Hi ha aniversaris especials. Números rodons que t’obliguen a passar comptes amb el teu bagatge i a encarar-te sense por al mirall. Moments més o menys fixats a foc en el calendari vital que t’inciten -de millor o pitjor grat- a passar comptes amb tu mateix, a fer balanç del que va ser, del que hagués pogut ser, i de tot allò que afortunadament encara queda per fer. T’adones que als vint tot és possible si no fos perquè massa sovint la multiplicitat de camins possibles t’impedeix triar amb cura i la manca d’experiència t’empeny a l’assaig i error sistemàtic. Als trenta, el rellotge vital es desperta i comences a pensar en allò que ha de ser fet, i que ha de ser fet ja. Les presses no et deixen triar amb cura i la precipitació obvia l’assaig i error, escollint massa sovint el que toca i no el que volem -si és que sabem mai realment allò que volem-. Als quaranta has d’aprendre a deixar coses enrere. Assumir que ja mai seràs una estrella del rock. Un munt de possibilitats -ni tan sols explorades- es deixen de banda, perquè l’edat comença a viure’s com un llast, i sovint es converteix en una excusa per evitar el risc. Als cinquanta t’adones que el camí fa baixada. Als seixanta que no calia córrer tant, als setanta que ens preocupem massa de coses sense importància. Ens cal arribar al final del camí per veure que no hi havia premi a la meta, sinó en el viatge. I molts amb les presses no ens adonem que val la pena reduir la velocitat per poder mirar el paisatge per la finestreta.
Aquest bonic i curt viatge -fins que es demostri el contrari- només és d’anada.
La legislatura s’escola com una pica embossada que ja no raja de fa dies. I deixa al seu pas rastres de brossa, dentifrici i sabó sec a les cantonades que no acaben de fer net. Algunes propostes agòniques miren de tirar endavant i arribar a bon port, com un mal intent de salvar de la crema el més imprescindible. Un recull mutilat de lleis fiscals que, si bé no solucionaran gaire, almenys ens permetran no estirar –més encara– la distància que avui separa el que vol la gent amb allò en què la classe política està disposada a parar esment. Mentrestant, escalfem motors per la Fira d’Andorra la Vella. La cita anual amb el veïnat, amics, coneguts i saludats. Allà els candidats més valents començaran a tustar mans i vanitats, i farem el darrer intent de donar sentit a tot aquest temps perdut. El cap de setmana de la Fira d’Andorra la Vella hi haurà la darrera oportunitat de donar el suport ciutadà a la que vol ser la primera iniciativa legislativa popular. Tindrem una parada per recollir les –poques– signatures que ens falten per assolir l’objectiu de reunir el 10% del cens electoral i mirar d’aconseguir que aquesta legislatura curta de temps i magra de resultats pugui almenys comptar entre els seus havers el d’escoltar la gent del carrer. Com a molt tard, a principi de novembre s’entrarà tota la documentació a Sindicatura perquè el Consell General valori si vol o no regular el consum de tabac en els espais públics tancats.
El temps hi juga en contra però a hores d’ara ja hi ha molta gent que no només volem que se’ns escolti, sinó que també volem que ens facin cas.
Aquest estiu he compartit temps i espai amb més de 2.500 persones en una trobada internacional de ioguis. Dies d’intensa meditació i treball personal i col·lectiu que em van generar cruiximents i diverses reflexions a l’entorn de les dificultats d’organitzar trobades multitudinàries i de com gestionar –al mateix temps– els neguits, tensions i discussions sovint inevitables que es produeixen en qualsevol temps de convivència entre més de dues persones. Jo creia que la pau i la bona entesa que es respirava entre tots els membres del nombrós grup –provinent dels cinc continents– era fruit de la riquesa espiritual i dels bons propòsits que ens reunien en aquell petit poblet proper a París, més enllà de les divergències culturals, espirituals i idiomàtiques de cadascun de nosaltres. Però es veu que no. Que no era això. Parlant amb un dels organitzadors més veterans em va caure la bena dels ulls, en dir-me, convençut, que la clau de l’harmonia era que mai faltés prou menjar per a tothom. I això que molts ioguis passen amb arròs, te i poca cosa més. Ioguis o no, frugals o llaminers, sembla que necessitem tenir cobertes les necessitats bàsiques per poder negociar amb bona predisposició. Potser aquest és un dels motius que regeix les tenses relacions que viuen d’un temps ençà els comuns i el govern. La difícil situació econòmica fa que tothom miri de lluitar per la seva supervivència oblidant que el grup només tirarà endavant si anem a l’una. Però si això no ho assoleixen els ioguis, que són capaços de creuar les cames per sobre del cap, què hem de fer la resta!
Cada vegada que veig un mort en portada em demano quin ha de ser el paper dels mitjans de comunicació davant els successos luctuosos. La morbositat, els detalls escabrosos, els noms i cognoms de les víctimes anònimes, els menors implicats, les fotografies de sang i fetge… Sembla que haguem perdut el sentit dels límits. D’on acaba la informació i comença la xafarderia insana. Potser perquè fa anys que vaig deixar de veure la televisió, la saturació d’infrainformació em dol més per manca de costum. Aquella barrera que cada dia es desplaça una mica més, gairebé sense adonar-nos-en, fins que t’adones que no cal. Que no calia fer mal a ningú de forma gratuïta per vendre uns diaris més, per repescar quatre oients, per enganxar quatre espectadors. Alguns professionals s’emparen de la culpa dient que el públic és qui ho demana. Però no m’ho crec. Quants voldríem veure la fotografia de la nostra família, dels nostres amics, morts, violentats en primera plana del diari o a l’informatiu? Quantes vegades haurien de repetir les imatges fins encendre’ns el senyal d’alarma? Entenc i respecto profundament el dret a la informació, però també la presumpció d’innocència, el dret a la intimitat i la protecció als menors. I massa sovint sento que aquests principis es vulneren amb titulars escatològics, necrofílics i balders. No necessito saber que una dona ha estat penetrada analment després de ser assassinada pel seu marit. No en primera plana. Imagina que fos la teva mare. És clar, que tal com van les coses, algun vendria l’exclusiva de com es van conèixer els seus pares.
