dones i de retruc els dels homes d’aquest país. Començant per una llei de violència de gènere i una altra d’igualtat. Continuant per l’establiment de quotes de paritat que facilitin la representativitat real a les institucions i en les esferes de poder. Treballant per equiparar sous i feina, implementant mesures que facilitin que homes i dones puguin accedir en justa corresponsabilitat a l’educació dels fills i a una conjunció saludable de la vida social i laboral. Són només algunes de les qüestions, perquè la llista és llarga i inclou altres temes importantíssims que em fa por que es dilueixin dins el marc de la correcció política. Qüestions com l’avortament i el repartiment de custòdies en casos de separació. Un llast, hereu de la cultura patriarcal, que perjudica molts pares separats. La igualtat és una qüestió que ens compromet a totes… i a tots.
A veure si ara que ja tenim un espai propi des d’on posar-nos al dia, ens deixen fer feina de veritat i no només fem bonic.
Dilluns de Pasqua. Una nova oportunitat de redempció a través de l’amor. La mona, en tota aquesta història, és tan sols l’atrezzo cultural amb què hem volgut vestir la fe a còpia de filigranes de xocolata. I s’ha desvirtuat l’essència d’una festa cada cop més laica. Però no hi fa res. La fe hi és. Malgrat les disfresses. Malgrat les aparences. Malgrat l’església. Fa dies que intento embastar quatre frases coherents a l’entorn de les múltiples denúncies públiques per pederàstia que s’han posat damunt la taula de l’església les darreres setmanes. No entenc com la jerarquia eclesial s’entesta a ignorar, minimitzar, amagar i fins i tot justificar els abusos que una minoria constant de capellans ha anat practicant sobre milers de nens i nenes els darrers anys i arreu del món. No entenc com l’església pot escandalitzar-se davant l’avortament, el divorci o els preservatius, i fer com si sentís ploure quan es parla del comportament delictiu dels seus subordinats. No entenc com la cúpula eclesial s’entesta a condemnar l’homosexualitat, imposar el celibat, negar el dret de pas a les dones i queixar-se al mateix temps d’un assetjament mediàtic quan els seus missatgers violen, corrompen i maltracten psíquicament i físicament menors d’edat. Vulnerant la seva innocència, traint la seva confiança i la dels seus pares, i tacant la bona tasca de tantes altres persones d’església que donen testimoni de la seva fe en el seu dia a dia. Quan Jesús va dir: “Deixeu que els nens s’acostin a mi”, jo tenia entès que era una altra cosa. Es veu que no tothom ho veu així.
