L’altre dia vaig llegir al diari que havien retirat la custòdia a un matrimoni nord-americà per haver batejat els seus fills amb noms tan políticament incorrectes com Adolf Hitler i Nació Ària. L’alarma va saltar quan, coincidint amb l’aniversari del petit, els progenitors van mirar d’encomanar un pastís amb el nom del nen. La pastisseria no només s’hi va negar, sinó que a més els va denunciar a les autoritats. Ells diuen que no són racistes i que només volien noms únics per als seus fills. Fa poc, un matrimoni belga ha batejat el seu fill amb el nom de Barça –i de passada l’han fet soci de l’entitat blau-grana–. Els pares, però, no acaben d’entendre per què la família no està gaire conforme amb la tria. Deu ser perquè són de l’Anderlecht… El cas és que això de buscar nom per als fills és una tasca complexa que es complica amb el temps. Hem deixat enrere aquell costum nostrat de posar al nen o la nena el nom del pare, la mare o els padrins, o per a aquells més agosarats, batejar els nounats amb el sant del dia, donant a la tradició familiar noms esperpèntics, poc comuns i de difícil digestió.
El món ja no s’acaba al santoral. Les possibilitats de la combinatòria es manifesten sota l’efecte de les Maria Jèssica que arriben de l’Amèrica Llatina o els Michael Borja dels ravals de les grans urbs. Pel camí, desgranem els noms de tota la vida i els que marquen les modes, sense oblidar els noms estrangers que arriben de lluny per quedar-se.
Buscant l’originalitat per salvar els nostres fills de la uniformitat de la globalització. Com si això fos possible.
Diuen que davant una potencial amenaça els homes tenen definides de sèrie dues possibles reaccions de defensa per sortir-se’n: l’atac i la fugida. L’atac es produeix quan l’home se sent prou fort per vèncer el perill potencial, i la fugida arriba com a escapatòria d’un risc que l’individu no creu ser capaç de sotmetre. Les dones, des de la prehistòria van aprendre a desenvolupar una tercera opció revolucionària per fer front al perill potencial que les envoltava: la complicitat. La dona, embarassada o amb nadons al seu càrrec, no va trigar gaire a adonar-se que en el seu estat i davant una situació compromesa no podia ni fugir, ni encarar l’agressió amb violència, per això, aviat va lligar caps i va pensar que si era prou hàbil en la gestió de les relacions interpersonals, podia arribar a ser capaç de teixir una xarxa prou poderosa per aconseguir que les seves congèneres la protegissin a ella i als seus fills davant de l’adversitat. Per això som on som. No perquè haguem après a córrer més que el lleó, sinó perquè a més de córrer més que les altres zebres hem après a fer fronts comuns i encarar els reptes en equip. Perquè guanyi el més fort, però també perquè sobrevisqui el més feble. Sense la solidaritat ens hauríem extingit, malgrat que encara es cregui que només val la llei del més fort en la jungla diària. Sobre totes aquestes qüestions i sobre per què les dones sempre van de dues en dues al lavabo, en parla la doctora nord-americana Louann Brizendine al llibre El cervell femení. Al final, resulta que només som el que diuen les nostres hormones.
Els contes tradicionals estan carregats d’estereotips que anem transmetent a la canalla de generació en generació. Sense adonar-te, et descobreixes un dia explicant-li a la nena el conte del Patufet i de la Rateta que escombrava l’escaleta sense parar esment que darrere el clàssic s’amaga un coneixement secular, avui adulterat i infantilitzat del món que ens envolta. Qui no recorda el ball de Disney de la Bella i la Bèstia? Una bonica història d’amor amb final feliç –com toca a la casa del sucre– que obvia bona part dels detalls escabrosos de la versió original d’aquesta adaptació del conte popular que va fer Gabrielle-Suzanne Barbot de Villeneuve, el 1740. I és que els contes avui no són el que eren: pares que abandonen els seus fills, llops assassins, llenyataires violadors i ogres menjanens són alguns dels perills que la saviesa popular transmetia de forma oral per protegir els petits. Uns contes que avui sempre acaben bé, que busquen la correcció política, que es carreguen els estereotips de fons, però que ens deixen els prínceps i les perdius del casament. Avui, alguns dels grans clàssics del gènere infantil, com Carroll, Swift o Barrie són precisament això: contes per a nens. Històries escurçades, polides, simplificades, descontextualitzades i adulterades per fer-les dolces i complaents, per amagar entre els jocs infantils i les històries il·lustrades paraules subversives i plenes de qüestions inquietants. Però nosaltres com a bons yahoos, ja ens està bé continuar esperant que el príncep ens rescati. Perquè ja se sap que els contes sempre acaben bé.
Estàs despert? Sí? Prou com per adonar-te que el poder és a les teves mans i que no tens perquè ser –si no és que et deixes fer– una part passiva del món que t’envolta? Aquest és el problema de fons.
No –només– la mala gestió d’alguns polítics, no els interessos purament econòmics de les grans empreses, no els condicionants del mercat. El problema d’aquesta societat és que estàs adormit. Que la major part de la gent està adormida i que ja li va bé continuar queixant-se emparada en el son dels justos mentre els altres –és a dir els poders fàctics– decideixen per ells, decideixen per nosaltres. Deia Albert Einstein que perquè triomfi el mal només cal que la bona gent es quedi de braços plegats, i això fem, massa sovint, emparats en la queixa, còmoda i estèril, protegits per la rutina, la inèrcia, amb la resignació del què faré jo tot sol contra el món, contra els costums i l’atàvica por al canvi. I d’aquesta trampa llaminera n’escapen molt pocs. Persones conscients que ja fa temps van començar a assumir que o es movien ells, o el vaixell no arribaria mai a Ítaca. La gent no és imbècil, però és còmoda. Anestesiada per la feina, lligada a un estatus assolit o al qual s’aspira renunciant a massa coses pel camí, com el poder que ens empara com a ciutadans i que deleguem a una classe política cada cop més allunyada a la qual no demanem responsabilitats. Potser abans de fer el tomb i continuar arrapats al coixí, ens hauríem de plantejar qui surt guanyant amb la nostra passivitat. És clar, que potser aquesta mena de preguntes no ajuden gaire a conciliar el son.
