Defuig el got llarg i busca una copa de baló. Refreda-la. Pren una escorça de llimona o llima –només l’escorça, sense la pell blanca– i prem-la dins la copa perquè els olis essencials impregnin el vidre. Després llisca-la suaument pel cairell fins a deixar-la caure al fons. Uns dies abans hauràs recollit ginebrons i un grapadet de cardamom verd que hauràs deixat macerar –per separat– una setmana a sol i serena dins un litre d’aigua de la bona. Amb aquest preparat farem els glaçons que necessitarem per omplir la copa. Tres de ginebrons i dos de cardamom. Amb els glaçons perfumats dins la copa, acaba-la de vestir amb una part de la millor ginebra –és a dir, la que més t’agradi o la que et triï el Magdaleno– i tres parts de tònica. I ja ho tens, la beguda de moda que encara avui alguns s’entesten a servir-te en got de boca estreta, amb suc de llimona, amb la tònica calenta o amb cogombre… Bé, això del cogombre ho podem discutir, però la resta no. Tot plegat, gràcies a Johann Jacob Schweppes, un joier d’origen alemany que el 1783 va inventar un sistema eficaç per omplir l’aigua de bombolles. La companyia fundada per Schweppes es va establir a Londres, on el 1870 i a partir de l’extraordinari creixement que havia tingut la producció de xarops medicinals a la farmàcia anglosaxona, va decidir incloure quinina a la soda carbonatada per produir aigua tònica; una beguda que a més de refrescant era un medicament per combatre el paludisme. Que cada estiu hi ha una passa que cal prevenir, ho sabem tant jo com la difunta reina mare, que no va caure mai malalta.
A punt de retrobar-me amb les vacances, repasso la llista de llibres pendents que s’han anat quedant pel camí perquè, per un o motiu o un altre, mereixien alguna cosa més que una lectura condescendent abans de dormir. A Contrallum, de Thomas Pynchon, li dedicaré la resta del mes de juliol. 1.200 pàgines plenes de dobles sentits, referències a la cultura nord-americana i un vocabulari complex i provocador necessiten dedicació absoluta. La primera quinzena d’agost es trobaran a la tauleta de nit dos escriptors esquerps i hereus del millor Salinger esquiu –i que a més, escriuen millor–: Dublinesca, d’Enrique Vila-Matas, i El fin del mundo y un despiadado país de la maravillas, del japonès Haruki Murakami. Per completar l’estiu, redescobriré les mil i una nits turques amb El costat fosc de l’amor, de Rafik Schami, faré cas de les recomanacions d’altres lletraferits amb Els jugadors de Whist, de Vicenç Pagès, acabaré la darrera novel·la autobiogràfica –quina no ho és?– de John Irving i que porta per títol L’última nit a Twisted River, per cert Murakami s’encarrega de traduir-la al japonès. Redescobriré un clàssic, que podria ser l’amarg Peter Pan, de James Matthew Barrie, i gaudiré d’un jove talent de la poesia, Toni Quero amb Los adolescentes furtivos/les adolescents furtifs, poesia de la bona. Ara, només cal trobar la butaca, gandula, hamaca, terrassa o chaise longue més adient per a cadascun d’ells i em deixaré atrapar ben acompanyada de la brisa, el te amb glaçons i el somiqueig de l’aigua. La realitat ja s’encarregarà de rescatar-nos quan arribi el moment.
Estem en un moment d’incertesa, vivint un canvi de paradigma, mantenint l’equilibri en un punt d’inflexió. La filosofia del Duralex ha deixat de bategar amb la darrera escomesa de la crisi econòmica que afecta veïns i nacionals. Cal buscar noves opcions i alternatives, obrir nous camins. Quants dies fa que ho sentim dir això? Però s’ha fet res de concret? Em temo que no. Andorra va ser un petit miracle econòmic, fruit de la casualitat i la conjuntura. Avui, els vasos comunicants entre França i Espanya han ofegat la nostra economia de batalla, basada únicament en els diferencials vertiginosos i els productes que la dictadura no podia –o no volia– oferir als espanyols. Però malgrat que ho vèiem venir des de l’entrada d’Espanya a la Unió Europea –ja fa gairebé 30 anys!– hem esperat fins ara i una mica més enllà abans de posar-nos les mans al cap i queixar-nos amargament que mai res serà el mateix i que la culpa és de les tardes de diumenge que santifiquem. Ja ho diuen els profetes que quan una porta es tanca s’obre una finestra. I darrerament l’impuls d’iniciatives lloables –i molt ben portades– com l’ultra-trail o la pujada dels quatre ports que va organitzar ara fa uns dies l’ACA, estan començant a donar els seus fruits i a marcar el camí a seguir. Un turisme responsable, que busca un entorn únic –que tenim– i un servei acurat, que també som capaços –si volem– d’oferir. Un camí no exempt de dificultats, però amb una bona perspectiva de mercat, que a més ens garantiria la conservació del nostre patrimoni natural. I és que els negocis només són bons, quan tothom guanya.
L’últim estudi fet al Principat sobre la pobresa data del 2003, quan Càritas va concloure que les famílies monomarentals i els jubilats eren els dos col·lectius amb més risc d’exclusió. Avui, set anys després, les enquestes realitzades pel Centre de Recerca Estadística identifiquen dos col·lectius més: els aturats i els empleats dels sectors de la construcció i la indústria. Ara fa un temps, el Govern va fer un estudi que determinava que més de tres mil persones vivien per sota del llindar de la pobresa. Un llindar establert sobre la base d’uns paràmetres econòmics que estipulen que si ingresses menys de 695 euros al mes tens dret a rebre ajuts. Un nombre que caldria revisar després dels darrers mesos, per descobrir sense gaire marge d’error que la tendència va a l’alça.
Segons les dades del darrer Observatori, un 16% de la població diu que arriba a final de mes amb dificultats. Persones anònimes però amb noms i cognoms. Nens i nenes, avis, dones que s’han separat, persones que han perdut la feina o a qui la salut els ha fet una mala passada. Sovint des de determinats sectors es vol fer creure que aquells que necessiten d’ajuts de l’administració són poc menys que paràsits del sistema. I oblidem que vivim en una xarxa molt fina, plena de forats per on és massa fàcil deixar-se caure sense voler.
Forats, dels quals, després és molt difícil sortir-ne. Andorra sempre ha estat un gran país on viure, sempre que estiguis dins el sistema, l’entramat. Un sistema rígid i fràgil al mateix temps, que oblida massa sovint que ser pobre no vol dir que no tinguis dret a viure.
