Sembla que ja estem ficats de ple en la campanya electoral. Amb possibles candidats que ja fan cafès amb els potencials electors. Tot molt neutre, tot molt proper si no fos per l’amenaça latent d’uns comicis avançats que ApC diu que no vol però que no està disposat –en cap cas– a fer res per evitar. Les paraules són boniques però en política massa sovint els traeix el llenguatge corporal. És molt lloable i necessari voler ser proper amb la ciutadania, però fer-ho en aquests moments, amb la mateixa fórmula que ja va emprar un altre partit polític durant la passada campanya electoral, d’anar a fer cafès aquí i allà, em genera certa incomoditat davant un fet, que sense ser dolent en essència no pot evitar deixar-me cert regust amarg d’interès electoral. És clar que, qui de tots ells no es belluga per l’interès? No es va aprovar (diuen) la reforma a la llei de la nacionalitat perquè era electoralista, no es farà res més enllà del que sigui estrictament imprescindible perquè tot el que s’aprovi sumarà en la llista de guanys dels socialdemòcrates. Uns socialdemòcrates orgullosos de ser qui més taules de treball han organitzat i qui més descontents han creat entre aquells que es pensaven que els seus consells serien tinguts en compte. Que t’escolti no vol dir que t’hagi de fer cas, que diu la dita. I mentrestant, uns i altres estiren la corda i la deixen anar en un tempteig de forces. Mirant de mesurar l’adversari, d’endreçar les pròpies armes i trobar un punt d’equilibri des del qual moure el món al seu favor quan arribi el moment. Res de nou sota el sol.
Quina llàstima no haver tingut la mirada lúcida que ens fes preveure com s’anirien desenvolupant les coses. Tants anys parlant del llop i al final –quan el llop arriba– ens troba amb fred al carrer, sense roba per posar-nos i amb les claus dins de casa. Des dels vuitanta del segle passat que sento dir que les coses ja no són el que eren. Que cal buscar un turisme que deixi divises en lloc de rebre grups que només volen formatge de restitució o l’oferta del mes, que s’han d’anar a buscar visitants que facin nit a Andorra en comptes de passejar-s’hi. Darrerament, ni una cosa ni l’altra, diuen. Més de 30 anys queixant-nos que la cosa va malament. 30 anys de passivitat ens avalen. I encara rai, que la inèrcia ens ha permès tirar del carro uns quants mesos més de franc. Si érem capaços de preveure que això podia passar, per què no es va fer res per evitar-ho? Per què es van construir set de tot? Per què no es van posar impostos quan no costaven –tant– de pair? Per què no es mancomunava des del seny i no des de la necessitat? Per què les entitats bancàries que entraven i sortien del país ho podien fer sense pagar peatge a l’Estat? Per què no som un model per al món per a les coses bones en comptes d’un referent de petit trampós? Per què no som pioners en desenvolupament, en gestió mediambiental, en sostenibilitat? En educació? En sanitat? En respecte als drets humans?. El que més m’amoïna és pensar que si tot això ja ho dèiem fa 30 anys, el que ens ha fet falta no és visió, sinó ganes. A vegades sembla que haguem oblidat que ser neutrals no vol dir que tot se’ns en foti.
Et vull donar les gràcies. Per demostrar que entre tots podem canviar algunes coses, per defensar el que creus just, per donar una oportunitat a aquells que volen tenir més cura de la seva salut i als que tenen cura de la gent que els envolta. Sense estridències. Sense negativitat. Buscant ser una persona proactiva. Sent part de la solució en lloc de buscar problemes. Gràcies per contribuir a fer realitat una promesa de canvi tangible. Gràcies per donar una oportunitat a la classe política de redimir-se de la seva distància i concretar abans de tornar a les urnes la possibilitat d’una Andorra més saludable, més respectuosa amb les persones. Gràcies per donar-nos i donar-te l’oportunitat de fer història. De demostrar que Andorra és un país on la seva ciutadania té coses a dir i les diu. Que fuig de la passivitat, del queixisme i de la desídia. Gràcies per sumar, per ser capaç de deixar de banda la ideologia, el substrat social, el pedigrí del cognom i el bagatge del cap de casa per fer pinya plegats –nacionals i residents– per unir-te en favor de la col·lectivitat. Gràcies especialment als que no us heu limitat a donar el vostre suport, sinó que heu volgut anar més enllà i heu sortit al carrer a buscar adhesions. Als que heu fet campanya, als que creieu i actueu perquè un país millor sigui possible. Amb més gent com vosaltres no seria una utopia. Ara la pilota ja no és a la nostra teulada. Aquesta tarda les signatures de més de 2.200 nacionals amb dret de vot demanaran al Consell General no només que ens escoltin, sinó que també ens facin cas. Alea jacta est.
Ens discutim sobre els anys que calen per poder accedir a la nacionalitat i es continua eludint un dels problemes de fons, que no és altre que el de la il·legalitat de la doble nacionalitat i la dificultat de perseguir-la. Ens amaguem darrere de paraules com patriotisme quan durant dècades els andorrans han fet servir els papers de l’ambaixada francesa per poder emigrar a Béziers, i bona part de la classe política preconstitucional disposava de diversos documents d’identitat fins que va poder-se fer la foto per a un cobdiciat passaport diplomàtic. No es tracta de preservar l’especificitat, sinó de defensar els interessos particulars d’aquells que temen quedar-se en inferioritat de condicions davant els forans. I segurament no els falta raó. Però aleshores els arguments que s’esgrimeixen per defensar l’unicitat de la identitat nacional no són els reals. Més enllà dels greuges d’anys i panys de mantenir els residents al marge i dels greuges morals entre els andorrans de primera i de segona, s’han de començar a buscar els motius que impulsen els residents a no voler renunciar als orígens després de tota una vida al país, i als nacionals a buscar i recuperar la doble nacionalitat. I segurament ens adonarem que, sentiments a part, si ser andorrà en el món no fos un inconvenient, molts haurien deixat anar llast sense el risc de viure fora de la llei. Però això implica una feina en qüestions d’exteriors, signatures de convenis i de posició econòmica i política envers Europa que no s’ha acabat mai de concretar. Tampoc en això sembla que puguem estar d’acord.
