Arribo al país envoltada d’obres més o menys endreçades que m’obren el pas des de la duana de la Farga de Moles. Les benzineres, a banda i banda de la vorera, no conviden a pensar en un país de muntanya, però com que és força barata, aprofito per omplir el dipòsit. Intento arribar al meu hotel, però les indicacions no són gens clares. He fet tres tombs abans de rendir-me i demanar a una noia que semblava del país –no ho era perquè no parlava català– que m’indiqués per on havia de tirar. Al final resulta que estava més a prop del que em pensava. Descarrego l’equipatge i demano a la recepció quines activitats es poden fer en aquesta època de l’any i m’adrecen a l’oficina de turisme, que tot i no estar gaire cèntrica –he de tornar a demanar a un parell de persones fins arribar-hi– està molt ben equipada. Surto ben farcida de papers plens de verd i romànic. Decideixo prendre un cafè mentre destrio entre la variada oferta lúdica i cultural, però el fum concentrat del bar em dissuadeix d’esmorzar tal com tenia previst. Les botigues ja han obert les portes, però no es veu gaire gent pel carrer. Decideixo fer una ruta per les capelles romàniques que tant ben retratades surten als fullets. Però després de molts tombs i diverses negatives m’hauré de conformar amb els fullets. Estan tancades i només es visiten a l’estiu. Els dilluns són un mal dia per als museus, i les estacions aquests dies no ofereixen ni activitats d’hivern, ni d’estiu. Al final, em dedico a fer un tomb per les mateixes franquícies que veig cada dia davant de casa. No calia anar tan lluny per un no-res.
Deia el Capità Enciam, que els petits canvis són poderosos. Però no hi ha canvi més poderós que el de la maternitat. A tots nivells. Per dins i per fora. Res no torna a ser igual. Mai més. Encara ara no tinc clar si això és bo, tot i que sàpiga del cert, que val la pena. No hi ha iniciativa legislativa ni govern capaç de revolucionar amb un no res tot allò que l’envolta. Derrotar amb somriures i sotmetre neguits amb una abraçada. Com no hi ha pitjor tortura que uns còlics nocturns, ni angúnia més negra que no poder fer res per bescanviar el seu patiment pel teu. Malgrat tot, no tenim més remei que tirar amb la nostra vida endavant. Amb totes aquelles servituds que la feina, les factures, les expectatives i les rutines ens han establert al calendari. I ens ho proposem amb la mateixa tenacitat que educar ciutadanes i ciutadans de profit. Intentant resoldre la paradoxa de com pujar bones persones a les quals no se les mengi la jungla. Passem un munt d’hores fora de casa. Arribem cansades -no sempre satisfetes- i ens trobem petits desconeguts que comencen la seva rutina a primera hora per acabar-la -baldats- a quarts de vuit, després de classes, anglès, ballet i música… la nostra societat és tan competitiva que fins i tot l’hora de jugar s’ha institucionalitzat en espais adequats. Al final, les vacances acaben sent espais anuals de redescobriment que deixem enrere –sovint alleujats- quan comença el període escolar i la rutina diària. Anem tan de pressa que es fa difícil adonar-nos que algú ens està fent trampes amb aquesta vida plena de peces que no encaixen.
Què determina que siguis bo en la teva feina? El teu rendiment? El teu esforç? Els teus ingressos? El teu bon nom? Estar en el lloc adequat quan cal? Qui determina que ets bo en la teva feina? La societat? La teva consciència? Els companys de professió? La competència? La mama? Per què som tan vulnerables a l’opinió dels altres? Per què estem tan pendents del que diran, del que pugui semblar, del que volem que sembli? I si tot això ja és un maldecap en la vida diària de qualsevol de nosaltres –pobres mortals–, què ha de suposar en el viacrucis d’aquella persona que ha decidit entrar en política? La hipocresia i la manca de capacitat per poder veure realment com és la persona per dins, ens fa caure en el parany de voler jutjar-la per fora. Si no porta bé el seu matrimoni com ha de portar el país, si fa cara de ximple, no t’explico la de ximpleries que farà al Consell… i així un llarg anar fent de despropòsits. I el que en la vida de molts de nosaltres no deixa de ser un pourparler més o menys nociu, en la vida pública la precipitació porta a decapitar sospitosos sense sentència en judicis sumaríssims basats en l’especulació i interessos creuats. Tinc clar que la comissió de delictes t’incapacita formalment per a l’activitat política –per algun motiu es jura sobre la Constitució en prendre possessió d’un càrrec públic– però també tinc clar que abans de deixar caure la guillotina s’ha de demostrar que hi ha hagut falta. De la resta, jo en dic cinisme, o bé: “Aprofita les circumstàncies malgrat els possibles danys col·laterals i sobretot, que la foto quedi bé.”
Les tradicions ja no són el que eren. Cada cop menys gent s’espera que passi Meritxell per reprendre el pols de la vida diària. Les escoles, la roba d’abric i els polítics és com si no haguessin fet cas del calendari per començar a bombardejar-nos des de fa dies amb l’amenaça de la vida normal. Des del mes de juliol que els magatzems ens demanen que tornem al col·legi amb llapis i llibretes nous, i mentre una onada de calor ens ofega sense compassió, les franquícies de moda ens ensenyen amb què ens haurem d’abrigar aquest nou hivern que se suposa que ja és a les portes, quan ni tan sols hem tingut gaire temps d’e-nyorar el vell. Tot va cada vegada més de pressa. T’adones quan veus com creixen els nens: per a ells dues setmanes són un món. Quan veus com de ràpid es gasten 50 euros, com de seguides arriben unes eleccions darrere unes altres, les temporades es trepitgen, els cursos se sumen, les vacances s’acaben, tot recomença i tot s’acaba en un cercle cada cop més petit, més accelerat, més desgastat. I arribes, acabada d’aterrar de les vacances –sempre bones, sempre curtes– carregada de bons propòsits, amb ganes de coses noves, amb la intenció de posar una mirada neta sobre la llibreta nova. Intencions que en el millor dels casos resistiran fins al missatge institucional i posteriors declaracions de la Diada de Meritxell. La universitat andorrana d’estiu ha parlat enguany –per variar– de ciència i del descobriment de la vida. Un cúmul de casualitats afortunades que ens han fet ser on som i que ens haurien de servir per a alguna cosa més que per anar tirant.
