Hi havia una vegada un rei que vivia sol dalt d’un castell. Havia aconseguit conquerir la vila després d’anys de setge i –per què no dir-ho– gràcies també a la deixadesa dels reis anteriors, que van oblidar que per fer forta una ciutat s’han de reforçar els murs i no encoixinar les torres. El setge havia estat dur. L’espera llarga. I molts seguidors i rivals van quedar pel camí, víctimes de la cobdícia, el desgast, l’enveja i el foc creuat. Però allà estava ell. Malgrat tot. A la torre més alta del castell. Cada vegada més sol perquè amb la por de deixar entrar els enemics va acabar deixant fora tots els amics. Només amb els més fidels i els més esporuguits. Mirant de redreçar un regne que, ara que era a les seves mans, se li escolava entre els dits. Els seguidors del rei deposat li havien fet costat de forma puntual per reorganitzar els tributs de la comarca, i el que ell va voler veure com un gest de bona voluntat no va ser si no una condició sine qua non per poder enviar-lo ben aviat a una guerra de la qual no havia de tornar amb ganes de brega. No penseu pas que era un ingenu. Cap rei arriba a la torre més alta sense haver fet abans un escac i mat. Com els altres, que tampoc tenien cap interès d’ajudar el rei, i jugaven amb un somriure als dits i un punyal als ulls. Mentre els uns i els altres rivalitzaven i es creuaven cuixes de senglar enverinades i polsims escumosos, els bufons feien la punyeta als uns i als altres. El poble, mentrestant, prou feina tenia de batallar amb el drac i de plantar collites esquerpes, mentre buscava la resposta d’aquesta plaga al cel.
Encarem la darrera setmana d’assajos per als dinars i sopars de Nadal oficials. Davant nostre s’encavallen aquests dies a l’agenda cites per dinar i per sopar, i en alguns casos –novetat d’enguany– algun aperitiu a peu dret a casa dels més prudents. Una cursa de fons gastronòmica que ens empeny en el decurs del mes de de-sembre a sobrevolar els límits raonables del colesterol, de la prudència, de la mesura i del sentit comú per omplir-nos de goig, alegria, regals –voluntariosos i absurds– d’amics invisibles i greixos saturats. Pica-pica per desvetllar la gana que vàrem perdre fa dues setmanes. Amb peix de primer, carn de segon, postres per rematar i assortiment de dolços per fer baixar el cafè, ben regat de vi, licors i algun digestiu efervescent pietós. En aquests dies previs al dejuni que ens imposarem nosaltres, el banc o el metge a partir del 7 de gener, hi afegirem els canelons, el rostit i les neules. Els torrons, pocs o molts, el cava, els aperitius, les trobades familiars, la pena pels que ja no hi són, l’alegria pels nous, el soroll dels més petits i les baralles anuals entre cosins més o menys ben avinguts que s’estimen però que no poden evitar buscar brega durant les festes. Compres, fent els encàrrecs d’un gasiu Pare Noel, caramels, mandarines per al tió, sopars d’empresa i visita a la perruqueria. Presses, despesa i una certa angúnia quan no trobes gaire sentit a complir un ritual que ha anat desvirtuant-se en l’essència i prenent noves formes amb el pas dels anys i els canvis de costums. Nadal en família i malgrat tot, que ho puguem repetir junts cada any.
Nosaltres som massa sovint el nostre principal enemic. No sol ser l’altre, qui et diu que ets massa petit, massa curt, massa gras, massa vell o massa calb per assolir els teus objectius a la vida. Ens boicotegem nosaltres solets sense que ningú ens hagi de fer un cop de mà. Sense que ningú ens ajudi a destrossar els nostres somnis. Ens fa tanta por el fracàs –la possibilitat del fracàs– que preferim renunciar als nostres projectes abans d’assumir la possibilitat que podem no assolir-los. Tallant també de soca-rel qualsevol opció d’èxit. Vivim envoltats de persones que per por s’entesten a tallar caps perquè ningú no sigui més alt que ells. Un adversari difícil d’ignorar quan la temptació de no fer soroll cada dia és més gran. Ens ancorem en la queixa, en el dubte i en l’enveja. Parlem malament d’aquells que han volgut arriscar –el motiu, tant se val–, ens amarguem davant el pas del temps, deixem que passin els dies esperant que les coses canviïn sense adonar-nos que només canviaran si nosaltres fem el primer pas. Hem de canviar nosaltres per arribar a un canvi real. Hem de sortir de la zona de comoditat, buscar fer coses diferents, d’una manera diferent per no tornar al mateix cul-de-sac del qual hem sortit. Cada dia em trobo persones que no es deixen vèncer. Que després d’un no, es posen dempeus per tornar a començar. Fins que se’n surten. L’èxit no es mesura per la quantitat de vegades que caus, sinó per la voluntat d’aixecar-se amb cada nou fracàs. No cal ser un heroi, n’hi ha prou d’assumir que només nosaltres som els protagonistes de la nostra vida.
Som com nens aviciats. Mai en tenim prou amb el que ens donen, sempre en volem més i millor, encara que massa sovint, el que de-sitgem defugi tota lògica i sentit i no ens hagi de donar la felicitat. El que compta és tenir-ho tot. Sempre. Ara. Finalment ha arribat la neu i això ens garanteix amb escreix el primer pont important de la temporada d’hivern. Puntual a la cita. Amb un aire d’alleujament difícil d’amagar entre els més directament implicats en el sector de l’esquí. Moltes reserves estaven en joc. Les presses d’obrir cada vegada més d’hora fan que a l’hora de la veritat ningú pugui controlar ni la neu ni el fred i això genera una inquietud difícil de quantificar. Una vegada més els nostres desitjos han estat ordres per a qui belluga les isòbares. I la neu embolcalla aquests dies com un mantell de misericòrdia les ferides de les obres al carrer, la misèria amagada rere els contenidors i les caixes buides de projectes i diners. Comença una nova temporada d’esquí. La que ens ha de salvar del desastre, la que si més no ens ha de fer creure que el demà pot ser millor, la que ens ha de permetre passar les festes en pau.
Neva i els peus s’omplen de fang, els cotxes reculen fins trobar les rodes de contacte, algun incaut mal calçat rellisca al carrer i molts veïns s’obliden de netejar la seva vorera mentre es queixen de la inoperància dels comuns. La gent omple un any més els carrers. Buscant aquella ganga somiada, resseguint els aparadors i els llums de colors com un salvavides de la buidor i del fred. Abans era la neu adversa, avui exigim neu a la carta.
