Els joves, els països en vies de desenvolupament i les dones. Som la baula dèbil del sistema. Aquella presa fàcil de subjugar, de trencar, de convèncer. I això ho té molt estudiat la indústria del tabac, que en els darrers anys ha multiplicat els seus esforços –i incrementat les inversions publicitàries– per convertir en fidels addictes els clients més manipulables, els més pobres i… les dones. S’ha volgut amb premeditació i traïdoria associar la imatge de dona fumadora al trencament del rol tradicional amb referents com Marlene Dietrich, Sharon Stone o Uma Thurman que destil·len fum i glamur com si totes dues coses fossin, no només compatibles, sinó conseqüència l’una de l’altra. Com si les dones en tinguéssim prou d’encendre un cigarret per deixar enrere el pes del patriarcat. Fent-nos creure que una dona transgressora i alliberada ha de fumar, encara que això la faci una addicta. Ves quina paradoxa! Amb el temps actuem convençudes que el risc de patir un càncer és millor que engreixar-se, enganyant-nos, pensant que és més fàcil fumar per gestionar l’angoixa que mirar de posar una mica de justícia i paritat en la nostra vida. Al final, quan et mires de veritat al mirall, no és l’Audrey Hepburn qui et somriu innocent des d’un impecable vestit de Givenchy mentre aixeca una sofisticada broqueta entre els dits de setí. És una dona, cansada de córrer, amb un grapat de números per una angina de pit o un càncer de pulmó, arrugues prematures i mal alè que es gasta 900 euros cada any en fum. I encara hi ha ànimes de càntir que diuen que ho fan perquè volen.
Sempre ha estat reconfortant això de creure’ns únics i irrepetibles. La reina de la casa, el nen de la mare… però mal li pesi a l’ego, ens assemblem més del que ens agrada reconèixer. Dones i homes d’arreu del món no som tan diferents com ens agrada fer creure. Tots busquem les mateixes coses, per camins sovint equivocats, i potser és aquí on rau la diferència. Però els objectius són sempre ben semblants. Abraham Maslow ho tenia clar i va fer un dibuix perquè ho entenguessin fins i tot aquells que es resisteixen a barrejar-se amb la resta de mortals. Volem tenir les necessitats bàsiques cobertes, necessitem afecte i seguretat, i un cop tot això està satisfet, i només aleshores, comencem a pensar en allò que ens envolta. Tots necessitem respirar, dormir i pixar. Tenir un lloc calentó on estar, on sentir-nos segurs i protegits i prou recursos per menjar de forma periòdica –un mal hàbit com un altre qualsevol–. Tots necessitem que ens estimin, i estimar. Encara que no tots trobin la persona adequada ni la manera correcta. Tots volem que es reconegui la nostra vàlua, la nostra feina, els nostres actes, i alguns, fins i tot busquen créixer a través de l’autorealització. Maslow també va trobar qui li va dir que es fiqués la piràmide per la part que punxa, dient que no tothom és igual, que grans artistes van passar gana i que això va esperonar la seva creativitat. I també tenien raó. En el fons, segurament el que passa és que hi ha qui se sent massa petit si li diuen que només és una onada en un gran oceà. Una efímera i irrepetible part d’un mar com-partit.
Empassant saliva mentre negociava amb la indignació. El treballador d’una sucursal bancària del país –famosa darrerament per les seves cues– es maleïa internament per no haver escollit la branca de lletres mentre una se-nyora li recriminava agrament com era possible que del seu fons d’estalvi haguessin desaparegut més de sis mil euros en operacions de risc a la borsa. Bé, de fet, no ho deia ella. La titular del compte muda i desconcertada parlava a través d’una amiga que –si més no– entenia l’idioma dels bancs. El jove mirava de no perdre la calma mentre l’amiga no s’estava de dir tot allò que molts pensem però no diem en veu alta. Un altre company havia negociat un fons d’estalvi de risc sense que a la clienta li quedés clar –de cap manera– que hi havia cap possibilitat de perdre –els seus– diners en l’operació. D’aquelles coses que jo t’explico en català encara que només parlis portuguès, que dónes per fet que sap què li dius, però que no et molestes a comprovar si és així. Coses que quan bufa bon vent no tenen més conseqüències, però que quan hi ha pèrdues et deixen el cos tou i malgirbat com el d’una nina de drap a qui han tret el farcit. Casos com aquest tenen mala solució. El pobre empleat va torejar la pluja verbal conjugant mà esquerra i autocontrol. L’amiga, indignada, mirava de desfogar la impotència d’un sistema que volem imaginar just quan només és un negoci. La pobra dona, continuava asseguda, mirant fixament l’extracte espoliat mentre intentava recordar si mai li van dir que allò era possible. A la cua, altres encara reclamaven la nòmina.
Si dius que sí és perquè estàs ressentida, si dius que no, és perquè n’esperes alguna cosa a canvi, si dius el que penses és que trames alguna cosa, si bellugues alguna iniciativa és que hi ha un interès ocult, si fas un cop de mà et prevenen que algú altre es penjarà la medalla, si treballes molt et re-nyaran perquè deixaràs en evidència la resta de companys. La qüestió és no fer res. No fos cas que alguna cosa es bellugués. I després encara hi ha qui s’estranya que siguem una societat immobilista a qui ha costat 700 anys més que a la resta d’Europa sortir de l’edat mitjana. I perquè ens van fer una empenta que sinó encara pagaríem la quèstia. Les medalles són una d’aquelles coses que gairebé tothom està disposat a penjar-se de la jaqueta. El reconeixement, els honors, la gratitud pública, són d’aquelles llaminadures, sovint enganyoses i embafadores, que poden malmetre més d’una bona intenció. Que de fet, s’encarreguen de malmetre les bones intencions en molts casos. I és que sempre ha estat més fàcil rebre elogis que posar-se a la feina, és clar que s’ha de reconèixer que resulta menys cansat. Per això, el que sovint costa més de trobar, són persones que se les vulguin guanyar les medalles, o més difícil encara, que les guanyin i no les exhibeixin. És clar que per això s’han de tenir ganes de treballar, i això acostuma a ser força més complicat. I és que per a molts el gran repte del dia a dia és com fer que sembli que fas que treballes sense cansar-te gaire. Tot un repte que si tots poséssim en pràctica aconseguiria acabar de malmetre el que ens envolta.
