Si avui es convoquessin eleccions, els assessors de campanya i els venedors de fum tindrien molta feina a definir i embolicar un paquet amb un mínim de coherència per als seus respectius candidats. Ni els socialistes ens poden tornar a vendre canvi quan han fet tantes coses que no han tingut temps d’explicar, ni els reformistes poden sumar res, quan durant aquest any han estat un zero a l’esquerra esperant veure de braços plegats com els altres s’estimbaven contra la penya, i la gent d’ApC no podrà utilitzar mai més la paraula consens després de prostituir-la fins al paroxisme. És el problema de la memòria. Que recordes les coses. Que compares uns i altres i et deixen, tots plegats, el mateix regust d’estafa més o menys justificada. No qüestiono les persones. Com a tot arreu hi ha persones bones i dolentes, treballadores i aprofitades, abnegades i interessades, i si fa no fa les proporcions deuen ser similars en tots els partits. Però em dol veure com aquella manera de fer en política tan nostrada, de tirar la pedra i amagar la mà, de guardar rancúnies familiars més enllà de la remor del temps, de fer sopars per no parlar de res, de voler sobresortir tallant caps, de trepitjar, manipular, enganyar, distorsionar i fer-ho tot amb un somrís a la cara, es continua practicant sense rubor i sense parar esment que, com diu en Serrat, més enllà –més enllà de tot això– hi ha la gent. Les persones que vivim en aquest país, que ens ha tocat viure una crisi com poques i patir uns polítics que fins ara no han demostrat gaires ganes de treballar –de veritat– per Andorra.
Alguns ja han deixat anar llast. Altres, comptem les setmanes que falten fins al cercle assenyalat en vermell del calendari. A poc a poc, es posa en marxa una mena de remor somorta que amaga un formigueig que no té cap altre color que el de les vacances d’estiu. Malgrat que el clima no acaba d’acompanyar –o potser precisament per això– uns i altres ja tenim el cap en climes més benignes, tardes de migdiada, passeig a l’ombra dels arbres i gelat de capvespre. Deixant volar coloms entre la brisa amarada de salnitre, peus en remull, sangria, paella i havaneres amb cremat. L’estiu comença a treure el cap en l’imaginari col·lectiu. De sobte tots estem impacients, com si el pes d’onze mesos d’espera ens hagués d’esclafar de pura rutina.
Tot plegat per viure uns dies –només uns quants dies– de trencament, que massa sovint tampoc no aprofitem, perquè això del dolce far niente, com tot a la vida, necessita de pràctica i de vocació abnegada i atenta que molts no tenim temps de dedicar-hi. I així, entre la descompressió de l’anada i la depressió de la tornada, la majoria de nosaltres deixem passar l’oportunitat de descansar com cal de les cues, les bosses, el cotxe a vessar, els crits dels nens que inquiets es remouen enyorats de la play. I entre el neguit i el cansament t’encares a la parella, després de dies i dies de convivència segmentada de vespre i festes de guardar i et demanes si tot plegat no és un miratge que no et porta enlloc i una miserable estafa a canvi de la teva vida. Però tant és, les vacances són les vacances. Per a qui les pugui fer, evidentment.
Diuen que els nostres fills seran la primera generació que viurà pitjor que els seus pares. Nascuts després del desgavell econòmic dels darrers anys, del malbaratament de recursos i del consum desmesurat que ens envolta, s’hauran de confrontar tirant la seva vida endavant més enllà de la compulsió i sense el coixí del somni americà. La majoria hem crescut sota els paràmetres que cal consumir cada vegada més per mantenir l’economia, que els diners fàcils són els que cal anar a buscar, i que no cal fer gaires mèrits per ser famós, que no és el mateix que tenir èxit. A poc a poc, el paradigma s’esquerda i la imatge bucòlica de l’Estat del benestar s’escola per les clavegueres de la mala gestió, la corrupció i un mal equilibri entre la igualtat d’oportunitats i l’oportunisme. Els nostres fills hauran d’aprendre per grat o per força que no podran tenir tot el que anuncien per la tele, que hauran de treballar si volen aconseguir alguna cosa a canvi, que potser no és tan important tenir, sinó que també compta què hi ha darrere les etiquetes de la roba, que estalviar és la manera més segura d’assolir un somni, que els bancs no són altruistes, que la feina és seriosa i que no pots faltar dilluns amb l’excusa que diumenge vas anar a dormir tard. Els empresaris hauran d’aprendre que els treballadors no es bescanvien tant fàcilment com les peces de recanvi i que és millor garantir els guanys des de la humanitat que escanyar els pobres. Potser sí que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres, tot i que començo a dubtar que això sigui realment una cosa dolenta.
Els funcionaris no són els responsables de la crisi, però tant hi fa. Cal assumir que l’Estat no els podrà mantenir gaire més temps a tots. Com en tots els àmbits de la vida, en un departament de qualsevol empresa pública o privada coexisteixen els que fan la feina, els que fan veure que la fan i els que fan nosa. Les tres tipologies cohabiten fins que el medi que els sustenta es fa insuficient per donar-los cabuda a tots. A l’empresa privada –com a la selva– impera la llei del més fort. Qui no rendeix, qui suposa més llast als altres, surt del joc. En l’empresa pública, el càncer consumeix tothom davant la impossibilitat de fer una tria natural i mantenir els llocs de treball necessaris amb les persones adequades. Massa sovint tinc la sensació que es retalla per sota, quan seria més productiu, exemplificant i rendible, escapçar. Sobre els alts càrrecs, sobre les persones de confiança, sobre els grans sous, sobre els menors rendiments. Potser seria interessant mirar d’aplicar un GAdA a l’inrevés, que restés punts a qui no fa la seva feina, és clar que aleshores també s’hauria de controlar qui la valora. Però en aquest país ens agrada massa fer d’Scarlett O’Hara i deixar per demà els problemes que avui semblen irresolubles. Com si el fet que Rhett Butler –digues-li context internacional– es desentengués del que ens pugui passar fos un fet negociable. Que no hi hagi por, però. Falta poc per a les eleccions i ningú s’arriscarà a fer fora aquell que el pot perpetuar en el càrrec. Encara que això signifiqui a mitjà termini un suïcidi col·lectiu.
